"Lóngquán", una pel·lícula de construcció d'una identitat entre el sud de la Xina i Catalunya
Junyi Sun va néixer a València, va créixer a Tarragona i s'ha format com a ballarí i actor a Barcelona. De pares xinesos, està construint un pont entre les seves dues cultures en el primer llargmetratge d'Adrià Guxens.
El rodatge a la Xina –d'aquest film amb participació de 3Cat– ha finalitzat amb algunes escenes clau de la pel·lícula.
Damei és un poblet entre els arrossars a les muntanyes de Zhejiang, al sud de la Xina. Me'l miro des de l'altra riba del rierol, des d'una certa perspectiva elevada que l'Adrià Guxens ha triat per rodar el pla de la casa familiar del Junyi.
La imatge ens diu molt de la història recent d'aquesta comarca, Lóngquán –la font del drac, en català–, que dona nom a la pel·lícula.
A Damei hi queden algunes cases antigues construïdes amb maó de fang, però la majoria ja han estat reformades i els tres pisos presenten balconades amb barana estil balustrada.
Era un lloc extremament pobre fa cinquanta anys, quan sortia de la devastadora Revolució Cultural maoista que va paralitzar el desenvolupament de la Xina durant deu anys, fins a les reformes capitalistes que es van iniciar a finals dels 70. I tant d'aquesta aldea, com de tantes altres de la zona, en van marxar moltes famílies els anys 80 i 90 del segle passat per buscar una vida millor a Europa.
És el cas de la mare del Junyi, la Wang Shangmei, que amb les reformes capitalistes va sortir de Damei per instal·lar-se a Espanya. Són la generació dels restaurants i dels basars, i després també de les botigues de roba, les ungles i les perruqueries.
I la canalla d'aquestes famílies ara són adults, joves, que viuen a Catalunya. Molts encara han seguit el negoci familiar, però d'altres tenen tota mena de professions amb què la mirada racialitzada que els catalans projecten sobre els nouvinguts no els acostuma a associar.
Abans d'aquest rodatge a la Xina, el Junyi venia del muntatge del TNC basat en Èdip i Antígona protagonitzat per actors racialitzats, principalment de la diàspora africana.
Però són poques les oportunitats per a un actor com el Junyi, a qui la majoria dels càstings que li arriben són per fer de membre de les tríades, del xinès del basar o per imitar les claus de Bruce Lee.
"Em vaig distanciar del cinema i el teatre per això i en canvi en la dansa hi ha un món més inclusiu", explica assegut a la gran sala d'estar de la casa familiar, amb els clàssics sofàs i butaques de fusta treballada.
Al seu costat, l'Adrià Guxens precisa que no hi ha hagut tradicionalment cinema fet des de la mateixa comunitat. "Lóngquán" és una pel·lícula creada conjuntament amb el Junyi.
"Amb aquest projecte i algun altre ara també comença a haver-hi mirada pròpia", assegura Guxens, però tots dos coincideixen que fins ara han estat bàsicament pel·lícules fetes des d'una perspectiva aliena.
De la dansa als arrossars
El Junyi va créixer a Catalunya i la voluntat, la necessitat, d'integrar-se a la terra d'acollida el va portar a anar oblidant a poc a poc les arrels xineses.
De fet, va venir als set anys de Damei i ja no hi havia tornat més en trenta anys, fins al moment de començar el rodatge.
Per què finalment, a punt de fer-ne 40, un retorn al poble i a la consciència d'unes arrels xineses més enllà dels trets facials i la llengua dels pares?
Hi havia una urgència vital, retrobar l'àvia, que té 96 anys. Té el cap clar, però la comunicació no és fàcil. Ella s'expressa en el dialecte local, que un parlant de xinès estàndard com el seu net no pot seguir.
La pel·lícula és una història personal, però també el viatge per continents i identitats de la diàspora xinesa, explicada per un dels seus, un actor que viu en dos mons, també com a ésser humà.
"Allà –a Catalunya– soc el xinès i aquí soc l'espanyol, però això quan vaig venir als set anys també em va passar, sempre m'ha passat. En els entorns xinesos sempre soc el que no sap parlar prou bé i a Catalunya també em passa. Estic entre dues aigües, però la recerca sobre la identitat també m'ha servit per poder-me sentir empoderat; al cap i a la fi, parlo quatre idiomes i també és un motiu per estar-ne orgullós", explica el Junyi.
La gènesi de la pel·lícula té molt a veure amb l'amistat entre l'Adrià i el Junyi. El director –per pertànyer al col·lectiu LGTBI+– i l'actor protagonista –per les arrels xineses– han hagut de batallar per no quedar fora del grup, de la societat, per no haver-se de sentir un estrany entre els codis socials i els estereotips dominants.
"Junts vam decidir fer aquest viatge de com una persona d'arrels xineses arriba aquí i és tractat com un estranger, perquè ho és, és nascut a fora, però al mateix temps sent certes connexions amb aquest món xinès, amb la seva infantesa, perquè els seus pares són xinesos", explica Guxens
"El film és aquest 'lost in translation', no només lingüístic, també cultural i de com anar-te apropant, fer un pas endavant, dos enrere, per trobar elements en comú, no per ser xinès de cop, perquè no ho seràs mai, però una mica per reconciliar-te amb els elements del teu background cultural", afegeix Guxens.
Un rodatge a la Xina
"Lóngquán", que es completa amb algunes escenes rodades a Barcelona, el produeixen Pausa Dramàtica Films i La Charito Films.
El Moxi i el Ben són els productors presents al rodatge. Compten amb una camioneta Toyota d'una certa edat però ben equipada, amb un aire condicionat potent que ens salva de la xafogor sufocant.
Ens afegim a l'equip per al rodatge de la seqüència del bambú. El Junyi condueix un tricicle carretó per a les feines del camp fins al bosc. S'ha de fer cadena per pujar el material al petit replà de la muntanya on hi ha espai perquè el Junyi talli un tronc de bambú.
La llum no posa les coses fàcils al director de fotografia, Martín Urrea, ni a l'ajudant, Sarai Moreira.
Ara sol, ara ombra, en aquesta època de l'any en què ja han començat les pluges. Tot és encara més complicat entre el bambú. Tampoc és fàcil per a la responsable del so, Anqi He, quan tots trepitgem canyes seques en una escena en què cal escoltar el silenci del bosc, trencat només pel cop de la falç del Junyi contra el tronc.
No fa gaire que va aprendre a tallar el bambú seguint la tradició dels seus parents. Va ser en una de les fases anteriors del rodatge de "Lóngquán" aquí a Damei.
L'equip sencer –s'hi ha afegit la Li Xinwen, DIT–, s'allotja, dina i sopa a casa de la família. Impossible impermeabilitzar-se davant la vitalitat de la mare del protagonista, la Shangmei, també personatge en el film, les aportacions de la tieta i els altres membres de la família.
El rodatge es barreja amb la vida, sense escapar-se del baijiu –licor tradicional xinès– i les cigarretes que ofereix el xofer, el Bin Qiu, signes fonamentals d'hospitalitat.
I tot plegat confereix dinamisme i solidesa a aquesta producció independent, amb la participació de 3Cat, que vol crear lligams entre identitats.
Per això, també cal que les generacions dialoguin. El Junyi i l'Adrià han plasmat aquest moment en l'escena del tall de cabells, la de la confiança entre la mare i el fill –precisa el primer–, essencial per a la construcció permanent de la identitat del Junyi.
