Qingtian, "la petita Europa" de la Xina d'on provenen moltes de les famílies xineses de Catalunya

A Catalunya, com a Europa en general, associem la comunitat xinesa als tòpics dels restaurants o els basars –tòpics sovint racistes–, però en sabem poca cosa més, de les persones que la conformen. La majoria dels seus propietaris o treballadors són originaris de Qingtian, una localitat de més de mig milió d'habitants al sud de la Xina, que ells anomenen "el poble".

Qingtian és coneguda com "la petita Europa", perquè en provenen la majoria de famílies que, amb les reformes capitalistes dels anys 80, van emigrar a França, a Itàlia o a Espanya.

Moltes han tornat al seu "poble" i han muntat negocis d'importació de productes europeus o també cafès i restaurants. Dinamitzen així l'economia d'una comarca que era molt pobra quan en van marxar, fa quatre dècades.

La municipalitat de Qingtian ha volgut treure partit turístic de la relació dels seus emigrants amb el Vell Continent i ha fomentant la construcció d'edificis d'estil art-déco.

Del David de Miquel Àngel al toro de lídia

La majoria són a la riba del riu, en paral·lel d'un passeig on hi ha estàtues relatives als països de destí.

El David de Miquel Àngel per Itàlia, tot i que amb característiques xineses, perquè la part més sensible ha estat coberta per dues fulles de parra. Napoleó representa França. També hi ha Strauss tocant el violí i un Manneken Piss que, a diferència de l'original, no fa pipi.

Com que la majoria de les famílies de Qingtian que viuen a fora treballen o tenen negocis a Espanya, els tòpics ens porten a l'estàtua del toro de lídia i un torero en plena faena que pot recordar vagament Manolete.

Canviar d'estil de vida

Al mateix passeig hi ha Casa Pablo, amb un toro picassià com a emblema, perquè el Pablo és per Picasso. Un dels socis de l'establiment, el Chen Yifeng, explica que va viure 10 anys a Gijón, on va regentar una sidreria.

"Teníem els fills aquí i els avis que es feien grans i vam tornar. Després de viure a Espanya, un cop aquí el nostre estil de vida va canviar molt. Ara seguim l'estil de vida d'Espanya, gaudim de la vida i és més relaxat, no com el ritme de vida estressant que porten aquí a la Xina," afirma amb rotunditat.

La meitat dels clients a l'establiment del Chen Yifeng són famílies com la seva, retornats que volen mantenir l'estil de vida del que han gaudit a Europa i no haver de prescindir de les paelles, els arrossos negres, les croquetes, els montaditos, la crema catalana o la sangria. L'altra meitat són sobretot turistes que venen d'altres zones de la Xina atrets per l'aire europeu de la zona.

El futbol també forma part d'aquest estil de vida. El Chen es declara culer, sempre amb el Barça tot i viure a Astúries, però també amb més socis té un altre restaurant anomenat Kaxiya. Passat pel pinyin, el sistema de transcripció dels caràcters xinesos a l'alfabet llatí, despista força, però efectivament, sí, és una adaptació de Casillas, l'exporter del Reial Madrid.

En aquest tipus de restaurants s'hi cuina amb productes importats, que se subministren des dels afores de Qingtian.

"L'oli, per exemple, molts dels nostres ingredients són importats d'Espanya, com el pernil.

Tenim molts productes a la Ciutat de les Importacions de Qingtian," explica el Chen.

Pernil ibèric, oli o vi importats d'Europa

La Ciutat de les importacions és una nova àrea, una mica allunyada del centre, que el govern local va llançar el 2013 amb bones ajudes, per exemple al lloguer, per a les empreses que importen productes bàsicament europeus.

La Zhang Aiqing va passar una dècada a Madrid i ara porta uns 11 anys al seu poble d'origen, al capdavant d'una botiga anomenada Makro.

"Tenim clients de tot el país –afirma amb seguretat– fins i tot del Tibet o el Xinjiang. Ara, els principals clients són de les ciutats i províncies veïnes, que visiten la botiga en persona per a compres petites, no és gran quantitat, però a llarg termini acaba sent considerable. El nostre negoci es basa en la compra a través de grups a les xarxes socials i en la distribució a l'engròs als comercials regionals. La majoria són xinesos, però també servim negocis portats per estrangers a les principals ciutats, com Pequín, Shanghai o Canton."

M'acompanya per les lleixes dels 3.000 metres quadrats de magatzem amb productes que no es troben habitualment als supermercats locals.

Hi ha pernil ibèric, 5J inclòs, que un dels empleats de la Aiqing talla acuradament per a les visites. Aquí s'hi fan cursos de tallador de pernil per a tothom que en vulgui aprendre. El pernil representa el 40% del negoci d'aquest importador, el vi –principalment Rioja i Ribera del Duero– el 30%, i la resta són productes d'alimentació, cosmètica i sanitaris.

Els marges no són gaire grans perquè els clients qingtianesos són coneixedors dels preus d'origen a l'estat espanyol. La Aiqing és partidària d'introduir marques que tenen tradició a Espanya, de qualitat, perquè el públic xinès entengui que el valor és la qualitat.

Alguns casos, catalans: les anxoves de l'Escala o Torrons Vicens, que a la Xina es poden menjar en qualsevol època de l'any, perquè no s'associen tant a les festes de Nadal.

El 50% parla o entén el castellà

La majoria de famílies emigrades tornen a Qingtian massivament per l'Any Nou xinès, entre finals de gener i finals de febrer. És aleshores quan es calcula que el 50% de la població present a Qingtian parla o entén el castellà.

De fet, resulta relativament fàcil interpel·lar aleatòriament els vianants en castellà, italià i francès i trobar-te sovint que la resposta és en l'idioma de la pregunta.

És el cas del Zhou Jianhong. Als seus 63 anys, és el president de l'Associació Qingtian de Barcelona. Xerrem una estona de futbol i de Qingtian, on ara el Barça i el Madrid dominen l'afició local. Recorda com era el Qingtian del qual va marxar.

"Abans el poble de Qingtian era pobre. A Espanya tot era millor. La gent hi volia anar per guanyar diners i tornar amb els diners al poble per als pares, per a la família. Ara, a la Xina també estem molt bé," conclou amb un castellà amb fort accent xinès.

"El meu poble"

Culer militant des que va arribar a Catalunya, el 1991, el Jianhong pertany a la primera generació d'emigrants que, després d'haver treballat molt, ara es pot permetre venir algunes setmanes a Qingtian. El seu restaurant a Roda de Berà el porta la filla. S'acomiada amb un "Visca la Barça! Sí, sí, sí."

El Qingtian del qual van emigrar tantes famílies a partir dels 80 del segle passat era el camp xinès arruïnat pel maoisme. Arrossars i pesca al riu. La comunitat xinesa de Catalunya s'hi continua referint com... "el meu poble" quan, 40 anys després, els camps s'han convertit en gratacels amb ascensors exteriors i centres comercials.

De fet, la influència dels emigrats, els diners i l'estil de vida que hi han dut de tornada alimenta la capacitat de desenvolupament del que a la Xina és una comarca, l'ens local, per sota de la ciutat i la província.

Tot i els seus més de 500.000 habitants, els barris de gratacels, els ponts moderns sobre el riu, l'autopista i el tren d'alta velocitat, Qingtian no té categoria de ciutat a la Xina.

Però el dinamisme de "la petita Europa", la relació directa amb el Vell Continent, la fa especial. Fins i tot hi ha un hotel filial d'una gran cadena nord-americana, Sheraton, un fet totalment excepcional en aquest tipus de localitat.

Una generació amb dues cultures

Les generacions posteriors a la primera emigració, les que treballen activament a Catalunya tot l'any, solen visitar el poble per l'Any Nou xinès, no a principis d'estiu. Per això, des de Qingtian he entrevistat per videoconferència el Chen Ting, que és a Santa Coloma de Gramenet.

La seva àvia, la Ji Jianglan, em va convidar amablement a casa seva, a la zona més moderna i benestant de Qingtian, al costat del Sheraton, per parlar amb el Chen Ting. Mentre ell la saluda, ella agafa una foto del Chen, es gira cap a mi i diu: "Oi que és guapo, el meu net?"

El Chen Ting és guia turístic oficial a Catalunya, però quan el turisme xinès va desaparèixer durant la pandèmia de la covid19, es va reinventar com a influencer. Des del mercat de Fondo elabora plats xinesos i té 17 milions de seguidors a les xarxes.

Es va criar a Qingtian amb l'àvia, però als 10 anys va arribar a Catalunya. Ara, gairebé tres dècades després, casat, amb dues criatures, li pregunto per com definiria la seva identitat.

"Jo et diria que soc xinès de la generació 1.5. No soc la segona generació. Pertanyo a una generació molt especial que portem les dues cultures dintre nostre. Puc posar-me en la pell d'un català i puc posar-me en la pell d'un xinès," assegura en català.

Molts membres de la comunitat xinesa a Catalunya amb arrels a Qingtian poden dir el mateix. Els que han tornat a la Xina s'han endut part del que va ser el país d'acollida durant uns anys, a voltes dècades, tradicions, hàbits, el gust pel pernil, el vi, l'oli d'oliva i el cafè...

Es calcula que a Qingtian hi ha més de 700 cafeteries i que per demanar no cal parlar xinès, pots dir "cafè" en italià o directament "un café solo".