Roger de Gràcia: "Vaig intentar desaparèixer"
Actor i comunicador amb una llarga trajectòria a la ràdio i la televisió, Roger de Gràcia conviu amb la fòbia social crònica. A "Col·lapse", explica com és viure amb aquest "jutge intern" constant, el dia que va tocar fons i per què creu que, malgrat els avenços, la salut mental continua sent una assignatura pendent de la societat.
El moment en què esclata
Hi ha un moment que ho trenca tot. Un punt de no retorn.
Vaig intentar desaparèixer. No et diré suïcidar-me, però volia que passés alguna cosa.
Aquell dia, acumulant angoixa i frustració sense saber què li passava, va sortir de casa corrent. Sense parar. Sense pensar.
Vaig anar corrent fins a plaça Catalunya, sense parar ni als semàfors. Volia que passés alguna cosa.
No buscava morir, sinó deixar de sentir aquell desgast constant. "Volia que el cervell fes un 'reset'."
No va passar res. Però aquell límit va ser el detonant perquè, per primera vegada, a casa es posés nom al que li passava. Amb aquella escena es va trencar un silenci familiar llarg de dècades.
El diagnòstic que alleuja
Durant anys, havia pensat que el problema era seu. Que no sabia relacionar-se, que no encaixava. Fins que va arribar el diagnòstic: fòbia social crònica.
Em va alleujar moltíssim. Em pensava que la culpa era meva.
La seva realitat quotidiana no és tant la por a la gent com el desgast constant.
Quan quedo amb gent, em descarrega piles en lloc de carregar-me.
Ho explica amb una imatge molt clara: un "jutge intern" que no calla mai. "Tota l'estona em diu: ho has dit bé? L'altre s'ho està passant bé?"
Cada conversa és un esforç. Cada relació, una sobreanàlisi constant.
I, malgrat això, ha construït una carrera pública. Treballar en comunicació no és una contradicció, sinó una estratègia: "És una mena de teràpia de xoc."
S'exposa constantment a situacions que el seu cervell evitaria. Però amb una clau: el control.
Un auditori de 2.000 persones em genera menys estrès que un sopar amb quatre.
Perquè, al seu cap, quatre persones són quatre fronts oberts alhora.
Del silenci a la consciència col·lectiva
Més enllà de l'experiència personal, Roger de Gràcia assenyala un problema de fons: el context en què ha crescut.
Durant anys, la salut mental era un tabú.
No se'n parlava fins que no hi havia una crisi.
Una generació educada per no expressar emocions, amb referents masculins que no ploraven i amb una mirada que separava "els normals" dels "bojos".
Avui, reconeix que això ha començat a canviar. El seu fill, per exemple, parla obertament de com se sent a l'escola. "I això és molt bo."
Però creu que el canvi és encara incomplet: "Hem fet el primer pas, que és parlar-ne. Ara falta treure l'estigma." I, sobretot, posar-hi recursos.
No pot ser que la salut mental sigui només per a qui pot pagar-la.
En un món cada cop més exigent, defensa que cuidar el cap hauria de ser tan accessible com cuidar el cos.
Roger de Gràcia no persegueix una felicitat idealitzada. Prefereix una altra cosa. "Busco serenitat". I en aquest camí --entre l'exposició constant i la consciència de qui és-- assegura que cada cop hi està més a prop.
