Sílvia Pérez Cruz: "Afinar està sobrevalorat. L'important és cantar des del cor"
Amb una de les veus més reconegudes del país, Sílvia Pérez Cruz visita "Col·lapse" i emociona el públic interpretant "Capitana" a veu i guitarra. En una conversa íntima, la cantautora reflexiona sobre què vol dir cantar bé, recorda la relació amb el seu pare a través de la música i explica com ha construït una carrera marcada per l'emoció, la maternitat i la necessitat de crear des d'un lloc honest.
Cantar des del cor
L'entrevista comença amb aquesta pregunta: "Què és cantar bé?". Sílvia Pérez Cruz respon amb una idea clara:
Jo sempre dic al públic: canteu, afinar està sobrevalorat. L'important és cantar des del cor.
Per a la cantautora, la tècnica no és el centre.
Hi ha aquesta cosa que sembla que cantar bé és afinar. Si afines, millor, però l'emoció no ve amb la forma, sinó amb el des d'on.
És aquest "des d'on" el que connecta amb qui escolta: "La gent que ens emociona és perquè hi ha un lloc d'on surt que et toca, et permet trobar-te a tu."
Sobre l'escenari, aquest vincle es tradueix en moments difícils d'explicar: "El millor dia és quan no saps el que està passant… pots oblidar-te d'on estàs i deixar-te portar." I és aquí on apareix el sentit de tot plegat: "Es tracta de sentir-se viu. En un món tan terrible, tenir un moment de sentir-nos vius…".
Cantar per dir el que no es pot dir
La música també ha estat, per a ella, una manera de comunicar-se quan les paraules no eren suficients. Especialment amb el seu pare.
Cantar amb ell era la manera de conversar, perquè no teníem molta relació.
Recorda com va descobrir aquest poder: "Vaig aprendre a fer-lo plorar cantant, explicant-li tot el que no podíem parlar." Moments que han quedat marcats en la seva memòria, com aquella actuació a Calella de Palafrugell amb "Vestida de nit", poc abans de la mort del seu pare: "Per mi és un bon record, no em fa tristesa."
Aquesta necessitat d'expressar el que no s'entén també travessa el seu procés creatiu: "Necessito tres anys per escriure un disc… les emocions que no entenc les intento transformar en cançons."
La música, així, es converteix en un espai per ordenar el que passa per dins.
Crear, cuidar, acompanyar
La seva trajectòria també està marcada per una decisió vital: ser mare i artista alhora.
Jo vull ser mare i vull ser músic, i vull que la meva filla vegi una mare que lluita pels seus somnis.
Això la va portar a redefinir la seva manera de treballar, adaptant gires i ritmes a una realitat que no tenia referents.
"Tot el que he fet ho he fet tocant de peus a terra i amb molt amor", explica. I aquest vincle amb la seva filla, avui adulta, s'ha convertit en complicitat: "Jo tinc molt orgull per ella… i veig que ella també celebra molt el que faig."
Aquesta idea d'acompanyar també apareix en la seva feina més recent, guardonada amb el Goya a la millor cançó original.
Compondre per a una pel·lícula és escoltar l'altre, entendre què necessita.
I afegeix: "Per mi aquest premi és com un premi a saber acompanyar."
Per a Sílvia Pérez Cruz, cantar, crear i viure responen a una mateixa lògica: fer-ho des d'un lloc honest, connectat amb l'emoció i amb els altres.
