Sud-àfrica s'atura per un seguit de protestes xenòfobes i la por d'una nova onada de violència

Sud-àfrica viu aquest dimarts una jornada inèdita de tensió amb molts comerços tancats, el transport públic circulant semi buit i centenars de milers de treballadors que han optat per quedar-se a casa o amagar-se per evitar les múltiples protestes i marxes antiimmigració que molts temen que derivin en violència.

La convocatòria coincideix amb un ultimàtum simbòlic fixat per diversos grups xenòfobs que exigeixen que tots els migrants en situació irregular abandonin el país abans del 30 de juny. Tot i no tenir cap validesa legal, la data ha generat un clima de pànic que s'ha traduït en desplaçaments de migrants dins i fora de Sud-àfrica, el tancament preventiu de negocis i una important mobilització de les forces de seguretat.

Els manifestants, que han circulat per molts carrers armats amb pals, fuets, vestits tradicionals i banderes sud-africanes, culpen els migrants dels problemes econòmics del país, de la deficient prestació de serveis públics o dels alts índex de delinqüència. El govern sud-africà reconeix el repte de gestionar la immigració, però juntament amb ONGs i defensors dels drets humans reitera que els migrants difícilment són els responsables d'aquests problemes i que se'ls fa servir com a bocs expiatoris.

"La gent no treballa, les feines les agafen els estrangers il·legals. No és just", diu Silindile Xaba, de 31 anys, entre un grup de dones que coregen consignes contra els immigrants al centre de Durban. "És la meva obligació moral, com sud-africà, venir aquí i donar suport als meus compatriotes que són aquí per obligar el govern a fer la seva feina –i expulsar els indocumentats–. No som xenòfobs. No odiem els africans", reitera un altre manifestant, Tumisang Mabula, a Pretòria.

Intimidacions i violència contra els immigrants

A ciutats com Johannesburg o Durban, la presència policial i militar als carrers és visible. El govern ha desplegat efectius per intentar garantir que les protestes es desenvolupin de manera pacífica, però ningú descarta que en acabar hi hagi actes violents. En episodis anteriors, com les onades antiimmigració del 2008, 2015 i 2019, mobilitzacions similars, si bé no tan generalitzades, van degenerar amb atacs contra estrangers, saquejos i alguns assassinats.

La por és especialment intensa entre les comunitats migrants, majoritàriament procedents d'altres països africans com Zimbàbue, Malawi, Nigèria, Moçambic o la República Democràtica del Congo. Des de fa dies, i especialment aquest dimarts, molts han optat per no sortir de casa, han abandonat temporalment els seus llocs de treball o s'han concentrat en campaments improvisats a l'espera de ser repatriats.

Es calcula que en les darreres setmanes, més de 25.000 estrangers africans ja han fugit del país pels seus propis mitjans o amb autobusos llogats pel govern sud-africà o els governs dels seus països d'origen.

L'Amina Chiwoko, migrant de Zimbàbue, espera a Ciutat del Cap pujar a un autobús que la porti al seu país i assegura: "Volem tornar a casa. Tothom només vol tornar a casa. Sentim que hem de tornar a casa. Per descomptat, no és fàcil tornar a casa perquè sabem que a Zimbàbue tot és difícil, però hem de marxar perquè tenim por. Només volem protegir-nos. Només volem estar segurs."

A Durban, l'agència Reuters informa que desenes de persones han dormit al carrer després de ser expulsades dels seus habitatges. Alguns propietaris han desallotjat llogaters estrangers per por que els seus edificis siguin objectiu d'atacs. "Tota aquesta gent ha estat expulsada pels seus propietaris, i tots tenen documentació legal", denunciava Mabako Majole, líder de la comunitat congolesa, davant d'un grup d'un centenar de persones sense sostre.

Sud-àfrica, que té una població de 65 milions de persones, acull oficialment uns tres milions de migrants, aproximadament el 5% de la població. La xifra real es creu que és molt superior perquè hi ha una gran bossa d'indocumentats. La seva economia, la més gran del continent, continua sent un pol d'atracció per a persones que busquen oportunitats laborals. Però aquesta realitat conviu amb una altra: el país és també un dels més desiguals del món, una taxa d'atur del 32% (44% entre els joves) i un 60% de la població que segueix vivint per sota el llindar de la pobresa.

Aquest context socioeconòmic alimenta el discurs antiimmigració. Una part significativa de la població sud-africana considera que els migrants competeixen pels llocs de treball, contribueixen a la criminalitat i pressionen els serveis públics. Tot i que diversos estudis apunten que aquestes percepcions no es corresponen amb les dades, la narrativa s'ha consolidat en l'imaginari col·lectiu. Segons una enquesta recent, set de cada deu sud-africans creuen que la immigració és perjudicial per a l'economia.

La tensió ha anat en augment en els últims mesos. Al marge de les mobilitzacions d'aquest dimarts, durant el maig i el juny s'han registrat marxes a Johannesburg i altres ciutats, amb episodis d'assetjament i atacs contra negocis regentats per estrangers. En alguns casos, les agressions han estat mortals. Un ciutadà de Malawi, un d'Uganda i set de Moçambic han mort recentment després de ser atacats. Cada incident reforça la sensació d'inseguretat entre les comunitats migrants.

Negres sud-africans contra negres africans

Contra la percepció que pot haver-hi a Occident, la majoria de migrants africans no viatgen cap al Mediterrani i Europa si no cap a altres països africans. I un dels elements més destacats del fenomen xenòfob a Sud-àfrica és precisament el seu caràcter intraafricà. A diferència d'altres contextos migratoris globals, la violència no es dirigeix contra poblacions d'altres colors i continents, sinó contra africans d'altres països.

En aquest sentit, diversos analistes subratllen la paradoxa que suposa que ciutadans negres sud-africans dirigeixin la seva frustració contra altres africans, mentre que col·lectius migrants d'origen europeu i més acomodats que recentment han arribat a llocs com Ciutat del Cap no són objecte d'aquest tipus d'intimidacions.

El paper dels líders polítics també és objecte de debat. El president, Cyril Ramaphosa, del mateix partit antiapartheid de Nelson Mandela, ha condemnat la violència i ha fet una crida a respectar l'estat de dret, però al mateix temps ha reconegut que les preocupacions sobre la immigració irregular són "reals" i mereixen ser escoltades.

El govern ha adoptat mesures més estrictes en matèria migratòria, com inspeccions laborals reforçades i controls fronterers més rigorosos. També ha accelerat els processos de repatriació voluntària, amb la imposició de prohibicions de reentrada de fins a cinc anys per als migrants en situació irregular. Aquestes polítiques, però, han estat criticades per organitzacions de drets humans, que alerten del risc de legitimar narratives xenòfobes.

A nivell internacional, la situació està deteriorant la imatge de Sud-àfrica com a referent en drets humans des del final de l'apartheid. Diversos països africans han expressat preocupació pel tracte als seus ciutadans, en un moment en què la cooperació regional és clau per afrontar reptes comuns com el creixement demogràfic, el canvi climàtic o la seguretat.

De fet, la migració intraafricana és un fenomen estructural que previsiblement anirà a més. El continent africà, amb una població jove i en ràpid creixement, podria assolir els 2.500 milions d'habitants l'any 2050, mil milions més que avui. En aquest context, els moviments migratoris dins del continent poden jugar un paper positiu si es gestionen adequadament, perquè contribuirien a equilibrar mercats laborals i impulsar el creixement econòmic.

No obstant això, la manca de polítiques coordinades i les desigualtats entre països poden convertir aquesta dinàmica en un factor d'inestabilitat. Sud-àfrica, com a principal economia africana, es troba al centre d'aquesta tensió. La seva capacitat per gestionar la immigració de manera inclusiva i segura serà determinant no només per a la seva cohesió interna, sinó també per a l'estabilitat regional.

El país que va emergir de l'apartheid amb una promesa de reconciliació i pluralisme afronta ara un dels seus reptes més complexos: gestionar les tensions derivades de la desigualtat i la mobilitat humana sense trair els principis fundacionals de la seva democràcia.