Denunciar la lesbofòbia, una realitat invisible: "Només es reconeixen les agressions físiques"

Les agressions contra les persones LGBTIQ+ són una realitat on també existeix un biaix de gènere: segons les expertes consultades, la violència cap a dones lesbianes i bisexuals es denuncia menys, és més difícil de provar i és menys visible.

Segons dades del Departament de Feminismes, el 2024 es van denunciar un total de 479 atacs per LGTBI-fòbia, dels quals 52 van ser per lesbofòbia. Els Mossos d'Esquadra també van registrar un total de 179 denúncies fetes per homes gais i 65 per transfòbia, mentre que 36 van ser per lesbofòbia.

La coordinadora de Dones LTBI de l'Observatori, Lluïsa Fernández Giner, assegura que detecten un "infraregistre": "Hi ha certa tolerància i normalització de la lesbofòbia", explica.

El 23 d'abril el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va emetre una sentència contra el Col·legi Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, un centre concertat religiós, per acomiadar una docent per la seva "ideologia feminista" dins de l'aula i per reivindicar els seus drets com a treballadora.

La sentència, a la qual ha tingut accés 3Cat, reconeix que el centre ha vulnerat drets fonamentals de la professora i ha declarat l'acomiadament com a nul. Per tant, l'haurà de readmetre en plantilla i indemnitzar-la amb 25.000 € en concepte de danys i perjudicis morals, a més de pagar-li tots els salaris no percebuts d'ençà que va deixar de treballar.

Es tracta de Marta Barceló, docent de català, que també va demandar l'institut per discriminació pel fet de ser lesbiana, un fet, però, que el TSJC no ha considerat provat. Barceló explica el seu cas a 3Cat després de gairebé cinc anys d'haver d'abandonar l'escola, amb una resolució que viu com una victòria judicial amb un punt d'amargor.
 

"Jo no em volia amagar"

A mitjans de curs 2018-2019, Barceló va incorporar-se al col·legi concertat de Santa Coloma de Gramenet com a professora de català. Recorda que hi havia un bon ambient de treball, que tenia relacions d'amistat amb alguns companys i que estava ben considerada per la direcció.

Tot es va torçar el curs següent, quan a la classe de 3r de l'ESO, de la qual era tutora, una alumna li va explicar que era lesbiana i que estava patint assetjament per part dels seus companys, segons relata: "Uns nens de la meva classe li havien dit 'bollera de merda' a una al·lota. Un conflicte comú que es pot donar en un institut i que vaig considerar important abordar-ho en una tutoria on vam xerrar sobre LGTBI-fòbia".

En aquella sessió, Barceló, que ja havia compartit la seva orientació sexual amb alguns companys del centre, assegura que va explicar als alumnes que ella era lesbiana i que tenia parella:

"Vaig considerar que era una oportunitat per xerrar sobre la meva experiència d'agressions que podia haver patit com a dona lesbiana."

Després d'aquella classe, la docent explica que va córrer la veu i que tot l'institut coneixia la seva orientació sexual: "És una cosa que preveia. Al final és un centre d'adolescents, els pot cridar l'atenció."

De fet, considera que aquell boca-orella va tenir un impacte positiu per a l'alumnat: "Van venir alumnes de grups diferents per dir-me que s'estaven plantejant la seva orientació sexual i que els havia anat molt bé que expliqués la meva realitat. Sentien que tenien amb qui parlar-ne".

Poc després d'aquella tutoria, segons la docent, la directora del centre va citar Barceló al seu despatx. En aquella conversa, la professora afirma que li van retreure que hagués sortit de l'armari davant dels alumnes: "Em diuen que per què he compartit la meva situació personal. Jo vaig explicar el que havia passat amb l'alumna, i que jo no em volia amagar, que no em semblava bé. Ella va fer una cara de reprovació."
 

Una hora de religió

Dos dies després, la professora assegura que el centre va retirar-li la tutoria de 3r de l'ESO amb una missiva enviada per correu a totes les famílies: "No deien que era perquè era lesbiana, però sí que deien que em treien la tutoria per vetllar pel benestar de l'alumnat".

Barceló també diu que es va trobar amb un canvi d'horari on constava que havia de fer una hora de religió: "Jo no havia de fer classes, allà. Jo soc profe de català i ja hi havia un professor. No tenia ni lloc on seure, havia de seure amb els alumnes, com a oient".

A més, assegura que un col·lega del centre va confessar-li que la direcció enviava companys per passar informes sobre el contingut de les seves classes: "Amb l'excusa que s'havien de reparar unes finestres, un company em va dir que entrava a l'aula per ordres de la directora, que li havia demanat que vingués per escoltar".

A partir d'aquell moment, explica que es van anar acumulant els greuges cap a ella a dins del centre: "No em contestaven els correus, posaven dificultats logístiques, no m'ajudaven per cobrir els patis per anar al lavabo..." Relata que el centre va arribar a publicar la seva plaça a la borsa d'escoles cristianes mentre treballava.

També recorda amb especial dolor com els altres treballadors van retirar-li el suport: "El més dur va ser l'aïllament dels companys. A l'inici, hi havia bones relacions... Després d'això, m'evitaven pel centre". Quan sortia de treballar, sí que li donaven suport, l'abraçaven i es preocupaven per ella, però amb por a la direcció:

"Una companya em va arribar a recomanar que no tornés a parlar de la meva orientació sexual al centre."

En qüestió de dos mesos, Barceló explica com el seu estat de salut va empitjorar: "Em marejava quan arribava a la feina, anava i tornava plorant. Tenia molta ansietat".

Un dia va haver d'anar a l'hospital, on li van diagnosticar un quadre d'ansietat aguda i depressió i li van donar la baixa laboral: "Recordo enviar la baixa i que em truqués la meva cap qüestionant-me". Cinc dies després, vaig rebre un burofax amb l'acomiadament disciplinari.
 

Acomiadada per "comentaris feministes"

Marta Barceló va decidir denunciar. "Estava molt fluixa anímicament, però pensava molt en aquelles alumnes que m'havien vingut a dir: 'Marta, tinc por, però m'agraden ses dones'. Pensava: 'Què els hi queda si una professora surt de l'armari, ho comenta amb normalitat i no només és violentada sinó que és acomiadada i silenciada?".

En un primer moment, el jutjat social número 32 de Barcelona no va reconèixer-li cap vulneració de drets fonamentals, una decisió que ara ha esmenat el TJSC. El tribunal assenyala que el Col·legi Singuerlín va vulnerar el dret a la llibertat ideològica de la docent pel fet d'haver introduït la perspectiva de gènere a les aules.

La sentència cita la carta de l'acomiadament, on el mateix centre reconeix que la fan fora per aquest motiu amb el següent argumentari: "Fomenta comentaris feministes (vol que li diguin 'profe' en comptes de 'senyo') i a la classe de 2n ESO, en lloc de fer un bingo de paraules fa una 'binga' de paraules. Habitualment utilitza el terme femení com a primera potencialitat".

L'endemà que la sentència fos ferma, el 14 de maig passat, el col·legi concertat va enviar un comunicat a les famílies de la seva comunitat educativa explicant que hauran de readmetre la professora, acomiadada, diuen, per "l'incompliment manifest del nostre ideari pedagògic" en una sentència que consideren "més política i ideològica que jurídica": "El dret a la llibertat ideològica, que naturalment reconeixem i respectem, no habilita cap docent a imposar a l'aula posicionaments ideològics que no respectin l'ideari del centre", afirmen.

El TSJC també condemna el centre per haver reprovat Barceló per reclamacions de tipus laboral, com ara demanar el compliment dels seus horaris o deixar de fer hores extres sense retribuir, vulnerant el dret d'indemnitat.

El que no reconeix el tribunal és la discriminació per lesbofòbia, ja que considera que la professora no va poder provar que el centre conegués la seva orientació sexual abans d'acomiadar-la: "M'enfada i em fa ràbia que no s'hagi mirat el cas com un assetjament".

"Tota la violència que vaig patir va ser pròpia de l'assetjament, una violència subtil, silenciosa, dissimulada, que no treu que sigui incisiva, constant i molt agressiva."

"Com s'explica, si no, el meu acomiadament després de tres cursos escolars? A mi em van acomiadar també per lesbiana", es pregunta Barceló.

Amb aquesta resolució, diu que s'ha quedat amb una sensació d'indefensió: "Només se't reconeixen si són agressions físiques o d'assassinat, com el cas del Samuel, però hi ha un munt d'agressions a dones lesbianes que queden més dissimulades, silenciades, com si no haguessin existit".

El col·legi, per contra, argumenta que la sentència ha desestimat que l'acomiadament estigui motivat per una discriminació relacionada a l'orientació sexual i assegura que defensa la llibertat i dignitat de totes les persones.
 

La lesbofòbia, una realitat invisible

La voluntat de denunciar de Barceló és, segons diverses juristes consultades, molt poc habitual. Les violències cap a dones lesbianes, com passa amb les violències masclistes, no acostumen a arribar als jutjats.

"El cas de les lesbianes té a veure amb una identitat associada a la feminitat que està construïda per sostenir tot tipus de violències en silenci, sense molestar, sense confrontar", explica Marta Busquets, advocada especialitzada en gènere i drets humans.

Bárbara Ramajo, investigadora i activista que ha estudiat el fenomen de la invisibilitat de les lesbianes, hi està d'acord: "A les dones ens costa més l'àmbit públic, i a les lesbianes, encara més. Estem molt acostumades a estar dins de l'armari i fora de la llum pública", explica.

Busquets afegeix que provar judicialment conductes discriminatòries no és gens fàcil, ja que no només s'han d'aportar proves, sinó que també s'ha de provar que la motivació al darrere dels fets és amb ànim discriminatori:

"No són casos fàcils. Són processos en què sovint se t'acaba qüestionant a tu. Es valora quina expressió de gènere tens, com t'ha llegit l'altra persona, com t'ha entès...".

Ramajo relata com moltes dones encara no s'assumeixen com a lesbianes en tots els àmbits de la vida, un fet que dinamita les possibilitats de fer front a agressions: "Estem travessades per la 'fantasmalitat', per centrar-nos en les cures cap a la família, per no existir. Assumir la visibilitat perquè has rebut una agressió requereix un esforç, requereix la valentia de mirar al teu fantasma de cara".

La investigadora posa com a exemple paradoxal d'aquesta invisibilitat la llei 11/2014 per garantir els drets del col·lectiu, on es parla en tot moment d'homofòbia, bifòbia i transfòbia, però no de lesbofòbia: "Com has de recórrer a una llei perquè t'empari si la mateixa llei t'està 'fantasmejant'?".

Lluïsa Fernández, de l'Observatori, explica com els arriben casos de violència dins del centre de treball, a la família o al carrer, però que moltes de les dones lesbianes no consideren porta-ho als jutjats. Tot i així, detecten el patiment que els genera: "Estem en un estat d'hipervigilància. Hem de pensar on podem sortir de l'armari i on no, on podem parlar de la nostra parella, on no... Hem d'avaluar constantment si es tracta d'un entorn segur, i això crea ansietat o fins i tot, quadres depressius".

Després d'aquesta experiència i de 10 anys vivint a Barcelona, Marta Barceló va tornar al seu poble de Mallorca a viure amb la seva parella, on reconeix que va necessitar temps per tornar a explicar que era lesbiana als instituts on ha treballat: "Tornar a fer feina em va costar, vaig trigar dos anys a mostrar-me a classe com soc i qui soc, una dona feminista i lesbiana a les aules".