Allò de bo (i no tot) que hem vist a FiraTàrrega
Tàrrega es mira el món que li toca viure, i no li agrada allò que veu. I el seu espai per dir-ho és l'escenari. Així ho hem vist després d'omplir-nos aquests dies d'espectacles de tota mida, format i condició que busquen sacsejar consciències.
En molts d'ells, començant per "Incontinuo", la proposta inaugural de Kamchàtka, hi hem vist una lectura (des)esperançada del món contemporani. Raons no en falten. Les dues funcions que van fer Kamchàtka dijous i divendres van fer plorar els espectadors que van poder seguir l'acció de més a prop.
Davant de tanta desolació cal buscar aixopluc. La companyia Azkonatoloza, amb seu a Barcelona, ha presentat a Tàrrega el format a l'aire lliure d'un espectacle familiar deliciós, "Nuestro refugio galáctico", que també gaudeixen els grans.
També busca protecció Manolo Alcántara, un clàssic del circ català d'autor i inventor d'artefactes circenses. El seu últim espectacle, "Refugi", no parla tant del món com d'ell mateix, de les seves fragilitats, de les seves –i nostres– pors i del refugi que per a ell –i per a nosaltres– representa l'escenari. El seu nom ha corregut entre públic i programadors com un dels imprescindibles d'aquesta edició.
Que el món és una bona merda ho sap molt bé Sarah Anglada. La seva "Rose Bif" és tota una troballa. Apareix tota vestida de rosa arrossegant un container de brossa per recollir totes les merdes del món. Els entesos ja fa temps que tenen el seu nom controlat però Sarah Anglada mereixeria ser coneguda –i aplaudida– pel gran públic.
Mons reals i irreals
Diferents persones caminen per Tàrrega amb un mòbil a la mà. Res extraordinari. Si t'hi fixes bé, alguna cosa els distingeix. Tots estan extremament concentrats i, segons com, fan passos erràtics endavant i darrere. Què busquen? A qui busquen? On van? "Unreal State" és una singular experiència urbana, un invent del creador argentí Marcos Krivocapich.
A "Unreal state", cada participant –aquí no hi ha espectadors– recorre Tàrrega de forma individual amb el seu mòbil i els seus auriculars. Durant el recorregut, anirà rebent ordres i contra ordres en un joc que permet reflexionar sobre el sistema en què vivim, les seves regles, allò que és real i allò que no ho és. A qui creiem, i a qui no. Una proposta, per cert, que també serveix per analitzar la relació que mantenim amb els nostres telèfons.
Tàrrega és un lloc prohibit per als malats de FOMO. Tants espectacles fent-se de forma simultània genera, de forma inevitable, la sensació que no ets al lloc idoni, que avui t'has equivocat. Ens ha passat visitant el cel de les Hermanas Picohueso –la companyia genera entusiasme entre els "moderns" de la cosa escènica–.
El seu últim espectacle, "Skai is ful", ens imagina tots plegats morts un cop tot s'ha esfondrat i preguntant-nos: "I ara, com seguim?". L'artefacte immersiu –avui, si no immersiones no ets ningú–, obliga els espectadors a seguir el relat drets i amb auriculars.
Com a dispositius per parlar de les guerres o la gentrificació provocada pel turisme, tampoc no acaben de funcionar del tot el "Bomba va" de Glòria Ribera, tot i la seva guitarra amb forma de kalàixnikov, o el "Hi! I'm Steven" de la companyia Les Pinyes.
En tots tres casos, fa l'efecte que les altes expectatives generades per treballs anteriors no els hi juguen a favor.
Les revelacions de FiraTàrrega
En canvi, aquesta serà, de ben segur, la fira de la jove companyia Llum de Fideu. Han estrenat "Aquí", un singular espectacle plantejat en dues parts. Entre la primera i la segona, els espectadors de Tàrrega hem hagut d'esperar dues hores –no importa, les vam aprofitar per anar a veure altres coses–. De cara a l'explotació de la funció, seria òptim que el temps d'espera es reduís.
"Aquí" és una proposta adaptable a cada lloc on s'hagi de representar. Només tres intèrprets són capaços de construir tot un món i de reinventar la vida amb amb elements senzills, unes màscares hipnòtiques i una gran capacitat de connexió amb el públic.
A la primera part, assistim al rodatge d'una pel·lícula que vol explicar, en el cas de Tàrrega, la vida d'una casa noble de la plaça dels Àlbers. A la segona part, assistim a la projecció d'aquesta pel·lícula, ja acabada. Tot un desafiament dotat d'una poètica seductora.
Veient "Aquí", aquí a Tàrrega, davant meu, seguien l'espectacle tres programadores internacionals amb el guió de la proposta en anglès. Els programadors, locals i internacionals, són els altres protagonistes d'una fira de teatre que, justament, vol potenciar el seu caràcter de mercat. Comprar i vendre bolos és un dels grans objectius d'una fira que el govern considera estratègica en el seu pla d'acció i que, a nivell de públic, funciona com un tro.
A la mateixa plaça dels Àlbers on s'ha fet "Aquí" –les adaptacions dels espais urbans per acollir diferents espectacles, en transicions curtes, mereixerien una altra crònica i un aplaudiment unànime–, també va triomfar "Dominare", de la companyia valenciana Maduixa.
Fa gairebé 20 anys que passegen pel món espectacles ben cuinats per a tot tipus de paladars. Han tornat a Tàrrega per estrenar un pas a dos contemporani sobre un escenari flotant, el tercer protagonista de l'espectacle. Vestits amb tots els colors del gris, els ballarins Ana Lola Cosín i Kiko López, posen el cos al límit en una peça tan breu –35 minuts- com emotiva–, tensa i extenuant.
Dues altres gran revelacions de la Fira d'aquest any són "Entre bous i vaques", una espectacle sobre la vellesa i la memòria de la companyia francesa La côte folle, i el singular espectacle irlandès "The fulfilment": una proposta on el públic té un paper primordial –si teniu ocasió de veure'l en algun altre moment, que ningú no us expliqui res–.
La vaga dels artistes Off
Tot i la (des)esperança de diferents propostes vistes a Tàrrega, cal recordar que el lema d'aquest any de la Fira era "Celebrem". Han celebrat haver arribat fins aquí, han celebrat les arts de carrer, la descoberta, la (re)trobada de públic i artistes i l'efecte papallona que la Fira provoca.
La celebració, però, no ha estat completa. Al marge de la programació oficial –una seixantena d'espectacles gratuïts i de pagament–, a Tàrrega funciona des de sempre una programació no oficial amb artistes i companyies vingudes d'arreu: la Zona Off. Són espectacles de qualitat desigual que acaben omplint carrers i places i que acaben sent, per a molta gent, l'única aproximació que té a les arts escèniques. És una programació en què l'humor, la màgia i les acrobàcies arrasen.
Fins ara, Tàrrega reservava vuit espais al centre de la ciutat per aquest tipus de propostes alternatives. Quan acaba cada actuació, es passa la gorra. Cada matí de Fira, a primera hora, un sorteig determina els llocs i les hores de les funcions.
Però aquest dissabte, els artistes s'han plantat. Demanen més espais d'actuació i millors condicions tècniques per fer-ho. La plantada dels artistes s'ha convertit en una vaga d'actuacions durant tot el dia. L'aturada ha sorprès molts espectadors, els més joves sobretot, que gaudeixen més d'aquest tipus d'espectacles festius més que no pas d'algunes de les propostes oficials.
Després d'un dia de trobades i converses, i del compromís de la Fira per revisar les condicions de cara a l'edició de l'any que ve, les actuacions es reprendran aquest diumenge amb normalitat.
De nou a la programació oficial, l'última de les funcions d'aquesta 46a edició serà aquest vespre de diumenge i es diu "Andábamos maravillados". Es fa a la plaça que Tàrrega va dedicar a Comediants -companyia impulsora de la Fira- i convida, per fi, a l'esperança. La proposta de la poeta Violeta Gil i el músic Marcos Nadie es pregunta com podem seguir estimant i vivint, humanament, amablement, intensament, en el món que compartim.
Si podem fer-ho –permeteu-nos també l'esperança en aquest món desesperançat– segur que ens retrobem a la Fira de 2027.
