Carlo Petrini, l'home que va fer que el concepte slow food traspassés la marca
Si hi ha conceptes que han calat en l'imaginari d'aquells que creuen que encara podem fer alguna cosa per no agreujar la crisi climàtica són el compromís amb el consum alimentari de proximitat, la necessitat de seguir l'estacionalitat de fruites i verdures o el respecte per un tipus d'agricultura i de ramaderia compromesa amb el medi ambient. Conceptes que interpel·len un consumidor cada cop més conscienciat que allò que compra repercuteix, també, en la biodiversitat.
Parlem de menjar bo, sa i just. Tres adjectius que resumeixen l'esperit de Slow Food, l'organització fundada per Carlo Petrini, l'escriptor, gastrònom, i, sobretot, activista agroalimentari mort divendres als 76 anys a Bra, la ciutat on va néixer, a la regió italiana del Piemont.
Unes idees que han impregnat el discurs gastronòmic i l'agroalimentari, fins al punt que han depassat la marca. Abraça tot el que representa el consum conscient que proclama Slow Food, potser sense saber que al darrere del nom hi ha un moviment i una organització amb moltes branques i amb quaranta anys.
Bo, sa i just: justícia social i plaer!
Carlo Petrini, que va ser un declarat home d'esquerres, va fundar el moviment Slow Food el 1984 a Itàlia com a resposta a l'obertura del primer McDonald's a Roma, i contra tot el que representa el menjar ràpid per a l'economia, per a la cultura i per al gust.
Cinc anys més tard, Slow Food ja era un moviment internacional que avui és present en 160 països. Un moviment teixit amb comunitats de petits productors del sector primari de tot el món i amb periodistes, intel·lectuals i cuiners, units a través d'una organització amb tentacles a tot el món.
Petrini va atorgar a l'alimentació un paper polític, un poder de transformació, que casava amb la reivindicació del gaudi i del plaer:
Un ambientalista que no és gastrònom és un trist i amb la tristesa no es canvia el món.
Als anys 80, a Itàlia --com a Espanya-- l'esquerra menystenia la cuina. I en aquest desacomplexament va coincidir amb un altre intel·lectual d'esquerres, Manuel Vázquez Montalbán. Menjar "bo", sí, però també "sa". Salut que vol per a qui menja i per a la terra on ha crescut l'aliment, sense plaguicides ni fertilitzants de síntesi, ni antibiòtics per al bestiar.
I menjar fet amb els criteris de la justícia social, que reclama per als petits productors allunyats de les macrofàbriques de menjar industrialitzat, com va defensar en una visita al Fòrum Gastronòmic de Girona, l'any 2015:
"Bo, sa i just", resumint.
En defensa de les cuines locals
El moviment Slow Food va néixer a l'hora que la cuina creativa s'obria pas. Un tipus de restauració que a Catalunya, per cert, va adoptar-se amb molta més intensitat, velocitat i èxit que a Itàlia. Tot i així, no s'hi va oposar, bon vivant com era.
El recordo xalant de valent en certa ocasió en què vam compartir taula a Can Jubany. Era un autèntic líder, un guru per als seus seguidors i encisador amb qui el rebia.
El seu estàndard, no obstant, era el del patrimoni que s'ha construït en cada comunitat a través d'anys de cuina local i popular; el que s'explica pel lligam entre el plat i el paisatge, que canvia en cada estació.
En defensa de les petites produccions
Als anys 2000, ben estrenat el segle, vam visitar Slow Fish a Gènova, una fira al voltant del món de la pesca, una de les grans trobades que munta l'entitat, com el Salone del Gusto o Cheese, totes a Itàlia. El fil conductor que les uneix a totes és la defensa de les produccions de comunitats, que sovint elaboren aliments en risc d'extinció o, si més no, que demanen protecció davant de la potent i poderosa indústria alimentària.
Ben escudat per la guàrdia pretoriana del seu equip de comunicació, Carlo Petrini ens va "concedir" una curta entrevista allà mateix i a peu dret, com es pot veure en aquest reportatge:
L'entrevista es va fer enmig dels estands de pescadors, com els de l'arxipèlag Juan Fernández de Xile o d'un grup de dones de Mauritània que elaboraven ous de llíssera. En ambdós casos, van aconseguir introduir els seus productes a Europa gràcies a Slow Food.
Em quedo amb frases del seu missatge, que 20 anys després es revelen premonitòries i actuals a l'hora:
La degradació del mar encara és més ràpida que la de la terra ferma.
També ens va dir: "Si no volem estressar més el mar, hem de consumir tota mena d'espècies, també les de poc valor comercial, que moltes vegades són tant o més bones."
Inabastable, Petrini, l'home del paladar prest i el pensador utòpic que encara creia que la veu dels pescadors artesanals podria ser respectada a Brussel·les.
El missatge de Slow Food, en definitiva, ens diu que també amb el que mengem fem política.
