El depredador marí més gran que ha existit és un pop carnívor prehistòric de 19 metres
Durant segles, els mariners del nord d'Europa van viure amb la por de trobar-se amb el Kraken, un suposat cefalòpode gegant que arrossegava els vaixells fins al fons del mar. Ara, científics japonesos han descobert que, efectivament, va existir un pop carnívor de dimensions colossals que va dominar els oceans durant milions d'anys.
És la conclusió a la qual han arribat després d'estudiar les dotze mandíbules que han trobat a l'illa de Hokkaido i que són la base d'un estudi publicat a la revista Science. Les restes fòssils, amb forma de pic, tenen entre 72 i 100 milions d'anys i correspondrien a dues espècies de pop del cretàcic superior anomenades Nanaimoteuthis jeletzkyi i Nanaimoteuthis haggarti. Els exemplars d'aquesta segona espècie mesuraven fins a 19 metres.
L'equip del paleontòleg Sin Ikegami, de la Universitat de Hokkaido, n'ha calculat les dimensions a partir de la mida de les mandíbules localitzades, que fan fins a 1,84 metres en el cas dels Nanaimoteuthis jeletzkyi. En canvi, les dels Nanaimoteuthis haggarti arriben als 4,43 metres.
Depredadors que trituraven esquelets
Fins ara, la ciència havia pensat que els depedredadors més grans que han viscut mai a l'oceà havien estat peixos o rèptils. Però aquesta descoberta canvia el relat i situa aquests pops gegants com els animals més grans que han dominat els mars. Això sí, la balena blava, un mamífer, segueix sent l'animal marí més gran que ha existit mai.
El desgast de les mandíbules, que han pogut comprovar després d'analitzar-les, també ha permès descobrir que aquests pops prehistòrics eren depredadors, que les feien servir per triturar esquelets i que estaven a la part més alta de la xarxa tròfica.
A més, els científics han observat que el desgast de les mandíbules és desigual a dreta i esquerra. Això vol dir que aquests animals haurien afavorit un dels dos costats a l'hora d'alimentar-se, un hàbit que és propi de les espècies amb funcions cerebrals més avançades.
Tot i això, com que no s'ha trobat cap fòssil amb contingut estomacal, no tenen proves directes de tot el que menjaven. Per exemple, no es pot demostrar que interactuessin amb taurons gegants o rèptils marins, ni que fossin una font d'aliment. Tampoc no ho descarten.
En canvi, sí que els sembla més probable que s'alimentessin de grans bivalves, crustacis, peixos, altres cefalòpodes i animals amb closca i ossos més durs.
També queden altres dubtes per resoldre, com la forma exacta que tenien, o la velocitat a la qual podien nedar. Tampoc no se sap del cert com i quan van desaparèixer. Una de les teories de la seva extinció és la reestructuració dels ecosistemes marins amb el final del cretàcic, pertanyent a l'era mesozoica, i l'inici de l'era cenozoica. En aquell moment, la competència amb altres depredadors i els canvis en les preses podrien haver significat el seu final definitiu.
