Els EUA tornen a la guerra amb l'Iran, de nou, sense saber com en sortiran

El mapa de l'última setmana d'atacs a l'Orient Mitjà entre els EUA i l'Iran s'assembla cada cop més als mapes de les sis setmanes de guerra que va començar el 28 de febrer.

La principal diferència és que aquest cop Israel n'està al marge, però, com llavors, s'hi veuen multitud de punts bombardejats pels Estats Units a l'Iran, sobretot a la costa al voltant de l'estret d'Ormuz però també arreu del país.

Al mateix temps, les monarquies àrabs aliades de Washington, i també les repúbliques de Síria o Iraq, han tornat a rebre míssils i drons iranians, sobretot contra bases i interessos dels EUA. Han rebut especialment Bahrain, Kuwait o Jordània.

La intensitat no és encara la mateixa que els pitjors dies de la guerra de l'hivern, els EUA no ataquen ciutats iranianes i Teheran es frena a l'hora de castigar l'Aràbia Saudita o els Emirats, però cada dia augmenta la xifra i l'abast dels bombardejos mutus en una perillosa espiral que, per ara, no dona cap senyal d'afluixar.

Un exemple són els objectius que ha bombardejat aquest divendres els EUA. Si fins ara apuntava a instal·lacions militars ara també colpeja infraestructura d'ús civil, en concret: sis ponts, un port, un aeroport o l'exterior de la planta nuclear civil de Bushehr. O l'Iran ja ha disparat contra una planta elèctrica i una dessalinitzadora a països com Kuwait.

Per què s'ha reprès la guerra?

L'escalada de violència deixa aturades les negociacions que teòricament els dos enemics havien d'estar fent per acabar el conflicte. El 17 de juny, a Suïssa, van firmar un esperançador i detallat "memoràndum d'entesa" de 14 punts on anunciaven un alto el foc en tots els fronts de 60 dies i establien el marc pactat del diàleg que havia de començar a continuació.

Les parts es donaven dos mesos per arribar a un acord definitiu que definís els límits del programa nuclear de l'Iran, que se li aixequessin progressivament bona part de les sancions i que clarifiqués quin estatus tindria l'estret d'Ormuz. Al final, s'havia de tancar la guerra que va esclatar el 28 de febrer i obrir una nova era tant a l'Orient Mitjà com en les relacions entre els EUA i l'Iran.

Però malgrat que s'havia negociat, renegociat i pactat cada punt i cada coma dels 14 punts del memoràndum, n'hi havia un de clau prou ambigu per suscitar diferents interpretacions. Era el número 5 i diu literalment:

Per l'Iran, aquest redactat volia dir que només ell era l'encarregat de gestionar el trànsit per l'estret durant aquests dos mesos i que juntament amb Oman, l'altre estat riberenc de l'estret, pactaria el futur estatus d'Ormuz.

A la pràctica això implicava que tots els vaixells havien de navegar per la ruta que passa per la costa iraniana i seguir les instruccions que se'ls donessin. Aquells que no ho fessin, s'exposaven a ser atacats.

En canvi, pels EUA, que "l'Iran farà tot el possible per garantir el pas segur de vaixells" volia dir que Teheran havia de deixar circular lliurement les embarcacions i va establir un corredor per les costes d'Oman per on podien passar els vaixells que no volguessin fer-ho per la costa iraniana.

Just després del dia de l'acord, el 17 de juny, es va reprendre progressivament el trànsit per l'estret amb dies que hi van arribar a passar 40 vaixells, molts més que durant els últims 4 mesos.

Els vaixells anaven tant pel corredor iranià com pel d'Oman i Teheran ho va considerar una violació del memoràndum. Així, el 25 de juny va atacar un primer portacontenidors que circulava prop d'Oman; el dia 27, li va tocar a un petroler i, el 7 de juliol, de cop, van rebre tres vaixells més. El trànsit per Ormuz es va tornar a desplomar.

Els Estats Units van decidir respondre als atacs iranians bombardejant objectius militars de la costa iraniana, la qual cosa va portar l'Iran atacar bases nord-americanes a la ribera sud del golf Pèrsic.

Trump va reimposar de nou el bloqueig contra els ports iranians i va dir que els EUA es convertien en els "guardians de l'estret". A partir d'aquí, en una setmana, s'ha entrat a l'espiral de violència aparentment imparable.

L'esperançador "Memoràndum d'Entesa" és ara paper mullat, les negociacions estan aturades, la nul·la confiança entre les parts és encara més inexistent i el preu del petroli torna a estar, aquest divendres, per sobre dels 88 dòlars el barril, 12 dòlars més que fa una setmana.

Què busquen els EUA amb aquesta ofensiva

Oficialment, el comandament central de l'exèrcit del EUA (Centcom) diu que ataca objectius iranians per "degradar la seva capacitat militar" i no pugui atacar vaixells a l'estret. També afirma que "l'estret d'Ormuz i les aigües circumdants romanen lliures i obertes, excepte per als vaixells que intenten violar el bloqueig del mur d'acer dels Estats Units" sobre els ports iranians.

Aquest divendres però s'ha vist com al marge d'atacar objectius militars i concentrar-se sobretot a la zona Ormuz, el Pentàgon ha començat a bombardejar objectius civils i ha estès molt més l'abast dels atacs.

El portal Axios informa que els EUA han comunicat a Israel que envien desenes d'avions cisterna als seus aeroports en previsió d'una escalada més gran.

Segons fonts de l'administració citades per l'agència Reuters, els amplis atacs es fan amb la intenció "de donar diversos opcions al president" i dimecres Trump no va voler descartar la possibilitat d'una invasió.

Com va passar durant les setmanes finals de la guerra de 40 dies que va acabar a l'abril, tornen a créixer les especulacions que els EUA podrien estar preparant una invasió terrestre.

Una invasió d'Ormuz?

Alguns analistes interpreten les operacions d'aquesta setmana com un esforç per degradar les capacitats militars de l'Iran al llarg dels seus principals eixos meridionals, amb l'objectiu de reduir els riscos associats a qualsevol desplegament terrestre futur. Pel ritme i la geografia dels atacs, aquest cop l'opció seria un desembarcament ambifi i aerotransportat per ocupar les illes iranianes d'Ormuz i la seva costa continental de l'estret.

Una invasió així seria una aposta encara més arriscada que la guerra que Trump va llençar el 28 de febrer. Per tenir "èxit", necessitaria una força de desenes de milers de soldats, o centenars de milers, vèncer la resistència inicial iraniana i assegurar les zones ocupades. I així i tot, no és clar que llavors pogués garantir la seguretat i la lliure circulació a l'estret d'Ormuz.

L'Iran no es quedaria de braços plegats i atacaria amb tot el que tingués, no només les bases militars dels invasors, sinó tot l'Orient Mitjà, els aliats houthis bloquejarien probablement la sortida del mar Roig, el preu del petroli arribaria a xifres mai vistes i el sotrac econòmic mundial seria majúscul.

Si una invasió és l'escenari final, també cal dir que no seria immediata. A la regió, els EUA no tenen ni de lluny desplegada la força necessària per fer-la i tardaria setmanes a concertar-la.

Al marge d'una hipotètica invasió, un altre possible objectiu de la campanya de pressió d'aquesta setmana seria castigar l'Iran amb l'esperança que s'estovés, que obrís l'estret, que volgués tornar a la taula de negociacions i allà acceptés una revisió del memoràndum d'entesa que limités la seva ascendència sobre Ormuz.

Però per molts analistes, l'actual ofensiva té el mateix problema que la guerra inicial: no és clar quin és l'objectiu final, quines opcions realistes hi ha d'aconseguir més ara que no pas a l'abril, quines garanties tenen els EUA que l'Iran es doblegarà i quines que el conflicte no sortirà encara més de mare. Tampoc és clar que els estrategs de la Casa Blanca hagin entès el tarannà i el règim dels aiatol·làs ni la seva capacitat de resistència.

Recordem que l'objectiu inicial de la guerra era un canvi de règim, després que l'Iran no tingués un programa nuclear i més tard que no pogués controlés l'estret d'Ormuz. Els objectius s'han anat adaptant a mesura que avançava la guerra i l'Iran demostrava que no es rendia. I fins ara no s'ha aconseguit cap dels objectius. Què li fa pensar ara a Trump que ara té més punts d'aconseguir-los?

Què busca l'Iran amb l'escalada actual

Quan el 17 de juny els negociadors de l'Iran va firmar el memoràndum d'entesa amb el vicepresident dels EUA, JD Vance, ho van fer amb una sensació de victòria dolça. El memoràndum era la prova que havien resistit la guerra contra "el gran Satan", que aquest ja ni aspirava al canvi de règim, estava disposat a cedir en molts aspectes i fins i tot a normalitzar les relacions en un futur no tant llunyà.

L'Iran se sent empoderat, ja dona per fet que l'estatus de l'estret ha canviat per sempre a favor seu i que hi pot ostentar, juntament amb Oman, la seva sobirania. Teheran creu que el seu control d'Ormuz és la nova realitat a la regió, que un retorn a l'antic estatus quo és, a aquests alçades, innegociable i quan abans ho assimili i ho accepti el món (i els EUA) abans s'acabarà el conflicte. Al mateix temps, per l'Iran, mantenir el control de l'estret és essencial per assegurar futures victòries a la taula de negociacions i garantir que els EUA implementin l'acord de Suïssa en lloc d'abandonar-lo.

L'Iran també ha demostrat que, per molta pressió militar que se'l sotmeti, té molta capacitat de resistència. Ha aprofitat els quatre mesos de treva per rearmar-se, reomplir arsenals i els serveis d'intel·ligència dels EUA calculen que encara té més de 10.000 míssils. No té ni de lluny la capacitat militar dels EUA però sí una gran capacitat de fer una guerra asimètrica i duradora com ja ha demostrat.

El prestigiós analista iranià resident als EUA Vali Nasr afirma que "els líders iranians sospiten que el memoràndum d'entesa era una trampa, una retirada temporal dels EUA destinada a alleujar la pressió sobre l'economia global i preparar-se per a una altra ronda de guerra. Els actuals governants creuen que qualsevol mostra de moderació només convidarà a més pressió americana".

I un altre bon coneixedor de l'Iran, l'israelià Dennis Citrinowicz assegura que "des de la perspectiva de Teheran, la rendició simplement no és una opció. Si els líders conclouen que Washington es prepara una vegada més per a una campanya militar sostinguda, és probable que responguin augmentant, en lloc de reduir, el nivell de confrontació. Davant l'elecció entre fer marxa enrere i escalar, la seva elecció estratègica serà triar l'escalada".

El temps i les dinàmiques del conflicte, creuen l'Iran i molts analistes, juguen a favor del règim. De nou, aquest confia que l'alt preu del petroli, les turbulències econòmiques, les pressions dels aliats, el descontentament popular als EUA i la proximitat de les eleccions de mig mandat als EUA faran que, tard o d'hora, Trump vegi que no té sortida i aturi l'ofensiva com va fer unilateralment després de 40 dies a l'abril.

La pregunta és quant de temps tardarà Trump a adonar-se'n i fins on haurà escalat el conflicte.