França perd l'oportunitat de posar fi als abusos a menors amb una llei descafeïnada per la dreta conservadora

Els #Metoo a França s'encadenen i s'entremesclen un rere l'altre. Començant pel de les actrius i treballadores del sector de l'espectacle, el #MetooCinema, i passant per l'actual #MetooInfància, el país ha viscut dos grans judicis dedicats a les violències sexuals que han tret a llum a la incapacitat de l'Estat de protegir les víctimes.

Un és el cas Pelicot, que ha revelat la submissió química en el marc del matrimoni; l'altre, el cas Le Scouarnec, que ha evidenciat com les autoritats sanitàries han fet els ulls grossos davant un metge condemnat per pederàstia.

Tots dos han posat de manifest que, malgrat els senyals d'alerta previs, el sistema és incapaç d'actuar a temps per evitar que els crims es reprodueixin. En aquest context, els esforços del poder executiu, legislatiu i judicial per posar-hi remei hi són, però sorprèn la falta de voluntat política per arribar fins al fons del problema.

La llei de protecció a la infància

Per començar, falta valentia en el projecte de llei per protegir els infants a l'escola que el govern va presentar el 27 de maig.

En el marc de les detencions fetes de monitors i educadors de guarderies i escoles infantils i primàries de París, la presentació va generar molt d'enrenou, però el projecte del govern es limita a exigir la verificació dels antecedents judicials dels adults que treballen amb menors. Això sí, en tots els camps: tant en el voluntariat com en l'educació reglada.

El titular "hi haurà llistes negres" és un avís amenaçador a potencials depredadors que vulguin buscar feines que els permetin estar en contacte amb menors, però és realment aquesta l'única manera d'encarar el problema? El ministre de Justícia, Gérald Darmanin, deia en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres:

Però el mateix responsable de Justícia reconeixia que el mínim que el seu ministeri pot fer per posar fi a aquesta plaga encara és lluny de ser una realitat: "Que les penes estiguin a l'altura del crim que suposa violar la innocència d'un infant".

Aquest debat encara no s'ha posat sobre la taula, com tampoc es pren seriosament la petició incansable de les associacions de protecció a la infància: que els crims de caràcter sexual tant en menors com en adults deixin de prescriure.

Acabar amb el secret de confessió?

En paral·lel a aquest projecte de llei del govern, que es debatrà a principis de juliol, una altra iniciativa legislativa ha quedat, aquests dies, a mig camí. Es tracta d'una proposició de llei presentada per la diputada macronista Violette Spillebout que pretenia tallar de soca-rel l'omertà que sovint envolta els abusadors en el marc escolar.

Spillebout va presidir l'any passat, juntament amb el diputat de La França Insubmisa Paul Vannier, una comissió parlamentària que investigava les violències físiques i sexuals en l'internat catòlic de Betharram. De les conclusions d'aquella comissió en va sorgir la necessitat de tirar endavant una llei que dirimís la responsabilitat de l'Estat a l'hora d'indemnitzar els alumnes víctimes d'abusos i que, alhora, millorés el control administratiu de les escoles privades.

L'esborrany de la llei incloïa un article valent: posar fi al secret de confessió en el marc de la protecció de menors en perill. En un estat que fa de la laïcitat militància republicana, aquesta mesura no ha generat polèmica de manera oberta. Però amb l'ajuda de la dreta republicana i de l'extrema dreta a l'Assemblea Nacional, aquest article va acabar caient del curt debat parlamentari que hi va haver.

Efectivament, el manteniment del secret de confessió, ja sigui dels capellans o bisbes, o de metges o professionals de la salut, és un tema major. D'entrada, la llei castiga qui el violi amb multes elevades.

Però el Codi Penal francès també preveu l'obligació d'assenyalar o alertar d'un crim si encara és possible prevenir-lo, limitar-lo o si els autors son susceptibles de reincidir. L'obligació s'estén quan hi ha maltractaments o agressions sexuals infligides sobre un menor o una persona vulnerable.

Els bisbes de França van posar el crit al cel davant la possibilitat que la reforma tirés endavant, al·legant un atac contra la llibertat religiosa. Sense anar més enllà en la defensa d'aquesta llibertat quan es veu confrontada a la pedocriminalitat (o crim de pederàstia), els diputats del Reagrupament Nacional i dels Republicans els van fer costat, i l'article 9, que obligava "els ministres del culte a denunciar la violència contra els menors sense possibilitat d'acudir al secret de confessió", va ser retirat de la llei.

Una altra de les preocupacions de l'Església francesa és que les escoles privades, el 96% de les quals són catòliques, poguessin rebre inspeccions de l'Estat recurrents en el cas de denúncies per violències sexuals.

Les històries de les víctimes dels capellans de l'internat de Betharram estan plenes de mancances en aquest sentit: les denúncies no van anar més enllà d'unes visites genèriques d'inspectors sense fer investigacions exhaustives ni entrevistes als menors en un marc de confiança. Errors que van permetre als pederastes que treballaven al centre poder continuar actuant.

En aquest cas, els diputats sí que van aprovar l'article que institueix controls obligatoris cada cinc anys als centres privats sota contracte estatal; controls reforçats, a més, en el cas dels internats. Però la llei Spillebout, pel nom de la seva impulsora, només s'ha aprovat en primera instància, i govern i centreesquera temen que, quan passi pel Senat, de majoria conservadora, aquest article pugui ser modificat.

Dades alarmants i sense perquè

A França, com a tot arreu, els atacs de caràcter sexual contra menors generen socialment un rebuig i una preocupació que es trasllada en alarma i els polítics saben que han de respondre-hi amb urgència i alhora rigorositat. De casos reals i dramàtics n'hi ha cada setmana a la premsa, i sovint posen en evidència que alguna peça de la protecció estatal ha fallat.

Quan no és un assassí violador d'una nena malgrat que havia tingut una denúncia prèvia que la policia no va atendre, és un monitor escolar que va poder esquivar els controls sobre els seus antecedents per pederàstia senzillament canviant d'institució.

Aquestes dues lleis que comencen a caminar haurien de respondre a aquests errors. Però sovint hi ha la sensació que ni tan sols així n'hi haurà prou. Els estudis que es fan de crims relacionats amb l'abús sexual a França són alarmants i el debat públic no posa sobre la taula les preguntes més difícils de contestar: per què, per què tants casos i per què en tants àmbits.

L'Assemblea Nacional acull actualment una comissió d'investigació sobre el tractament judicial de l'incest parental. Hi han passat testimonis esfereïdors d'homes i dones que, en edat adulta, han exposat les ferides persistents i els traumes psicològics dels abusos patits per progenitors, avis o oncles quan eren menors.

Les conclusions se sabran al juliol i l'informe s'ha posat en marxa després que una comissió independent, la CIIVISE, fes sortir a la llum el 2023 unes xifres que demanen respostes més profundes.

Entre la població francesa adulta, almenys 5,5 milions de dones i homes han estat víctimes de violències sexuals en la infància. Això suposa 1 de cada 10 adults. L'estimació, traslladada a l'època actual, xifra en 160.000 els menors d'edat víctimes, cada any, de violències sexuals. La CIIVISE és un organisme creat el 2020 pel govern que treballa per elaborar recomanacions, però per algunes associacions de víctimes no va ni prou ràpid ni prou enllà.

Menys d'un 1% dels agressors condemnats

És el cas d'Arnaud Gallais, probablement el més conegut dels militants en favor dels drets dels infants. Ell mateix víctima d'incest, exmembre de la CIIVISE, exportaveu de l'associació de la filla de Gisèle Pelicot M'endors Pas (No m'adormis), ha confessat recentment que la impotència que li genera veure la inacció política l'ha portat a dos intents de suïcidi. Havia d'anar a declarar aquest febrer a la comissió sobre l'incest però no ho va fer perquè necessitava recuperar-se'n.

Com a fundador de l'associació Mouv'enfants, la seva batalla és alertar i recordar les víctimes sempre que es pugui i els seus mètodes expeditius assenyalant públicament persones sobre qui pesen denúncies de violació, abús o assetjament li ha portat problemes amb la justícia. Fa dos anys, quan el cas Pelicot encara no havia fet la volta al món, ens confessava en una entrevista el seu pessimisme: