
La missió internacional BepiColombo arriba a l'òrbita de Mercuri després de vuit anys de viatge
La sonda BepiColombo, amb dues naus integrades, és la primera missió espacial europea que s'envia al planeta Mercuri, amb l'objectiu d'investigar-ne l'origen i l'evolució. També preveu analitzar l'estructura del nucli de ferro del planeta, el seu camp magnètic i la peculiar atmosfera mercurial, que és molt tènue i variable.
Fins ara, només dues naus de la NASA han visitat el planeta més petit del sistema solar i el que és més a prop del Sol. La Mariner10, que el va sobrevolar 3 cops entre el 1974 i el 1975, i la Messenger, entre el 2011 i el 2015.
La sonda Messenger va recollir múltiples dades de Mercuri, com ara les que van alertar sobre la contracció del planeta, uns 7 km de radi en els últims 4.000 milions d'anys, pel refredament del nucli.
Però també va obrir molts interrogants: quina part del nucli està fosa i com afecta això el camp magnètic? Quina composició interna té i com és l'exosfera de Mercuri? En què consisteix l'activitat química que la Messenger va detectar en algunes estructures? Hi ha gel als cràters més foscos de Mercuri?
Dos orbitadors amb diferents objectius científics
Ara, una missió conjunta d'Europa i el Japó intentarà aclarir aquestes preguntes i moltes més.
Al cap de vuit anys del llançament, la BepiColombo i els seus dos orbitadors, l'MPO i el Mio, arribaran finalment a l'òrbita de Mercuri aquest dissabte.
D'aquí pocs dies, cada orbitador se separarà de la matriu i se situarà a l'òrbita que li correspon per començar les operacions assignades. El març del 2027, l'orbitador MPO assolirà la seva òrbita científica, la fase que donarà pas a l'inici de les operacions científiques, previst per al 6 d'abril.
L'MPO, fabricat per l'Agència Espacial Europea, estudiarà la superfície, la topografia i l'estructura interna del planeta.
El Mio, fabricat per l'Agència Espacial Japonesa, analitzarà el camp magnètic i l'entorn espacial de Mercuri.

Grans reptes a superar
Les missions a Mercuri han estat més aviat escasses, per les enormes dificultats que presenten i els reptes tecnològics que suposa enviar-hi una sonda.
Un dels principals desafiaments és aconseguir entrar en una òrbita estable, perquè l'atmosfera de Mercuri és molt prima i hi ha la influència gravitatòria del Sol. A més, la calor és extrema.
Per això, l'arribada al primer planeta del sistema solar constitueix una de les seqüències més complexes de l'exploració planetària. Mentre s'hi va acostant, la nau espacial ha de dissipar una gran quantitat d'energia i ha de reduir la velocitat al mateix temps per contrarestar la força del pou gravitatori solar.
A més d'aquesta exigent dinàmica de vol, hi ha les dures condicions de l'entorn en què ha d'operar la nau BepiColombo.
Una temperatura superficial que pot superar els 450 graus centígrads en algunes de les àrees més exposades de la nau i el flux de radiació solar, molt superior al de l'òrbita terrestre.
Això genera la necessitat de mantenir els sistemes interns i els instruments científics a un marge tèrmic estable a molt poca distància de la radiació solar directa.

Les particularitats de Mercuri
Mercuri i la Terra són els únics planetes rocosos del sistema solar amb camp magnètic propi, i aquest és, justament un dels principals punts d'interès de la missió. Per això, la nau BepiColombo podria aportar dades per comprendre millor la nostra magnetosfera, així com les d'altres planetes de diferents sistemes.
El nom de la missió és un homenatge a Giuseppe Colombo, un científic, enginyer i matemàtic italià que va morir el 1984, i que es va distingir per les investigacions que va fer al voltant del planeta Mercuri.
Entre les seves aportacions hi ha els estudis sobre una dinàmica particular que es coneix com les aurores dobles, una sortida del sol duplicada que s'observa des de determinades coordenades del planeta.
Un altra singularitat és la ressonància orbital. Durant molts anys es va pensar que una mateixa cara de Mercuri mirava sempre al Sol, tal com passa amb la Lluna i la Terra.
Però l'any 1965 es va descobrir que Mercuri tenia una ressonància orbital de 2:3, una rotació de tres cops sobre si mateix cada dos anys que fa que el planeta mostri sempre la mateixa cara just quan es troba en la millor posició per observar-lo.










