Pilarín Bayés i Roser Capdevila tenen fe en les noves generacions: "Sabran lluitar i fer front a les dificultats"
A Pilarín Bayés i Roser Capdevila els agrada ser grans, ja que això els permet continuar dibuixant. L'únic que canvia és que ara utilitzen més el bastó. Les generacions entrants d'il·lustradors les han tractat bé i, en general, han tingut molta sort: "Molta gent està sola i els treuen de cases on han viscut setanta anys", explica Capdevila.
Les dibuixants visiten "El matí de Catalunya Ràdio" en el marc del Dia Internacional de la Gent Gran, on expliquen que pateixen per les noves generacions i deixen clara la importància de l'habitatge.
Roser Capdevila: "Sense un lloc on viure i on et sentis bé, no hi ha felicitat
Totes dues es preocupen per les noves generacions i, a més, veuen de primera mà com s'enfronten als obstacles: un dels nets de la Roser, per exemple, està pendent de trobar pis.
Afegeixen que totes les generacions han tingut dificultats, però que sempre es genera capacitat per lluitar-hi: "Tinc fe en les generacions actuals, ho sabran fer", apunta Pilarín Bayés.
El desnonament de la Maricarmen Abascal, símbol de la crisi de l'habitatge: "És una vergonya tan gran"
En el moment de la visita de les dues il·lustradores, el cas de Maricarmen Abascal, una dona de 87 anys desnonada del seu pis de Madrid, havia generat una forta mobilització social.
Pilarín Bayés qualifica de "vergonya tan gran" el desnonament, i Roser Capdevila considera que, encara que li tornessin el pis, el cas no solucionaria el problema de fons. "A aquesta senyora li ha tocat la rifa, li tornen el pis, no passa res; això no arregla el problema de fons", apunta Capdevila.
Les declaracions es van fer abans de la mort de la Maricarmen, que va morir el 7 d'octubre a l'Hospital Gregorio Marañón, dues setmanes després del desnonament. El seu cas ha aconseguit una gran visibilitat, però les dues il·lustradores ja van advertir que es tractava només d'un exemple d'una problemàtica molt més àmplia.
Pilarín Bayés: "No sento que m'hagi jubilat del tot
Totes dues han dedicat la seva vida a l'ofici de la il·lustració, construint llegats en la cultura infantil catalana. La Pilarín, de fet, encara treballa, però la Roser ja no ho fa perquè no està bé de la vista. Ara bé, dibuixa cada dia al seu diari: "Ara estic en el diari 79, que l'estic acabant, i començaré el 80. El cap em fa dibuixar."
La Pilarín espera, en algun moment, poder fer-ho també: "No he dibuixat mai per a mi. Sempre per als altres. Encara no em puc permetre fer-ho per gust."
La il·lustració com a forma de vida
Dibuixar, però, sempre ha estat un plaer, per elles: "Per mi, dibuixar és respirar, perquè ho he gaudit; no és una feina", explica Bayés i afegeix que "quan em vaig trencar el braç i no podia dibuixar, semblava un gat engabiat".
Tot i això, defensen les persones que deixen la feina a una banda i donen prioritat a altres àmbits de la vida. No aconsellen una afició tan marcada: diuen que s'han perdut moltes coses.
Acaben la conversa entusiasmades amb les noves generacions de dibuixants i remarquen que pugen amb més eines i coneixements que elles. Recorden, això sí, que la il·lustració és una disciplina individual i a cadascú li neix com li neix, per tant, no s'hi val a comparar-se.
