
80 anys de l'alliberament d'Auschwitz, la gran fàbrica de la mort símbol de l'Holocaust
Els aliats van descartar bombardejar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, el símbol de l'Holocaust nazi
Aquest dilluns 27 de gener es commemoren els 80 anys de l'alliberament d'Auschwitz-Birkenau per part de l'Exèrcit Roig; una data que s'acostuma a celebrar com el dia que el món va conèixer les barbaritats perpetrades pel règim d'Adolf Hitler contra els jueus i altres minories.
Ara bé, quan els soldats soviètics van obrir les tanques d'Auschwitz feia temps que el Regne Unit i els Estats Units tenien informació sobre l'assassinat massiu de persones que s'hi duia a terme, però van descartar actuar-hi.
La història d'aquesta fàbrica de la mort, que l'historiador Josep Calvet, cap de continguts del Memorial Democràtic, defineix com "el paradigma de la barbàrie nazi", és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
De caserna a camp d'extermini
El 25 de gener de 1940, tres mesos després que Alemanya envaís Polònia i comencés la Segona Guerra Mundial, el règim nazi va ordenar construir un camp de detenció per fer front a l'augment de presoners de guerra.
Per fer-ho, el cap de les SS, Heinrich Himmler, va triar unes antigues casernes de l'exèrcit a la ciutat d'Oswiecim (en alemany, Auschwitz), a la Polònia ocupada.
Entre la primavera i l'estiu d'aquell any, els nazis van enviar-hi els primers presoners polítics des d'altres camps i centres de detenció, i al novembre es van produir les primeres execucions.
El març de 1941, Himmler, va visitar el camp (Auschwitz I) i va ordenar ampliar-ne la capacitat.
Uns mesos després, a l'octubre, va començar la construcció d'Auschwitz II a Brzezinka (en alemany, Birkenau), a dos quilòmetres del primer. El camp més gran de tots, destinat a l'extermini, que va entrar en funcionament el març de 1942.
La tardor d'aquell mateix any es construeix el camp de treball de Monowitz (o Auschwitz III), a 6 km, a disposició d'una fàbrica química de l'empresa I.G. Farben.

La Solució Final
Tot i que la funció inicial d'Auschwitz I era la d'acollir presoners de guerra, aviat va virar cap a la de camp de concentració i extermini, especialment arran de la construcció d'Auschwitz II.
El camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau va jugar un paper clau en l'anomenada "Solució Final", el nom que els nazis van donar al genocidi de la població jueva europea.
De fet, el règim de Hitler va arribar a construir fins a sis camps d'extermini i assassinat massiu.
Entre 1940 i 1945, el Tercer Reich va deportar 1,3 milions de persones de tot Europa a Auschwitz. D'aquestes, 1,1 milions van ser exterminades; un milió, jueves.
Es calcula que, entre 1933 i 1945, els nazis van assassinar 6 milions de jueus.
Fàbrica de la mort
Els presoners --homes, dones i infants-- arribaven a Auschwitz en vagons de bestiar plens fins a vessar, drets, sense menjar ni lavabos.
A l'arribada, personal de les SS separava els homes de les dones i els infants i seleccionava les persones que consideraven aptes per fer treballs forçats.
La resta de presoners, els qui no els podien ser útils, eren enviats directament a les cambres de gas.

Se'ls transportava en camions i se'ls ordenava que es despullessin, amb l'excusa que passarien per la dutxa. De fet, les cambres de gas tenien canonades i carxofes de dutxa per mantenir l'engany fins a l'últim moment i evitar la rebel·lió dels presoners.
La supervivent Marta Neuwirth, obligada a destriar la roba dels presoners executats, explica a l'agència AFP que arribaven combois "dia i nit".
"Els feien tirar la roba a terra. Estaven tranquils, creien que se n'anaven a la dutxa (...) Ni un crit, res, tranquils, anaven directes al forn."
Una vegada a dins les cambres, les SS hi introduïen cristalls de Zyklon B, un pesticida a base de cianur, que en contacte amb l'aire es convertia en gas.
Quan totes les persones de la cambra havien mort, al cap d'uns 20 minuts, se n'incinerava els cossos.
A prop dels crematoris, en una zona del camp anomenada Kanada (Canadà), altres presoners eren forçats a destriar la roba i els objectes de valor de les persones executades, que eren enviats a Alemanya.

Treballs forçats en condicions miserables
Els pocs presoners que superaven el triatge a l'arribada eren obligats a treballar forçadament en obres de construcció i fàbriques properes, fora del camp.
Una vegada passada la selecció, se'ls obligava a despullar-se, se'ls afaitava el cos i se'ls tatuava un número de presoner a l'avantbraç esquerre.
Aleshores, se'ls donava un bol metàl·lic i l'uniforme de presoner: barret, camisa i pantalons amb ratlles blanques i blaves; i un triangle que se'ls cosia al pit i que tenia diferents colors o símbols en funció de cada reclús --si era jueu, presoner polític, homosexual i altres variables--.
Nate Leipciger, nascut a Polònia fa 96 anys i deportat a Auschwitz amb 15, explica l'arribada al camp:
"Ens van treure la roba, els cabells, els objectes personals i ens vam convertir en només un objecte, vam perdre tota la capacitat d'actuar com un ésser humà."
Els presoners del camp eren sotmesos a maltractaments constants i una estada miserable, amuntegats, amb poc menjar i unes condicions d'higiene deplorables.

Periòdicament, se sotmetia els interns a revisions de l'estat de salut i condició física per valorar si podien seguir treballant o si se'ls executava.
Alguns interns tenien tasques a dins el camp, com les de controlar i reprimir la resta de presoners o guiar-los a la seva arribada.
Els anomenats Sonderkommando (unitats especials en alemany) eren grups de jueus obligats a treballar a les cambres de gas.
Se'ls obligava a retirar els cadàvers de les cambres, afaitar-los els cabells, retirar objectes de valor dels cossos --com dents d'or, pròtesis o ulleres, que s'enviaven a Alemanya-- i dur-los al crematori.
Els membres d'aquests grups dormien separats de la resta de presoners perquè no els poguessin explicar el que passava als edificis on treballaven.
En la gran majoria de casos, els membres dels Sonderkommando també eren executats al cap d'un temps.

Conillets d'índies en experiments científics
Alguns presoners d'Auschwitz eren destinats a experiments científics executats per les SS, que els feien servir com a conillets d'índies.
Els metges alemanys afins al règim celebraven ser destinats a Auschwitz, ja que els suposava una oportunitat de desenvolupar les seves investigacions amb assajos amb persones.
Entre altres barbaritats, els experiments incloïen injectar químics a l'úter de dones per provar mètodes d'esterilització, lesionar o infectar presoners amb malalties per provar tractaments, fer operacions innecessàries per investigar o formar nous metges o assassinar-los i disseccionar-los per estudiar-los.
Josef Mengele, un dels metges d'Auschwitz, es va convertir en un dels investigadors més coneguts per la crueltat dels seus experiments amb jueus i gitanos, a qui considerava subhumans.
A més, acostumava a participar en la selecció de presoners quan arribaven al camp, entre els quals buscava, sobretot, infants i, específicament, bessons.

Les "marxes de la mort" i l'alliberament d'Auschwitz
El 1944, amb l'arribada de prop de mig milió de jueus hongaresos, l'activitat a la fàbrica d'extermini d'Auschwitz-Birkenau va ser frenètica.
Es va arribar a executar 12.000 persones cada dia. Quan els quatre crematoris no donaven l'abast, els cossos es cremaven a l'aire lliure.
Veient que l'Exèrcit Roig avançava ràpidament cap a l'oest, el novembre de 1944 el govern nazi va ordenar destruir les cambres de gas d'Auschwitz i qualsevol prova del genocidi que s'hi havia comès.
Poc després, els nazis van ordenar que tots els presoners dels camps polonesos, com els d'Auschwitz, fossin traslladats a Alemanya.
El règim de Hitler volia evitar que els interns caiguessin en mans aliades; creien que els podrien seguir fent servir per fer treballs forçats en fàbriques d'armament.
Aquests trasllats, amb molts trajectes a peu, van rebre el nom de "marxes de la mort". Les SS disparaven a aquells que no podien caminar i milers van morir de fam i esgotament.
El 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van arribar a Auschwitz, on les SS hi havien abandonat 7.000 presoners, massa dèbils per caminar.

Què se'n sabia realment?
La percepció general és que el món va saber els horrors comesos als camps d'extermini en el moment que els soldats aliats els van alliberar.
Els nazis van començar a construir camps de concentració el 1933, quan van accedir al poder a Alemanya, i en van seguir construint centenars durant la guerra.
Segons l'historiador Josep Calvet, "se sabia que els nazis s'enduien jueus i opositors cap a l'est", però probablement es va trigar més a conèixer "els mètodes d'aquesta repressió".
"Van tardar molt a reaccionar."
Però els aliats sabien que els nazis estaven deportant i exterminant jueus sistemàticament, com a mínim, des de 1942.
Mitjans com el Daily Telegraph o la BBC, al Regne Unit; i el New York Times, als Estats Units, van publicar informacions el juny d'aquell any sobre l'assassinat a Polònia de "700.000 jueus" en furgonetes i cambres de gas.
El 17 de desembre de 1942, el Parlament britànic va celebrar una sessió en què es va llegir una declaració que parlava d'"execucions massives" de jueus i es referia a Polònia com al "principal escorxador Nazi".
Després del debat, els diputats van escenificar un moment de silenci per protestar contra la "fastigosa barbàrie".
El 10 de desembre, el govern polonès a l'exili a Londres va remetre un document a les Nacions Unides titulat "L'execució massiva de jueus en la Polònia ocupada per Alemanya".
Fins aleshores, el govern polonès havia estat facilitant informació relacionada amb Auschwitz, que obtenia a través de la resistència, al govern del Regne Unit.
Josep Calvet explica que "un dels grans temes" quan es parla de l'Holocaust és "si es va fer tot el que es podia fer" per evitar-lo.
Per què no es va actuar abans?
El 1944, els presoners jueus eslovacs Rudolf Vrba i Alfred Wetzler van aconseguir escapar-se d'Auschwitz-Birkenau i relatar en primera persona els horrors que s'hi cometien.
Aquella va ser la primera vegada que algú relatava amb absolut detall tot el que passava a les fàbriques de la mort nazis.

Davant les proves, el govern britànic es va plantejar la possibilitat de bombardejar Auschwitz, una acció exigida pel govern polonès i organitzacions jueves.
El 1944 els aliats ja havien fet bombardejos en zones properes al camp, incloent-hi la fàbrica química d'I.G. Farben, amb avions que sortien d'Itàlia.
Però la tecnologia de l'època no permetia fer un bombardeig precís contra els crematoris del camp sense posar en risc els presoners.
Els aliats van considerar que la millor manera d'aturar la matança contra els jueus era centrar els seus esforços a guanyar la guerra al més de pressa possible i derrocar el règim nazi.
Finalment, es va descartar el bombardeig sobre Auschwitz.
La memòria d'Auschwitz, avui
Els complexos on hi havia els camps d'Auschwitz i Birkenau són, actualment, espais museïtzats destinats a la memòria de l'Holocaust i la barbàrie del règim d'Adolf Hitler.
El Museu Estatal d'Auschwitz-Birkenau és un museu públic, gestionat per un consell internacional d'experts liderat pel ministre de Cultura de Polònia.

L'historiador Josep Calvet, cap de continguts del Memorial Democràtic, explica el repte de mantenir la memòria de l'Holocaust quan ja no en quedin supervivents que el puguin relatar.
"Cal reflexionar sobre com s'explica i què s'explica."
En un moment d'auge de l'extrema dreta --també a Alemanya, Polònia, Àustria...--, Calvet es refereix a la necessitat de recordar els horrors i combatre el revisionisme històric, 80 anys després de l'alliberament del símbol de l'horror nazi.