De les concessions turques a la situació d'Öcalan: els dubtes que genera la dissolució del PKK

L'anunci d'aquest dilluns del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) de dissoldre's i posar fi a la seva activitat armada després de 40 anys suposa un punt d'inflexió per a un dels conflictes més enquistats i sagnants del Pròxim Orient.

La decisió de la guerrilla suposa la ratificació formal del desig expressat pel seu cofundador i líder, Abdullah Öcalan, fa un parell de mesos des de la presó turca d'alta seguretat d'Imrali. Tenint en compte l'ascendència d'Apo --"tiet" en kurd, com popularment l'anomenen els seus seguidors-- sobre el moviment d'alliberament kurd, el resultat del congrés extraordinari pel PKK estava cantat.

Més enllà de l'optimisme expressat pel partit prokurd DEM i la satisfacció del govern turc per "haver lliurat el país del flagel del terrorisme", es coneixen molt pocs detalls de les negociacions que han mantingut les dues parts, i encara menys de les contrapartides i efectes que comportarà la històrica decisió del PKK.

Davant l'hermetisme regnant i el fet que fins ara no s'hagi fet públic cap full de ruta, aquests són alguns dels principals interrogants que s'obren amb la decisió de la guerrilla de posar fi a un conflicte armat que ha provocat més de 45.000 morts.
 

Per què ara?

La crida d'Öcalan i la decisió final del PKK arriben 40 anys i mig després de la primera acció armada de la guerrilla, l'agost del 1984. Al desgast i cansament que generen la clandestinitat i la dura vida a les muntanyes, així com l'envelliment de la cúpula de l'organització kurda –molts dels seus alts comandaments superen els 70 anys–, cal afegir la limitada capacitat militar del moviment d'alliberament kurd.

En els darrers anys, la lluita desigual entre el PKK --que compta amb uns 5.000 combatents-- i l'exèrcit turc --un dels més poderosos de l'OTAN, amb prop de 481.000 soldats i 380.000 reservistes-- s'ha desplaçat majoritàriament del Kurdistan turc a les elevades muntanyes del Kurdistan iraquià.

La superioritat de combat de la força aèria turca amb drons d'última generació i la construcció de desenes de bases militars al Kurdistan iraquià han aconseguit restringir els combats fora de les fronteres turques i limitar la capacitat del PKK a accions de guerrilla purament sorpresives, tot i disposar de petits drons per colpejar les bases turques.

Tot i aquesta superioritat militar, l'executiu encapçalat per l'islamista Recep Tayyip Erdogan ha estat incapaç d'acabar amb la guerrilla kurda, en un moment en què veu perillar la seva reelecció davant els bons resultats del principal partit opositor en les darreres eleccions municipals.

En un moment de protestes massives i agitació a Turquia per exigir l'alliberament d'Ekrem Imamoglu, alcalde d'Istanbul i líder opositor, les negociacions entre el govern dels islamistes de l'AKP –que compta amb el suport dels ultranacionalistes de l'MHP– i els kurds responen a un clar càlcul electoral d'Erdogan per teixir noves majories al Parlament turc en cas que li calguin suports de cara a una nova reelecció.

Procés de dissolució i desarmament

Una de les altres incerteses que genera la decisió del PKK és saber com es durà a terme el procés de dissolució i què succeirà amb els milers de milicians i milicianes de la guerrilla, així com dels seus alts comandaments. Hi haurà una mesura de gràcia del govern turc i podran integrar-se a la vida civil i política de Turquia? Es fixaran les bases d'un macroprocés judicial o se'ls emplaçarà a romandre fora de les fronteres turques?

Com ha succeït amb l'IRA o les FARC, una altra qüestió que cal contemplar és la possibilitat del sorgiment d'escissions en el si del PKK. Tot i que el lideratge d'Öcalan genera consens, caldrà veure si les seves decisions són acatades també per grupuscles com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan o poden trobar opinions díscoles que acabin amb la formació de nous grups armats.

El fet que es desconegui encara si existirà un organisme o institució que supervisi el desmantellament de la guerrilla, també hi ha molts dubtes entorn de què passarà amb l'arsenal dels maquis kurds. Amb les branques locals del PKK actives a Síria i l'Iran, no pot descartar-se que part de l'arsenal sigui derivat cap a aquestes milícies "germanes".

I, en el pitjor dels casos, la manca d'una verificació acurada del procés també podria provocar que part d'aquestes armes acabessin en el mercat negre i fossin comprades per altres organitzacions militars o pel crim organitzat.

El reconeixement dels drets del poble kurd a Turquia

Les contrapartides del govern turc pel que fa al reconeixement dels drets del poble kurd és un dels altres grans interrogants. Durant les darreres dècades, el fracàs de diferents processos de pau ha derivat en un augment de la repressió política, la il·legalització de marques electorals i l'empresonament de milers de polítics, activistes i periodistes.

En aquest sentit, amb el pas dels anys, el PKK ha anat redefinint els seus objectius i rebaixant les seves expectatives. De l'anhel d'un Kurdistan independent, Abdullah Öcalan ha redefinit les seves tesis cap a un model federal en què els kurds puguin gaudir de quotes d'autogovern.

Per mitigar les polítiques d'assimilació de la República de Turquia des de la seva fundació, el 1923, en els diferents processos de pau els kurds sempre han posat sobre la taula el reconeixement de l'oficialitat de la llengua kurda i la seva presència en els centres educatius i les institucions públiques.

Una repressió política i un reconeixement de les minories, que sempre han estat observades amb preocupació per la Unió Europea amb relació a la possible adhesió turca. Un neguit de Brussel·les que Turquia sempre ha aconseguit apaivagar durant anys pressionant amb aspectes com l'aixeta migratòria dels refugiats.

Turquia amnistiarà els milers de polítics i activistes presos?

Un dels interrogants que s'obren amb la nova conjuntura és l'afectació que tindrà l'anunci del PKK en la situació dels milers de polítics kurds, periodistes i activistes reclosos a les presons turques.

Mentre que el partit opositor del CHP està experimentant de forma recent la deriva autoritària del govern d'Erdogan amb l'empresonament de l'alcalde d'Istanbul i líder opositor, d'Ekrem Imamoglu, el moviment kurd fa dècades que ho pateix en la pròpia pell.

El cas més significatiu és el del líder del prokurd Partit Democràtic dels Pobles (HPD), Selahattin Demirtas, a la presó des del novembre del 2016 i sentenciat a 42 anys de presó acusat d'esperonar el 2014 les protestes en defensa de la ciutat kurdosiriana de Kobane, atacada per Estat Islàmic.

El desembre del 2020 el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que la justícia turca havia violat els seus drets, entre d'altres, de llibertat d'expressió i de concórrer en unes eleccions lliures, i la seva immunitat parlamentària com a diputat, i en va ordenar l'alliberament. Turquia va fer cas omís de la decisió judicial d'Estrasburg.

En aquesta conjuntura, caldrà conèixer si Ankara està disposada a l'aprovació d'una amnistia per a totes les persones que no estiguin acusades de delictes de sang, com ja s'ha posat sobre la taula en altres processos negociadors.

La situació carcerària d'Öcalan

En el seu anunci, el PKK ha lligat la seva dissolució i el seu desarmament a un procés supervisat pel seu líder, Abdullah Öcalan. Sense concretar què implica aquesta supervisió, el nou escenari també genera dubtes sobre les condicions carceràries d'Öcalan, empresonat en règim de cadena perpètua des del 1999.

Tot i que és molt poc probable que surti de l'illa-presó d'Imrali, situada al mar de Màrmara, un responsable del partit governamental AKP ha afirmat a la premsa turca que "s'espera que les seves condicions es relaxin".

"Les condicions de detenció es relaxaran. Les reunions amb el partit DEM i la família també seran més freqüents", segons aquest responsable, que assegura que "el mateix Öcalan ha declarat que no vol marxar d'Imrali" perquè tem per la seva seguretat.

L'afectació a Síria i l'Iran

En un Pròxim Orient amb conflictes supranacionals com el kurd, caldrà veure com la decisió del PKK afecta la situació en països com Síria i l'Iran.

En territori kurdosirià, el moviment d'alliberament kurd segueix la doctrina d'Abdullah Öcalan i molts dels seus combatents o líders polítics han estat a les files del PKK. El mateix comandant de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), Mazloum Abdi, va lluitar durant anys contra l'exèrcit turc des de les files de la guerrilla.

En aquest sentit, caldrà veure com actua Ankara, que des de l'inici de la guerra civil siriana, el 2011, ha vist amb recel les aspiracions kurdes. En un context de lluita regional amb potències com Israel sobre la influència a Síria, veurem si Turquia deixa de banda les hostilitats contra el projecte d'autogovern kurd i la seva milícia, aliada dels Estats Units en la lluita contra Estat Islàmic.

De fet, en els acords recents entre el nou govern islamista de Damasc i l'autogovern kurd, tot apunta que les negociacions entre Turquia i el moviment kurd tindrien un efecte directe.

Finalment, també caldrà prestar atenció a l'Iran, on el PKK disposa d'una branca local, el Partit per a una Vida Lliure al Kurdistan (PJAK). A diferència de Síria, on les FDS tenen un comandament autònom, el PKK i el PJAK comparteixen alguns alts comandaments i també determinades bases militars i guerrillers, els quals vesteixen exactament igual.

En aquest context, caldrà observar si el PJAK decideix continuar la seva lluita armada pel reconeixement dels drets del poble kurd a l'Iran, i si el règim dels aiatol·làs fa algun pas per iniciar converses amb la guerrilla kurda.