Els 1.000 dies de Meloni: l'estabilitat italiana que va venir de l'extrema dreta

Aquest mes de juliol farà 1.000 dies que Giorgia Meloni és al palau Chigi de la plaça Colonna de Roma. Va ser investida el 22 d'octubre de 2022 i, a hores d'ara, l'oposició no ha aconseguit desgastar la primera dona primera ministra d'Itàlia. 

Des que el 2 de juny de 1946 es va instaurar la república italiana, cap executiu ha acabat una legislatura sencera de 5 anys. 

Els governs han durat 13 mesos de mitjana. Un mambo constant. El rècord de permanència, el té un dels executius de Berlusconi. 

Caldrà veure si Meloni trencarà aquesta debilitat governamental endèmica i acabarà el mandat el 2027. Andrea Noferini, professor de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra, ho posa en dubtes al pòdcast Mapamundi de Catalunya Ràdio.

"No la trencarà, perquè crec que això té a veure amb la fragmentació de la distribució territorial del vot, que és complexa i necessita coalicions per formar govern."

La clau de la longevitat governamental de Meloni és la solidesa de la coalició de govern. 

La formen els Germans d'Itàlia, el partit de Meloni; Forza Italia, la formació de Berlusconi, que va morir el 2023 i que des de llavors encapçala Antonio Tajani, que és viceministre i ministre d'Exteriors, i la Lega per Salvini Premier, de Mateo Salvini, l'actual viceprimer ministre. 

El que sí que sembla clar és que la líder de Germans d'Itàlia, de 48 anys, té corda per temps, com explica Alba Sidera, corresponsal d'El Punt-Avui a Roma: "Meloni no és un bolet. Ja va ser ministra de Berlusconi, la més jove de la República Italiana".

"És un personatge que s'ha guanyat la confiança dels italians i crec que encara té camí per recórrer." 

El setembre del 2024, Meloni va assegurar que arribaria fins al 2027, el final de la legislatura, tot i l'escàndol protagonitzat per Gennaro Sangiulino, que va dimitir com a ministre de Cultura pel cas de la influencer Maria Rosaria Boccia. 

Sangiulino va tenir una relació sentimental amb Boccia. El va acompanyar a actes oficials i va tenir accés a informació a la cimera de ministres de cultura del G7 del setembre del 2024 a Nàpols.

El retorn al "pàtria, família (tradicional) i Déu"

La base ideològica de Meloni té, com a mínim, tres potes. 

En primer lloc, la pàtria. Després, la família tradicional, a conseqüència d'una òptica catòlica i patriarcal. I, finalment, la religió, perquè a Itàlia hi ha un electorat catòlic molt important que ningú es vol arriscar a perdre. 

Per a molts exponents de l'oposició, Meloni encarna el postfeixisme, com apunta Eduard Rubió, excorresponsal de Catalunya Ràdio a Roma.

"Meloni és ambigua, no pren una posició claríssima sobre el feixisme i no en parla clarament en contra"

Meloni ve de la militància feixista i no ha renunciat mai a aquest passat: "És com les persones que porten un tatuatge i se'l volen treure quan són grans. Els queda sempre la marca."

A Itàlia està molt normalitzat el feixisme i no li ha calgut desvincular-se'n. A diferència de l'estat espanyol, el feixisme va ser vençut i Mussolini, afusellat. Meloni va dir que la seva victòria electoral n'era la venjança.

Endurir la política migratòria, un altre dels pilars de Meloni

El govern de Meloni ha promogut una quarantena de decrets per intentar fer més difícil la immigració a Itàlia. 

Ha signat acords amb Tunísia per frenar els fluxos migratoris i amb Albània per enviar-los els migrants que Itàlia rescati al Mediterrani. 

L'acord amb Albània ha estat molt criticat. De fet, els tribunals l'han tombat i també se l'ha criticat pels seus costos, uns 1.000 milions d'euros.

Per Alba Sidera, no és res més que una operació de propaganda: "Els centres es van construir sense saber si es podrien posar en funcionament, tot i les promeses de Meloni. Això demostra la capacitat de l'extrema dreta de guanyar el relat mediàtic antiimmigració, malgrat que la realitat el desmenteixi." 

"És un projecte que no ha pogut entrar en funcionament i que no té viabilitat."

Berlusconi, punt d'inflexió per a l'extrema dreta

Per entendre Meloni, s'ha de partir de Silvio Berlusconi. Il Cavaliere va trencar l'acord per evitar que l'extrema dreta toqués poder. 

Després del feixisme de Mussolini, que va estar 20 anys al poder, hi havia el compromís de tots els partits democràtics --des de la democràcia cristiana fins als comunistes-- d'aïllar l'extrema dreta. El que es coneix com a cordó sanitari o democràtic. 

Berlusconi, per aconseguir el poder el 1994, va pactar amb el que llavors era l'Aliança Nacional i la Lliga. 

Va blanquejar el feixisme i en un discurs del 2019 se'n vanagloriava: "Vam ser nosaltres els que vam legitimar els feixistes, vam ser nosaltres que els vam constitucionalitzar, sense nosaltres no serien res."

Per Alba Sidera, aquella decisió va ser clau per al futur de l'extrema dreta i l'enfonsament de la dreta tradicional a Itàlia:

"Quan la dreta trenca el cordó sanitari i pacta amb l'extrema dreta, la legitima. I se'ls acaba menjant, perquè el públic considera que, si aquelles idees han estat normalitzades, tant per tant, votem els que les defensen sense complexos."

Després, Meloni ha sabut teixir aliances amb tots els grups de pressió ultraconservadors i tradicionalistes religiosos italians i nord-americans.

Bona sintonia amb Trump

Un dels pocs líders europeus presents a la presa de possessió de Donald Trump, el gener passat, va ser Meloni. 

I a l'abril, la primera ministra i el president dels Estats Units es van reunir a la Casa Blanca. 

Va ser una trobada en què l'amabilitat i l'intercanvi de floretes va ser constant, res a veure amb les emboscades de Trump a l'ucraïnès Zelenski o al sud-africà Ramaphosa. Per Noferini: 

"L'interès de Meloni de fer-se una foto amb Trump va ser evident, això té un capital polític i mediàtic molt alt, però, pel que fa a la política exterior, jo crec que prima la pertinença europea d'Itàlia."  

L'oposició encara busca l'antídot 

És discutible si la durabilitat del govern Meloni és mèrit seu o demèrit de l'oposició. 

És evident, però, que les esquerres italianes no acaben de trobar el seu centre de gravetat, com diria el gran Franco Battiato. 

Tenen problemes per oferir una proposta alternativa creïble, coherent i realista. 

Molts italians s'han sentit abandonats per l'esquerra i pels sindicats i Meloni ho ha sabut capitalitzar. 

Pel politòleg Andrea Noferini, no és, però, un fenomen únic al seu país, ja que és part d'un procés dels darrers 20 anys que té a veure amb la globalització i amb la pèrdua de poder adquisitiu de la classe mitjana. 

Els joves italians se senten atrets pel fenomen Meloni?

Per Eduard Rubió, les esquerres també estan perdent el suport dels més joves.

"Cada cop hi ha més joves que es declaren de dretes i que senten una desafecció per les esquerres."  

Ara bé, Alba Sidera, que ha investigat l'extrema dreta italiana en el llibre "Feixisme persistent", no creu que Meloni tingui més tirada pels joves si la comparem amb altres líders de l'extrema dreta. 

Meloni ha sabut jugar amb les armes típiques de la dreta radical. Ha abocat molts diners per aconseguir una àmplia penetració a les xarxes socials i fer que els seus discursos tinguin èxit entre els joves.