Els pares implicats es fan, no neixen: tenen canvis cerebrals similars a les mares

Quan l'Hèlia va néixer, el Toni va decidir que no volia perdre's ni un sol moment de la vida de la seva filla i es va llevar a la nit amb la seva dona, que donava pit, durant tot el primer any cada cop que el nadó havia de fer una presa. 

El Carles no va dubtar ni un segon a agafar-se el permís de paternitat que oferia la universitat en què treballava per passar el màxim de temps possible amb la Joana quan va néixer, tot i que al seu departament cap home ho havia fet. I és ell qui s'encarrega de tota la logística escolar de les criatures, qui les ajuda a fer els deures i les recull de les extraescolars. 

El Francesc va tenir clar quan la seva companya es va reincorporar a la feina, després del permís de maternitat, que es demanava una reducció de jornada per poder tenir cura de l'Arnau.

Són només tres exemples de com cada cop més els pares, almenys en les societats occidentals, s'allunyen dels rols tradicionals de generacions anteriors i s'impliquen intensament en la criança dels fills. Desafien així la concepció --errònia-- que els homes no estan preparats biològicament per tenir cura de la canalla i que només les dones en són capaces. 

I la ciència està donant suport a aquesta percepció. Diversos estudis realitzats els darrers cinc anys demostren com esdevenir pare provoca canvis profunds en el cervell i en el cos dels homes, impacta en la seva salut mental i també en el seu sentit d'identitat, de forma similar a com ho fa en les dones. 

Ara bé, a diferència de les mares, en el cas dels homes hi ha molta variabilitat i l'extensió dels canvis, que els preparen precisament per ser "millors" pares, depenen del grau d'implicació en la criança: com més vinculació tenen amb el nadó i amb les cures, més canvis i més profunds es produeixen en el cervell dels pares. I, de retruc, els fills assoleixen millors resultats de salut física i mental.

El cervell parental

Escodrinyar què passa en el cap dels homes quan esdevenen pares era un dels eixos centrals del congrés internacional 'Parental Brain' o cervell parental, celebrat a Barcelona recentment i que ha aplegat els principals investigadors mundials en recerca sobre maternitat i paternitat. I que s'hagi celebrat a Barcelona no és fortuït. 

"El 2017 vam obrir un nou camp d'investigació en estudiar per primer cop què passava durant l'embaràs en el cervell de les dones mitjançant ressonància magnètica; anàlisis de sang i orina per veure la fluctuació hormonal; i tècniques neuropsicològiques"

Ho explica al 324.cat el neurocientífic Òscar Vilarroya, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona i l'Institut de Recerca de l'hospital del Mar (IMIM), i coorganitzador local del congrés. 

"Som pioners en el camp de l'estudi dels canvis que es produeixen quan una dona esdevé mare", rebla.

La recerca coliderada per Vilarroya i Susana Carmona va demostrar per primer cop que el cervell de la dona comença a canviar durant l'embaràs per preparar les futures mares a afrontar els desafiaments de la cura del nadó. Els investigadors catalans van reclutar dones que volien quedar-se embarassades i van escanejar-ne el cervell, també després de parir i van comparar els resultats amb els obtinguts amb dones que no eren mares.

"Vam identificar canvis estructurals i funcionals tan profunds que podíem diferenciar les dones mare i les que no simplement mirant una ressonància magnètica", explica Vilarroya.

Els canvis a què fa referència es produeixen en la substància grisa, una capa de teixit cerebral rica en neurones, de l'escorça prefrontal, que és la regió més moderna, evolutivament parlant. També van detectar canvis en el subcòrtex, que és una de les estructures més antigues vinculada a funcions com ara les emocions i la motivació. Els investigadors sustenten que aquests canvis faciliten que les mares puguin entendre millor les necessitats dels nadons.
 

I què passa amb els pares?

La psicòloga Darby Saxbe, investigadora de la Universitat de Califòrnia de Sud a Los Angeles, estudiava què passava a les parelles quan tenien un fill, quan es va adonar que aquesta transició en homes no estava a penes estudiada. "Em semblava molt interessant perquè ells no experimenten l'embaràs directament, però adquireixen l'experiència de la paternitat", apunta al 324.cat aquesta científica. 

Saxbe coneixia els treballs dels catalans Carmona i Vilarroya i això la va inspirar per dur a terme un experiment on va escanejar els cervells d'homes les parelles dels quals estaven embarassades de 4 o 5 mesos, i després quan els nadons tenien sis mesos. I van descobrir canvis funcionals i estructurals en els cervells dels homes similars als que passen en les dones, en regions implicades en la cognició social, tot i que més subtils i també més variables.

Així mateix, també van mesurar hormones com ara la testosterona, l'oxitocina, el cortisol, la prolactina, totes elles vinculades a la criança. Van trobar associacions entre els nivells de testosterona i l'oxitocina, i l'hipocamp, una regió cerebral molt plàstica.

"Els pares que perdien més substància grisa i que tenien nivells més baixos de testosterona eren els més motivats i implicats en la criança dels fills i els que estaven més estretament vinculats a l'infant", resumeix Saxbe.

No obstant això, tal com passa també amb les mares, aquests canvis tenen una contrapartida. "Aquests pares més motivats són els que dormen també pitjor, i tenen més risc de desenvolupar ansietat i depressió". Segurament, assenyala la investigadora, és el cost de tenir cura. 

"La recompensa que comporta cuidar el nadó ve acompanyada de desafiaments importants, com ara el cansament i el sentiment d'aïllament. Implicar-se té un cost sobre el benestar personal, per això calen més polítiques de suport per a pares i mares", reclama Saxbe.

Més gratificant

James Rilling, catedràtic de psicologia de la Universitat d'Emory, també ha investigat què passa biològicament en els pares que s'impliquen més en la criança. I com Saxbe, ha identificat canvis en el cervell i balls hormonals. Els pares més vinculats a l'infant tenen nivells més baixos de testosterona, una hormona vinculada a la natura a buscar aparellaments i a mantenir jerarquia social. 

"No sabem si aquest descens dels nivells de testosterona passen a partir d'algun senyal de la parella o si evolutivament és un canvi previst quan es produeix un compromís per part del pare", assenyala al 324.cat Rilling, que va participar en el congrés Parental Brain, a Barcelona.

Estudis previs havien establert que els pares amb menys testosterona estaven més implicats en el dia a dia dels infants, eren més afectuosos, miraven i tocaven més als nadons i sabien interpretar-ne millor les necessitats i emocions. Rilling va confirmar aquests resultats i en estudis amb pares a qui mostraven fotos dels seus fills i d'altres nens que no coneixien van veure que els més implicats -una valoració que feien les seves parelles- tenien una activació més forta a àrees del cervell relacionades amb la motivació i la recompensa.

Pare i fill sincronitzats

I no tan sols això. En Pascal Vrticka, neurocientífic social de la Universitat d'Essex, al Regne Unit, ha descobert en estudis amb pares i mares i nens de 5 o 6 anys que hi ha més activitat en les àrees del cervell relacionades amb la interacció social. Va veure que els pares més implicats experimenten majors xuts de dopamina i de sensació plaent de recompensa quan interactuen amb els fills. També, interessantment, van observar que l'activació cerebral de l'hipotàlem, una regió crucial per tenir cura d'altres, era major en funció de com pensaven d'important que era implicar-se en la criança.

Van fer un experiment en què pares i fills havien de resoldre una sèrie de puzles. En el cas de les dones i els infants, mare i fills interactuaven més per resoldre la tasca. En canvi, quan es tractava de pares i fills, interactuaven molt menys, però els investigadors detectaven en els progenitors més implicats una major sincronització entre l'activitat cerebral dels dos.

"La sincronització és essencial per entendre els altres. Permet als pares predir què farà el nen". 

Ho apunta Vrticka, que afirma que potser és un mecanisme compensatori del cervell per pal·liar la manca de cooperació o treball conjunt amb l'infant.

Una excepció a la natura

Els pares humans són molt poc habituals a la natural. En el 90% de les espècies d'ocells els pares contribueixen a construir el niu, coven els ous, tenen cura de les cries i les alimenten. El cas dels peixos és inclús més extrem, i sovint són pares 'solters' que cuiden tots sols dels ous i de les cries quan surten. Tanmateix, en el cas dels mamífers això és molt més excepcional: només el 5% de les espècies tenen mascles involucrats en la criança de les cries. I entre aquestes, els humans. Potser perquè per cuidar i criar un nadó es necessita una tribu.

"El cervell humà és summament plàstic i capaç de canviar per adaptar-se a les noves necessitats", ressalta Vilarroya. 

La mare neix quan es queda embarassada, i el pare, quan s'implica en la criança del nadó.