L'Iran està tan a prop de la bomba atòmica com assegura Israel?

La nit que va començar la guerra oberta contra l'Iran, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va justificar l'ofensiva per l'amenaça existencial que, segons ells, suposava un Iran que ha explicitat que vol destruir Israel, que estaria a les portes de tenir la bomba atòmica i amb voluntat de disparar-la contra l'estat jueu. 

Aquesta suposada urgència, per tant, justificaria un atac preventiu, il·legal segons el dret internacional. 

"En els darrers anys, l'Iran ha produït prou urani altament enriquit per a nou bombes atòmiques. Nou (...) Si no s'atura, l'Iran podria produir una arma nuclear en molt poc temps. Podria ser un any. Podrien ser pocs mesos, menys d'un any.

Segons Netanyahu, aquest seria "un perill clar i present per a la supervivència mateixa d'Israel. Fa 80 anys, el poble jueu va ser víctima d'un Holocaust perpetrat pel règim nazi. Avui, l'estat jueu es nega a ser víctima d'un holocaust nuclear perpetrat pel règim iranià".

Amb aquest argument, Israel fa una setmana que bombardeja instal·lacions nuclears iranianes amb intensitat i pretén destruir el programa atòmic dels aiatol·làs. També ataca múltiples instal·lacions militars, fàbriques d'armes, centres de control, seus governamentals i fins i tot la televisió pública del règim. 

Clarament, no només busca destruir el programa nuclear del seu arxienemic i la seva capacitat ofensiva, sinó també, oficialment, "debilitar el règim" perquè, a partir d'aquí, diu el primer ministre israelià, "puguin passar coses", és a dir, un eventual canvi de règim.

Les contradiccions en el diagnòstic dels Estats Units 

El 10 de juny, el màxim responsable de les forces nord-americanes a l'Orient Mitjà, Erik Kurilla, va assegurar al Congrés que si l'Iran decidia accelerar el procés per l'arma nuclear, tenia prou material i centrifugadores per produir fins a 25 quilos d'urani enriquit per a nivells militars en "més o menys una setmana" i podria construir fins a 10 caps nuclears en tres setmanes. Fixem-nos que Kurilla parla en condicional i diu "si l'Iran decidia" o "podria construir".

El 18 de juny, Donald Trump va abandonar precipitadament la cimera del G7 al Canadà i, en el vol de tornada a Washington, va assegurar que l'Iran "està molt a prop de tenir la bomba nuclear". Fixem-nos que Trump no parla en condicional sinó en afirmatiu. El líder republicà també va afegir: "No m'importa el que ha dit Tulsi Gabbard". 

El president es referia a la seva directora nacional d'Intel·ligència, l'excongressista demòcrata reconvertida al trumpisme que va passar a coordinar totes les agències de seguretat dels EUA. Gabbard, el 23 de març i en una compareixença en un comitè del Congrés, va assegurar que la Intel·ligència dels EUA "continua creient que l'Iran no està construint cap arma nuclear i que el líder suprem Khamenei no ha autoritzat el programa d'armes nuclears que va suspendre el 2003". 

Com havien fet els seus predecessors des del 2007, Gabbard descartava, per tant, que Teheran estigués enllestint la fabricació d'una bomba atòmica ni que hi hagués noves ordres per fer-ho. Tot i això, també afirmava que "l'existència d'urani enriquit de l'Iran està en els seus nivells més alts i no té precedents per a un estat sense armes nuclears".

Què diu l'Iran sobre el seu programa nuclear

L'Iran sempre ha negat que el seu programa nuclear civil tingui finalitats militars, recorda que com a qualsevol país firmant del Tractat de No Proliferació Nuclear té dret a generar energia nuclear per a ús civil i que sempre ha obert les seves instal·lacions als inspectors de l'Agència Internacional per l'Energia Atòmica. 

Sovint desempolsa una fatwa (pronunciament sobre dret islàmic) del pare de la revolució islàmica, l'aitol·là Jomeini, que considerava l'arma nuclear contrària als principis de l'islam. 

També és cert que durant dècades el règim ha jugat amb l'ambigüitat, que va tenir un programa nuclear clandestí fins al 2003 i que el 2015 va acceptar posar-lo sota supervisió internacional reforçada a canvi que li aixequessin les sancions que ofegaven la seva economia. 

L'Iran va complir la seva part de l'acord, però pocs mesos després d'arribar per primer cop a la Casa Blanca, Donald Trump, pressionat per Netanyahu, va trencar l'acord i va reimposar sancions a Teheran. 

Des de llavors, el règim ha tornat a jugar amb l'ambigüitat i fa servir els avenços en el seu programa nuclear com una de les principals cartes de negociació i força que té davant Occident. 

El veredicte de l'Agència Internacional per l'Energia Atòmica  

Amb tot, Teheran ha continuat col·laborant amb l'AIEA, que té càmeres i sensors monitoritzant les instal·lacions iranianes i periòdicament hi envia inspectors que elaboren exhaustius informes sobre el seu programa nuclear. 

En l'últim informe, a principis de juny, l'organisme de l'ONU acusava l'Iran d'acumular 400 kg d'urani enriquit fins al 60% (molt lluny del 3,5% habitual però lluny encara del 90% necessari per a la bomba atòmica). El seu secretari general, Raffael Grossi, donava un crit d'alerta tot recordant que el règim havia doblat el nombre de centrifugadores avançades d'urani en només un any.

"Si bé les activitats d'enriquiment amb salvaguardes no estan prohibides en si mateixes, el fet que l'Iran sigui l'únic estat no posseïdor d'armes nuclears del món que produeix i acumula urani enriquit fins al 60% continua sent motiu de greu preocupació". 

D'acord amb aquest informe i un dia abans que Israel llencés els atacs, la junta de l'AIEA va aprovar una resolució que censurava Teheran i l'acusava de violar els seus compromisos relacionats amb les salvaguardes amb l'agència de l'ONU. 

Al mateix temps, i a preguntes de periodistes en diverses entrevistes aquesta setmana, Grossi ha assegurat que les presumptes violacions de les garanties per part de l'Iran no havien portat la seva agència a concloure que Teheran construïa bombes. "No teníem cap prova d'un esforç sistemàtic per passar a una arma nuclear", va dir. 

El record de les armes de destrucció massiva

Aquestes declaracions contradiuen l'argument israelià que l'Iran està punt d'obtenir la bomba atòmica i té la voluntat de tenir-la, que era la principal justificació de Tel-Aviv per començar una guerra preventiva amb el règim. 

Les alarmes israelianes també obvien que una cosa és aconseguir enriquir urani al 90% i una altra, encara llunyana, tenir la capacitat avançada de col·locar-lo dins d'una arma, perquè cal miniaturitzar-lo fins a una mida que càpiga al capdavant d'un míssil balístic i que aquest míssil funcioni correctament.

La situació, a alguns observadors els recorda amb matisos el cas de les armes de destrucció massiva de l'Iraq. Llavors els inspectors de l'ONU sobre el terreny també negaven que Saddam Hussein tingués un arsenal prohibit i refutaven amb fets les acusacions de Washington. 

L'administració Bush no s'ho va voler creure, va falsificar les proves que ensenyava i va tirar pel dret amb una invasió que acabaria sent desastrosa per als EUA i catastròfica per als iraquians i l'Orient Mitjà. 

A diferència d'aquell cas, avui no es dubta que l'Iran tingui un programa nuclear ambigu ni que enriqueixi urani fins a nivells sospitosos, sinó que la urgència per neutralitzar-lo sigui tan imperativa o que el "temps de ruptura" que Teheran necessitaria fins a tenir una bomba nuclear sigui tan curt. 

Fa una dècada, Netanyahu ja assegurava amb rotunditat que l'Iran estava a les portes de tenir la bomba atòmica, previsions que van resultar no ser certes. 

I aquí s'obre un altre debat que només apuntem ara, sobre què és més efectiu per neutralitzar les ambicions nuclears iranianes: una guerra preventiva com l'actual o una sortida negociada i diplomàtica com la de l'acord internacional del 2015.

I si la guerra acaba fent que l'Iran obtingui l'arma prohibida?

El que ningú sap és què passarà amb el programa nuclear iranià un cop s'acabi aquesta guerra. Sense dubte, els atacs israelians contra múltiples instal·lacions fan molt de mal al programa nuclear iranià i provocaran que, si es reprèn algun dia, hagin de començar de nou molts aspectes que ara tenia consolidats. 

Els experts, però, consideren que amb la potència dels míssils israelians no n'hi ha prou per destruir les instal·lacions més subterrànies que té l'Iran i, per tant, tan sols la intervenció dels EUA garantiria una destrucció efectiva del programa atòmic dels aiatol·làs. 

Si s'arribés a aquest extrem, i acabada la violència el règim encara aguantés, no seria estrany que l'Iran decidís abandonar el Tractat de Proliferació Nuclear i la supervisió internacional i volgués dotar-se, ara sí, de l'arma nuclear, precisament el que vol evitar ara Netanyahu. Només així, creuria Teheran, tindria garanties de supervivència i el coneixement científic per com fer l'arma els atacs no els hi pot esborrar. 

Llavors, Teheran actuaria probablement com la resta de potències atòmiques: tothom sabria que té l'arma, però no l'utilitzaria perquè fer-ho seria suïcida, ja que, tot seguit, Israel o els EUA arrasarien l'Iran amb bombes nuclears i seria la fi del règim i de milions d'iranians.