És molt poc habitual que un polític rebi elogis. Encara menys, que aquests elogis provinguin de més de dues i de tres forces polítiques diferents de la seva. És probable que això només passi, excepcionalment, quan el polític en qüestió ja està fora de joc per qüestions d'edat. Pasqual Maragall és l'excepció. N'acaba de fer 80. Apartat de la vida pública des de fa anys, per ordre d'"Eisenhower" (que és com ell anomena l'Alzheimer que li van diagnosticar el 2007), Maragall fa dies que aplega felicitacions i missatges de reconeixement. La seva filla gran, Cristina Maragall Garrigosa, va ser ahir aquí, a "El matí de Catalunya Ràdio", i admetia certa sorpresa per l'allau de felicitacions i per tot el que s'està escrivint i dient aquests dies del seu pare. L'han felicitat des dels comuns, des del PDeCAT i Junts, des d'Esquerra i evidentment des del socialisme. Un dels homes que hi van treballar més a prop durant l'etapa a la Generalitat, Antoni Castells, atribueix tots aquests elogis al fet que en un moment de convulsió politica com l'actual, fins i tot de degradació de la vida política, la figura de Maragall emergeix amb força. S'erigeix com un polític amb visió de país, amb projectes de país, amb una gran intuïció política, capacitat d'endevinar per on anirien les coses, a un nivell inusual respecte al nivell general i especialment ara, diu Castells. A més, era un home culte, de sòlida formació, amb domini d'idiomes, empàtic, amb sensibilitat per acostar-se a la gent i escoltar-la, per establir aliances amb altres alcaldes, per exemple quan presidia el Saló de Cent de l'Ajuntament, valent i amb un gran sentit institucional. És ara que es posen en valor les aptituds de Maragall. Segurament perquè ha passat prou temps des que va sortir de la política i, segurament també, perquè la comparació amb el panorama polític actual és d'un contrast enorme. Gairebé dolorós.