72 hores a Ceuta entre l'esperança i la por: la crisi humanitària sobre el terreny
"Si no els dissuadim, ens menjaran vius!". La consigna és d'una noia musulmana de Ceuta, del barri La Reina, mare de tres fills, que durant uns dies va ser la veu dels veïns de la zona. Quan hi vaig anar, divendres a la tarda —l'endemà de l'entrada sobtada d'entre 50.000 i 60.000 persones migrants a Ceuta—, hi havia carrers de La Reina tallats amb tanques de plàstic, custodiades per veïns i veïnes, alguns amb la cara tapada, armilla reflectant i pals de golf i bastons de fusta a la mà.
"No són per atacar, són per dissuadir. Per evitar que se'ns colin a les cases, que ens robin, que ens tirin pedres, que ens insultin. Aquesta matinada m'he trobat tres migrants al meu pati. Els he ajudat tant com he pogut, però això no es pot aguantar", denunciava exaltada la noia de La Reina, que no es va voler identificar. "Tenim por, no hem dormit en dos dies", afegia una altra veïna, la Rosalía, que afegeix: "Però després resulta que som nosaltres els dolents".
Tot tancat i barrat
Aquell dia, divendres, totes les botigues, supermercats, cafeteries i bars de Ceuta estaven tancats. Ningú podia comprar res. "Tu saps el que és que la meva mare estigui tancada a casa i que el meu pare no trobi pa per passar el dia?", em va deixar anar un altre veí que custodiava la tanca de plàstic. Una botigueta de queviures del barri va obrir unes hores a la tarda. De seguida es va formar una cua per comprar el que fos.
A la resta de la ciutat, els migrants s'amuntegaven davant les persianes abaixades de grans superfícies, o es treien bitllets arrugats de dírham de les butxaques davant el dependent d'una botiga de benzinera a prop del port de Ceuta que, impotent, els aclaria que no podia vendre'ls res. Ni aigua, ni tabac, ni llet, ni menjar. "Compra-m'ho tu", em va demanar un marroquí. Però la botiga estava tancada per a tothom.
Lesbos, Samos... i Ceuta
La tensió que es vivia divendres a La Reina exemplifica l'impacte que l'entrada sobtada de milers de persones pot tenir sobre la població local, sobretot en llocs petits. Actes vandàlics més o menys aïllats circulen per les xarxes i generen alarmisme. També es fan córrer mentides. La presència de milers d'estrangers pel carrer acoquina. Les autoritats locals es declaren desbordades i demanen ajuda.
És un fenomen que també es va viure a les illes gregues de Lesbos i Samos, on en determinats moments, a la capital de l'illa, la població migrant va superar en nombre els veïns. A Samos també em vaig trobar gent indignada i aclaparada per la situació.
Ceuta, però, és molt petita, 19 km2, així que l'impacte es multiplica. La diferència amb altres precedents és que aquí la situació excepcional –que el govern de la ciutat autònoma ha qualificat d'"emergència"– s'ha començat a rebaixar al cap de pocs dies, malgrat que hi hagi episodis recurrents d'entrades migratòries massives. A altres punts d'Europa aquesta excepcionalitat es va enquistar durant mesos.
Una ciutat "ocupada"
La imatge de Ceuta divendres impactava. En ple estiu, centenars de migrants en banyador, molts descalços, circulaven pels carrers, sense rumb, o estaven estirats als parcs, sota les palmeres, dormint a les platges, bevent de les dutxes públiques. Se m'acostaven assenyalant la panxa despullada. "Agua, hambre, comida", em deien en castellà. També: "Volem una vida millor", "No volem tornar al Marroc", "Viva España!".
"Jo no els vull cap mal. Però si em demanen tabac, no els en dono. Si demanen menjar, tampoc. Em demanen carregar el telèfon, doncs tampoc. Si els dic que sí, no marxaran mai", argumentava el Francisco, taxista. "Mira al teu voltant: això no hi ha qui ho aguanti". Molta població local es va mantenir al marge, tancada a casa.
Aquell divendres –dia de la visita a Ceuta de Pedro Sánchez– helicòpters de la policia sobrevolaven la ciutat, les sirenes sonaven cada dos per tres i a les cantonades s'apostaven vehicles militars. Els soldats convidaven els migrants a fer el viatge invers, quan no feia ni 24 hores que havien arribat, i dirigir-se, de nou, cap a la frontera d'El Tarajal. Així va començar l'èxode invers cap al Marroc.
El pic del retorn va ser dissabte: la columna de joves que travessaven la frontera era incessant. Els militars custodiaven el pas. En alguns casos, anaven a buscar grups de joves als espigons i els escortaven cap a la frontera. De fons, la tanca marítima de boies, de 500 metres de longitud, que aquell mateix dia va instal·lar el Ministeri de l'Interior en resposta a la sentència recent del Tribunal Suprem, que ha prohibit les devolucions en calent dels que entrin nedant.
El somni de les xarxes
"A les xarxes semblava tot molt bonic i molt fàcil. Però la realitat ha estat molt dura", admetia l'Amin. Els joves amb qui vaig parlar expliquen que va ser a través de les xarxes, efectivament, com els va arribar el rumor que la frontera amb Ceuta estava oberta. Milers van emprendre el camí, alguns des de Casablanca, o Rabat.
"Quan vaig arribar a Fnideq, la frontera estava tancada. S'havia de creuar nedant. Jo no sé nedar. Però em vaig agafar al flotador d'una altra noia i a poc a poc vam arribar a la platja de Ceuta", m'explicava la Imani. Pel camí va veure flotant el cos d'una dona. La Guàrdia Civil encara rescata cadàvers del fons del mar, que es custodien a l'Hospital Militar, pendents d'identificació.
De qui és la culpa?
"Al principi tothom es va bolcar i va ajudar el que va poder. Però era massa: 60.000 migrants en una ciutat de 80.000, es va acabar tot", relatava la Halima. "A mi, com a mare, em fa molta pena", m'explicava la Lola dissabte, un cop les cafeteries van reobrir i la normalitat va tornar de mica en mica. "Els veia des del balcó, alguns amb ferides, els peus ennegrits. Els vaig llençar de tot: aigua, pa, sucs... De tot. Quina pena".
El seu marit, Juan Manuel, al seu costat, s'exasperava. "En tinc jo la culpa, que al seu país estiguin tan malament?". Però la Lola ho tenia clar. "Això és cosa del rei del Marroc, que utilitza la seva població. Cada cop que s'enfada amb el govern del PSOE en munta alguna". "Ceuta està abandonada", proclamava un altre amic de la parella.
I és que amb el retorn de milers de migrants de cap al Marroc, començaven a sorgir molts interrogants. Com i per què milers de migrants van entrar, de cop, a Ceuta? Què va passar amb la frontera? Quin rol va tenir la policia del Marroc? Per què va deixar passar tothom, malgrat els acords de control migratori que té amb Espanya i la UE?
No a la divisió
"Va ser una operació coordinada", concloïa molt segur el Luis, un noi de 17 anys que dissabte tenia pensat unir-se a la concentració convocada per diversos grups i agitadors d'extrema dreta vinguts de la Península. "A veure com s'explica que milers de migrants vinguessin de cop per la cara."
La concentració va quedar avortada perquè grups de ciutadans de Ceuta —molts musulmans, altres cristians— es van mobilitzar per impedir-la. "Jo no vull que vinguin migrants irregulars", argumentava el Francisco, el taxista. "Però tampoc estic disposat que vinguin a dir-me que no puc parlar amb els meus amics Mohammed o Mustafà."
I és que Ceuta, on governa el PP, és una ciutat frontera amb una població molt diversa. La Feria havia de ser aquests dies, però es va cancel·lar. Es fa en honor de la Nostra Senyora d'Àfrica.
Els menors, una incògnita
L'ONG Luna Blanca repartia diumenge a la tarda aigua i menjar –pa, galetes, llet– i la cua de persones migrants era llarguíssima. Després de dues hores, no paraven d'arribar grups. "Molts estan amagats, dins de cotxes, a les roques, i venen aquí amb fam, bruts i molts cops sense la medicació que necessiten", m'explica Halima Ahmed, portaveu de l'ONG. El menjar l'ha facilitat el govern de Ceuta.
Entre els grups que encara queden hi ha, sobretot, centenars de menors –no existeix una xifra oficial– a qui no es pot expulsar sense comprovar la seva edat.
Novament, el govern de Ceuta es declara desbordat. En un primer moment es van reobrir dos centres de menors que havien estat tancats. Després s'ha habilitat una nau industrial, al barri d'El Príncipe, al costat d'El Tarajal, en una zona molt degradada.
Ens trobem pel carrer nens i adolescents, de 13 i 14 anys, que no tenen accés a la nau reconvertida. "Parlo tres llengües, Espanya em necessita molt", proclamava un d'ells. Aquest grup van venir sols, sense adults, i van nedar junts el tram d'El Tarajal. "Menjar." "Ens pots ajudar a entrar al centre?". Però el guarda de seguretat m'explica que no tenen la targeta d'accés. Quina targeta? No en traiem l'aigua clara.
Un altre grup de joves, que també es declaren menors d'edat, vagaregen per la zona, plena de grafitis i cartells descolorits. "Ens amaguem perquè no ens trobi la policia. Hem passat molta por".
Subsaharians, els altres migrants
Però no tots els que van entrar dijous a Ceuta eren marroquins. La platja d'El Trampolín i els voltants del CETI (Centre d'Acolliment Temporal de Migrants) –que ara ha triplicat o quadruplicat la seva capacitat inicial de 512 places– és territori dels migrants subsaharians procedents de països d'Àfrica com el Senegal, el Txad o el Sudan, on hi ha una guerra en marxa.
"Vaig marxar del meu país fa cinc anys. Vaig fugir de la guerra, només busco pau". El Walid és a la platja, esperant alguna resposta. Del Sudan va anar a Líbia, d'allà a Algèria, després al Marroc, on va fer feines de construcció. I del Marroc a Ceuta. "Nosaltres tenim dret a asil", proclama. La imatge és desoladora: un grup dormisqueja davant del mar. Al voltant del CETI, centenars, amb la mirada perduda, estan estirats a terra evitant el sol inclement de Ceuta.
Cada història particular és una història que colpeja. "Per què ens fan això, per què no ens ajuden?". La pregunta queda flotant en l'aire.
