Araceli Segarra, 30 anys després d'arribar a l'Everest: "El cim és efímer, cal gaudir del procés"

Fa just 30 anys, el 23 de maig del 1996, a les dues del migdia, Araceli Segarra coronava el cim de l'Everest i es convertia en la primera dona catalana a pujar la muntanya més alta del planeta. L'alpinista lleidatana va aconseguir arribar al sostre del món, a 8.848 metres d'altitud, en el seu segon intent d'ascensió a l'Everest.

I ho va fer, a més, en una de les pitjors temporades de la història de l'ascens a aquest cim, en què van morir dotze alpinistes. La majoria --vuit--, van morir deu dies abans que ella hi pugés, després d'una tempesta de neu que va atrapar diverses expedicions que hi anaven o en tornaven.

"Quan ets jove és el moment"

De tot plegat n'ha parlat en una entrevista a 3CatInfo, en què ha explicat com ho va viure i quins aprenentatges n'ha extret.

Llavors tenia 26 anys i ho recorda amb "l'enyorança de la inconsciència" de la joventut. "Sense aquesta inconsciència no t'atreviries a fer projectes agosarats", diu. "Quan ets jove és el moment", afegeix.

Segarra formava part d'una expedició que també va filmar un documental d'IMAX sobre aquest ascens.

La seva participació en aquest projecte es va gestar un any abans i per casualitat. "El 1995 jo estava intentant escalar l'Everest amb estil alpí, sense cordes fixes ni ajuda de portadors ni oxigen, per una via molt difícil", explica. Allà, al camp base de la cara nord, es va creuar amb un director de cinema nord-americà que estava testant una càmera IMAX i que la va convidar a pujar amb la seva expedició l'any següent. "Li vaig dir que no, però després m'hi vaig repensar."

Aquell dia, al final, no va fer el cim del planeta i Araceli Segarra va acabar acceptant l'oferiment. El primer ascens a l'Everest --hi ha pujat dos cops-- el va fer just després de la tragèdia del 10 i 11 de maig del 1996, en què van morir vuit alpinistes, i que va viure de primera mà.

"Més que la mort, el que es viu és la frustració de no poder ajudar. Vols córrer, anar ràpid, però no hi ha helicòpters, no hi ha serveis de rescat i a vegades no pots ajudar certes persones", recorda. "Nosaltres no vam poder arribar fins a Rob Hall, Scott Fischer i altres persones. En vam poder treure algunes, però no totes."

Dels aprenentatges que es va endur en destaca dos: "Que efímers que som", diu, i la importància de gaudir del procés en qualsevol projecte que s'emprengui.

"El cim és l'imant que t'atreu, és el que et marca el nord, el rumb, el que t'engega. Però si no saps gaudir de cada pas i només penses en el cim, t'estàs perdent un tros de vida", explica.

Hi ha bretxa de gènere en l'alpinisme i l'escalada?

Araceli Segarra reconeix que la va "descol·locar" que una periodista li preguntés llavors si se li havia fet difícil pujar l'Everest pel fet de ser una dona. "De debò pensava que hi havia una diferència, que la muntanya canviava la inclinació pel fet de ser jo una dona?", diu. Llavors hi va treure ferro perquè "la diferència de gènere era molt cultural", una situació que, diu, "ha anat canviant a poc a poc", sobretot en l'escalada esportiva.

"L'alpinisme requereix més temps, les dones tenim fills i hi ha un període que costa, però el creixement de dones fent escalada esportiva, que pot ser més curta i més accessible, és exponencial." I recorda la gran fita obtinguda per l'alpinista Lynn Hill, que "ha batut rècords que molts homes perseguien i cap va aconseguir". Hill va ser la primera persona a fer un ascens lliure a The Nose, a la formació rocosa del Gran Capità, a la vall de Yosemite, als Estats Units.

"Va fer l'ascens al Nose alliberant-lo, fent una paret de mil metres d'alçada sense tocar cap peça artificial, només la roca, en escalada lliure. Ella va demostrar que es podia fer una cosa que els homes deien que era impossible", insisteix. D'aquella fita també en fa ara trenta anys.

"La muntanya no està massificada"

Aquesta setmana, el cim de l'Everest ha viscut una jornada rècord, amb 274 alpinistes fent el cim en un sol dia des del costat nepalès. L'augment de permisos i el tancament de la ruta tibetana han concentrat les expedicions en una sola via i ha donat peu a una imatge que fa pensar que la muntanya està massificada.

Araceli Segarra ho contextualitza i diu que aquesta imatge "és l'evolució natural i orgànica d'aquest planeta". I afegeix: "Els ascensos a l'Everest no representen una anomalia de la moral de la humanitat sinó de la nostra societat, perquè som molts a tot arreu."

A més, l'Everest no es pot escalar tot l'any. Segarra explica: "Té una finestra de temps d'una setmana, quinze dies a tot estirar. Això vol dir que tens concentrats en una setmana els dies que pots pujar-la. Abans, la gent anava provant quin dia tenia sort i sonava la flauta. Ara, la predicció meteorològica et diu quin dia és el bo i totes les persones que pujarien en un any pugen en un sol dia."

Així i tot, creu que falta educació cívica arreu. "El civisme de la humanitat no té res a veure amb l'altitud o l'oxigen. A l'Everest hi ha molta gent que retira el seu material. A la Barceloneta, la nit de Sant Joan, hi ha oxigen i continuem deixant-hi deixalles."

A més de continuar escalant i de fer cursos i conferències, Araceli Segarra també col·labora amb el projecte Reuma 3000 de la Societat Catalana de Reumatologia, un projecte d'un any que està a punt d'acabar amb l'ascens a la Punta Alta de Comalesbienes, de 3.014 metres d'altitud.

"Metges, infermeres i personal sanitari acompanyen pacients amb diferents patologies reumàtiques per visualitzar aquestes malalties, desestigmatitzar-les i que hi hagi més gent que surti del cau de la manca de confiança i vegi una escletxa." "Tenim un diàleg intern que ens saboteja", diu aquesta alpinista a qui la muntanya ha ensenyat que "podem fer molt més del que ens pensem".

Aquí es pot veure l'entrevista completa: