Entendre i superar la síndrome de l'impostor: per què crec que soc un frau?
Sentir que no estàs a l'altura, que tard o d'hora "et descobriran" o que els teus èxits no són realment teus. La síndrome de l'impostor és aquella veu interna persistent que fa ressonar aquestes idees i que qüestiona tot el que fas i on has arribat.
Paradoxalment, també és una sensació que acostuma a aparèixer en persones preparades, capaces i exigents amb elles mateixes.
En el nou capítol de la sèrie "Com ho portes?" de Catalunya Ràdio, el psicoterapeuta Aleix Cortés i la psicòloga Elena Puig Guitart expliquen que aquest malestar sol respondre a un criteri d'autoavaluació distorsionat i massa exigent.
La part de gènere i constructe cultural és molt important a l'hora de tenir en compte la síndrome de l'impostor.
En contraposició a la síndrome de l'impostor, trobem l'efecte Dunning-Kruger, que es vincula a aquelles persones amb menys coneixements que tendeixen a sobrevalorar-se.
Per què apareix aquesta sensació de frau?
Aleix Cortés fa referència al concepte de "locus de control" per tractar la síndrome de l'impostor, que és una espècie de barem per entendre el poder que es té sobre la vida d'un mateix i on se situa la causa del que ens passa.
- Locus de control intern: els assoliments es perceben com el resultat de les pròpies capacitats.
- Locus de control extern: les variables externes condicionen la pròpia vida i tot depèn de factors externs.
Tal com destaca Puig Guitart, cal mantenir un equilibri entre tots dos per entendre que no tot depèn de nosaltres ni caure en la hiperexigència. A aquest principi clau s'hi sumen altres factors que alteren la percepció d'un mateix, com la comparació constant o el context social en el cas de les dones, marcat per la falta de referents en llocs de poder.
L'error també és aprenentatge
L'exigència juga un paper clau en la síndrome de l'impostor i sovint es converteix en un aturador a l'hora d'afrontar o fer les coses, perquè el mínim error es percep com una prova definitiva de no ser suficient.
Per vèncer aquesta por, la psicòloga recomana aplicar la màxima de "millor fet que perfecte". Reivindica reforçar la confiança i la seguretat en un mateix exposant-se a petits reptes del dia a dia per no veure l'error com un fracàs global, sinó com una part inevitable del procés d'aprenentatge.
Equivocar-nos és molt sa; l'error és el motor de desenvolupament de les persones.
La tècnica del zig-zag, assenyala el psicoterapeuta, és una gràfica molt útil sobre el procés d'aprenentatge en què es reflecteix l'error o la correcció com una part natural i permet tolerar millorar la frustració. "La línia recta mai existeix, en cap cas he après sense que hi hagi un error pel mig", sentencia l'expert.
Per aconseguir avanços ('zig'), hi ha d'haver retrocessos ('zag'), i Elena Puig Guitart reflexiona sobre l'error com un fet que ajuda a avançar. Fallar no hauria de ser un pretext per generalitzar i creure que no s'és suficient, i ho exemplifica amb una metàfora senzilla: caure de la bicicleta no vol dir que no en sàpigues, vol dir que has caigut.
L'autoexigència i el "jo ideal"
Un altre element per treballar la síndrome de l'impostor és fer una llista comparativa entre qui creus que hauries de ser i qui ets realment.
Fer aquest exercici de posar per escrit el "jo ideal" i el "jo real" pot ser revelador perquè, tal com apunta Aleix Cortés, sovint ens exigim coses poc realistes o que ni tan sols responen als desitjos d'un mateix.
Hi ha exigències que no venen de nosaltres, sinó del que ens han dit que hauríem de voler.
Si aquesta distància no es revisa, pot convertir-se en una font constant de frustració. Per tant, es tractaria de fer un recull realista d'objectius que ajudi a establir quin nivell d'exigència es pot assumir i quins aspectes poden esperar.
Transformar l'autopercepció
Sentir respecte o fins i tot por davant de nous reptes, especialment els professionals, és natural. El problema, però, és quan aquesta sensació es cronifica, la mirada massa dura i exigent perdura davant qualsevol situació vital, i es converteix en una constant que impedeix avançar.
