Jordan Bardella, el polític d'extrema dreta que vol ser providencial per a França

El número dos de l'extrema dreta francesa, Jordan Bardella, ha tornat a treure un llibre amb aires de precampanya electoral. Si el primer es va titular "El que jo busco" (Ce que je cherche, Fayard, 2024), aquest es diu "El que els francesos volen" (Ce que veulent les français, Fayard, 2025).

A la portada, el seu nom és més gran que el títol, perquè l'important és ell. La coberta és una fotografia amable de Jordan amb la cara concentrada revisant, ploma en mà, alguns papers importants. Podrien ser els manuscrits del llibre, el discurs d'un primer ministre a punt de ser retocat o les lleis d'un president a punt de ser signades.

En l'imaginari de Reagrupament Nacional, els tres escenaris són vàlids i és per a això que l'estan preparant. Per governar França o per presidir França. Totes les enquestes li ponen.

Bardella s'emancipa de Marine Le Pen

Publicat el 29 d'octubre, "Ce que veulent les français" es presenta com una continuació lògica del primer llibre, en què Bardella perfilava el seu ideari polític i, sobretot, agraïa en diferents moments a la líder del partit, Marine Le Pen, el seu mestratge i lideratge.

En aquest segon, insisteix en algunes autodefinicions que aleshores van resultar polèmiques, com quan cita els primers passos en política "en un edifici HLM --sigles d'Habitatge de Lloguer Moderat-- de Saint-Denis que tant m'ha ensenyat fins avui". Polèmiques perquè l'estada de Bardella a Saint-Denis va ser fugaç i mai ha format part d'una família considerada de rendes baixes.

Però el que més sorprèn és que ja no cita Marine Le Pen. Al breu pròleg, la filla del fundador del Front Nacional ni hi apareix. Els importants són els francesos, "humils, lúcids i coratjosos", que tenen la sensació que "aquest temps polític ja no és el seu".

L'autor explica que s'ha trobat amb alguns d'ells en el darrer any, "en un cara a cara íntim", sense càmeres ni periodistes al voltant. I el resultat d'aquestes converses és aquest llibre, estructurat per sectors professionals i perfils humans carregats de valors conservadors i sentit comú.

Jordan Bardella "s'entrena a exercir el vestit presidencial", diu el Journal du Dimanche (JDD), el mitjà escrit més important dels que té el magnat de l'extrema dreta Vincent Bolloré. L'article sobre el nou llibre del jove polític té, en aquest setmanari, totes les virtuts d'un presidenciable. Bardella --destaca l'article del JDD-- "ja no diu que cal fer caure el sistema, sinó tornar a posar ordre. I, on l'extrema esquerra parla d'insurrecció, ell parla de reconciliació".

No és l'únic mitjà de comunicació que l'elogia, malgrat la falta d'experiència com a gestor polític de Bardella, que tot just encadena el seu segon mandat com a europarlamentari. El segon de Reagrupament Nacional acumula lideratges a les enquestes mes rere mes i ara, fins i tot, ha superat Marine Le Pen en intenció de vot en unes eventuals presidencials.

Sempre al capdavant de les enquestes

L'enquesta és d'aquest 1 de novembre i l'ha encarregada el canal de 24 hores d'informació BFMTV. Jordan Bardella manté unes intencions de vot en el primer torn de les presidencials del 35%, 4 punts més que l'anterior sondeig.

Però és que el segon nom que més agrada als francesos té menys de la meitat de punts, 15,5%. Es tracta de l'exprimer ministre centrista i líder d'Horitzons, Édouard Philippe, que, a més, en cau 5 i s'apropa perillosament al 12,5% d'intenció de vot del candidat de l'esquerra alternativa de La França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon.

Si aquest fos el resultat en primera volta d'unes hipotètiques eleccions presidencials demà mateix, difícilment els votants de La França Insubmisa acceptarien donar suport al líder d'Horitzons. L'animadversió de l'esquerra i especialment l'esquerra alternativa cap al macronisme és tal que la majoria dels seus seguidors preferirien abstenir-se a tornar a donar un vot de confiança a un candidat de centredreta, com ja van fer el 2022 amb Macron.

Són molts els que se senten repetidament traïts pel president i no estan disposats a regalar el seu vot al centredreta, encara que sigui a costa de tenir un president d'extrema dreta per primer cop a la història de França. El perfil de Philippe, a més, no és el d'un candidat conciliador. Era un macronista convençut fins que la crisi política ha afectat tant l'entorn del president que ell ha preferit allunyar-se'n i demanar obertament a Macron que dimiteixi.

En totes aquestes equacions, ara mateix Marine Le Pen ni tan sols hi apareix. I això no és altra cosa que un signe que Reagrupament Nacional té poques esperances que l'apel·lació pel cas del finançament irregular del partit amb fons europeus pugui revertir la condemna inicial d'inhabilitació. El segon judici pel cas dels sous dels assistents parlamentaris es farà el 13 de febrer i la decisió judicial no s'espera fins al juny.

Són molts mesos per a Jordan Bardella. Té temps. La seva gran basa és aquest temps que té per créixer, per recórrer més territori de França, a la recerca de l'elector descontent amb la política tradicional, que és multitudinari. Temps per donar-se a conèixer i no arriscar res a canvi. Bardella vol aparèixer com l'home providencial per a França i el calendari li és favorable: si el febrer del 2026 Marine Le Pen no és rehabilitada, Bardella tindrà una autopista per recórrer directament cap a Matignon si hi ha legislatives, o cap a l'Elisi el 2027.

Les febleses del candidat perfecte

Fins i tot així, però, res li està assegurat. Perquè el llibre de Bardella és com el seu perfil polític: tan aparentment perfecte que li manca veritat. Totes les queixes que hi escriu són legítimes però mesurades. No hi ha cap exabrupte fora de to, només l'enfadament --a vegades còlera-- esperable dels francesos que ha entrevistat.

Els seus perfils són com un mosaic idíl·lic del país: un ramader, una metgessa, un forner, un metal·lúrgic... i les propostes del jove candidat per millorar la seva situació no són ni especialment revolucionàries ni, encara menys, engrescadores.

Bardella diu que cal descentralitzar i desburocratitzar, que cal reformar les pensions però de manera més justa, que cal millorar la capacitat adquisitiva i no apujar els impostos. Allà on posa una mica de picant és en el tema migratori, el mantra de l'extrema dreta francesa: tornar a aixecar fronteres, defensar els interessos nacionals i, sobretot, els treballadors nacionals, davant la massa laboral dels migrants irregulars.

Aquesta cara de la França polièdrica i sobretot multicultural a Bardella no li interessa, encara que treballi, sigui productiva i pagui impostos. Al llibre hi apareix un sol migrant. Un italià arribat als anys 80 que ara té un restaurant de pasta a París i que es queixa perquè es jubilarà als 64 anys. Però cap història de migració clandestina que sigui exemple d'èxit.

L'obsessió per la immigració

No hi ha cap història com la de Mamadou Garanké Diallo, el jove de Guinea Conakry arribat amb 15 anys a França que es va formar com a carnisser gràcies a l'ajuda de l'Estat i que s'ha fet tristament conegut perquè ha acabat morint intentant creuar cap al Regne Unit.

Tot i tenir una feina d'aprenent i ser un més al poble de Darnétal on treballava, va rebre dues ordres d'expulsió que el seu patró no va aconseguir desactivar. Frustrat, el jove de 21 anys va decidir deixar la feina i intentar creuar el canal en un camió. La seva mort ha commocionat Darnétal i els seus veïns no han escatimat retrets al Ministeri de l'Interior per la duresa d'unes polítiques migratòries injustes, incoherents i tan alineades a l'extrema dreta.

El cas de Mamadou és paradigmàtic de per què tard o d'hora Reagrupament Nacional guanyarà les eleccions i per què Jordan Bardella té una catifa vermella per arribar a ser primer ministre o president. El ministre de l'Interior actual, l'exprefecte Laurent Nuñez, ha justificat davant l'Assemblea Nacional les ordres d'expulsió de migrants, conegudes com a OQTF.

El jove Garanké Diallo --ha dit Nuñez en pregunta parlamentària-- "no estava arrelat al territori". França el va formar, va aconseguir feina en una carnisseria d'un poblet que l'amo volia que tingués continuïtat, però això no és prou per a l'administració. La diputada socialista que interpel·lava el ministre Nuñez a l'Assemblea denunciava que "des de fa vuit anys, les polítiques governamentals fan de la integració una excepció i de l'exclusió el principi."

La insistència de l'actual govern de centredreta per revisar constantment els dossiers dels migrants o detenir persones en situació irregular encara que no hagin comès cap delicte està feta a imatge i semblança de les idees xenòfobes de l'extrema dreta. Però no són ells els que les posen en pràctica, sinó els ministres macronistes.

I és així com, amb temps i amb mitjans, sobretot amb mitjans de comunicació afins finançats per grans empresaris com Vincent Bolloré o Pierre-Édouard Stérin, Reagrupament Nacional és percebut per molts francesos com un partit d'ordre, moderat, patriota i capaç de posar fi al caos econòmic actual.

Revisar les relacions amb Algèria

L'últim capítol d'aquesta infiltració silenciosa de les idees d'extrema dreta en l'escenari polític francès és l'aprovació a l'Assemblea Nacional d'una proposició que commina el govern a revisar l'acord francoalgerià del 1968. Es tracta d'un acord signat entre els dos estats per suavitzar els efectes indesitjats per la independència d'Algèria, que dona facilitats especials per a la circulació, l'obtenció de permisos de treball i el reagrupament familiar dels algerians a França.

Des de fa anys l'acord s'ha convertit en l'ase dels cops de Reagrupament Nacional, que considera que el tracte de favor als algerians no té raó de ser, que ja hi ha massa immigració del Magreb i que cal posar-hi fre. Aquest octubre, per primer cop a la seva història parlamentària, el partit ha aconseguit fer-ne aprovar la revisió a l'Assemblea Nacional, per 185 vots a favor i 184 en contra. Una victòria, sobretot, perquè l'extrema dreta ha arrossegat la meitat dels diputats de la dreta republicana i del partit macronista Horitzons.

Com alerta l'editorial del diari Le Monde l'endemà de la votació, "Reagrupament Nacional només és fort per la feblesa dels seus adversaris".