Ningú imposarà la pau a Gaza

Abdullah II de Jordània distingeix amb precisió la disjuntiva no aclarida en el pla Trump d'alto el foc firmat a Sharm al-Sheikh (Egipte) el 13 d'octubre.

En una entrevista al programa "Panorama" de la BBC, el rei jordà intenta esclarir els conceptes amagats darrere el que Trump en diu "força d'estabilització àrab i internacional" destinada a "entrenar i donar suport a les forces de policia supervisades a Gaza", que haurien de substituir els homes de Hamas una vegada desarmats.

Ningú es vol posar entre Israel i Hamas

"Hamas és una idea." El primer que ho va dir va ser un portaveu militar israelià, ja cessat, Daniel Hagari, a l'inici de l'actual crisi de Gaza.

I no és estrany que desaparegués de les pantalles perquè una idea no es pot exterminar, contràriament a l'objectiu de "guerra" que s'havia imposat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

Hamas no ha estat enemic militar per a Israel, però ha arribat a l'alto el foc amb un mínim de 7.000 homes armats i mantenint l'hegemonia política a la Franja.

Interposar-se entre l'exèrcit d'ocupació israelià i la resistència armada palestina portaria les tropes de qualsevol tercer país a quedar-s'hi embarrancades en mig de foc creuat.

Alto el foc intermitent

Des de l'entrada en vigor de l'alto el foc el 10 d'octubre, Israel ha matat més de 200 palestins a Gaza, sense que gairebé no hagi passat cap dia sense baixes.

Però la violació més flagrant d'aquest cessament d'hostilitats -que ha esdevingut intermitent- va ser dimarts, quan Netanyahu va ordenar un bombardeig massiu per tota la Franja que va matar més d'un centenar de persones.

La justificació, Tel-Aviv primer la va buscar en l'endarreriment de Hamas a l'hora de lliurar els cadàvers dels últims ostatges israelians.

Després en la mort d'un soldat, que Hamas va desmentir tenir-hi res a veure.

Tothom recordava el trencament unilateral israelià dels dos altos el foc precedents: el desembre del 2024 i el març d'aquest any.

Trump vs. Netanyahu

Aquesta vegada, però, Netanyahu sembla haver tocat la columna vertebral de l'actual Casa Blanca: els negocis.

No és en va que Trump mediés en el seu estil; és a dir, imposés l'alto el foc a Netanyahu després que aquest va ordenar bombardejar l'emirat de Qatar el 10 de setembre per assassinar-hi líders de Hamas.

L'emir acabava de regalar un avió presidencial a Trump i estava en procés de fer una inversió multimilionària en defensa als Estats Units.

Netanyahu ja havia ordenat la mort d'almenys 68.000 palestins a Gaza, però els que eren a Qatar, precisament per negociar un alto el foc, constituïen una línia vermella. No per ells mateixos, sinó pel país on es trobaven.

Laberint per fases

Alliberats tots els ostatges israelians vius, en procés de retornar els cossos dels morts, i excarcerats uns 2.000 captius palestins en l'intercanvi, completar la fase 1 del pla Trump suposaria una retirada militar israeliana parcial que mantindrà encara sota ocupació més de la meitat del territori de la Franja.

Pels palestins, però, el més apreciat de l'alto el foc és que Israel ha hagut d'aturar els bombardejos diaris i la macrooperació de neteja ètnica de Gaza ciutat.

L'exèrcit israelià ja havia desplaçat la meitat del milió de palestins que hi vivien cap al sud, al gran camp de concentració que els esperava a Al-Mawasi, a tocar de la frontera amb Egipte.

Però queden encara dues fases més de retirada i la qüestió del desarmament de Hamas. Tot un laberint carregat de trampes.

Els islamistes no s'hi han compromès. Israel sempre ha trencat tots els altos el foc -pràcticament calcats entre si- en entrar a la segona fase.

Dos bàndols, tres posicions i mitja

Israel buscava clarament la neteja ètnica de la major part de Gaza possible per construir-hi una "riviera" per colons, expressat repetidament des del mateix govern.

Hamas pretén mantenir la major part del seu arsenal fortament ja retallat per l'ofensiva militar, però sobretot busca la supervivència política com a moviment amb el màxim de poder.

Els països àrabs volen un estat palestí grosso modo amb les fronteres del 1967, reconegudes per l'ONU, però que no satisfà cap dels dos bàndols.

L'anomenada solució dels dos estats, reimpulsada per l'última iniciativa francosaudita, es va presentar en el marc de l'Assemblea General de l'ONU al setembre, on Palestina va rebre el reconeixement més ampli dels estats de l'òrbita occidental.

Però els Estats Units van impedir fins i tot la presència del president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, a l'ONU en negar-li el visat.

La posició de Washington no és clara: manté un suport ferm a Israel, li imposa l'alto el foc; no està d'acord amb un estat palestí, però veta l'annexió que Israel desitja de la Cisjordània ocupada.

Del riu al mar

Gaza no deixa de ser un capítol de la confrontació gairebé centenària entre jueus sionistes i àrabs palestins. El més sagnant, significativament, perquè demostra l'escalada del conflicte i el potencial explosiu per tot l'Orient Mitjà... si no s'hi troba solució.

El sinònim de pau no és la falta de guerra, sinó la resolució del conflicte que intermitentment l'encén. En aquest sentit, el de Trump no és un pla de pau per més que així l'anomeni. Ni tan sols ho pretén. Al màxim que podrien arribar els seus 20 punts és a un cessament d'hostilitats i a una separació de forces.

L'estat palestí àmpliament reconegut a nivell global tampoc sembla tenir massa recorregut a falta de territori i de voluntat israeliana.

Palestins i israelians (inclosos el 20% de ciutadans d'Israel que són palestins) es van constrenyent a una realitat que no desitgen ni els uns ni els altres. Uns menys que els altres, els que més hi moren.

Però que és una realitat en construcció i amb una inèrcia pròpia molt difícil d'aturar des de la fallida dels Acords d'Oslo. El segon i últim intent seriós de partició de Palestina des del 1947. Ambdós fracassats.

"Del riu al mar" és una expressió molt odiada pels sionistes perquè consideren que indica la fi de l'estat d'Israel. Però alhora, paradoxalment, és un fet geogràfic que han creat en expandir les fronteres de facto del mateix Israel, del Jordà al Mediterrani, per l'ocupació militar de Cisjordània, ara Gaza altra vegada i Jerusalem Est.

Si res no ho impedeix, i el pla Trump sembla lluny fins i tot de plantejar-s'ho, els uns i els altres estan abocats a conviure en aquest espai únic. Amb el sistema polític que vulguin imposar, ara mateix l'israelià de segregació... o el que tots dos acabin decidint per pactar.