Prince, deu anys de la mort d'un símbol que va passar tres cops per Barcelona
El matí del 21 d'abril del 2016, ara fa deu anys, Prince Rogers Nelson apareixia mort a l'ascensor de casa seva. Tenia 57 anys i va morir víctima d'una sobredosi accidental derivada de l'addicció als calmants.
Nascut a Minneapolis el 7 de juny del 1958, va ser un dels compositors més prolífics de la història de la música rock, soul, funk i new wave als Estats Units. Va destacar com a instrumentista autodidacta des d'una edat primerenca: als set anys va compondre la seva primera cançó.
Fill d'un pianista i una treballadora social i cantant de jazz, Prince es va mantenir fidel a la seva ciutat d'origen i no va canviar mai la residència per traslladar-se al glamurós Hollywood.
Els seus grans èxits van brillar especialment als anys vuitanta, en què va regnar en l'escena de la música pop conjuntament amb Michael Jackson i Madonna.
Als anys noranta va arribar el seu xoc frontal amb la indústria discogràfica, que el va portar a perdre fins i tot el nom com a artista. Del 1993 al 2000 el seu nom es va transformar en un símbol i va passar a anomenar-se "l'artista abans conegut amb el nom de Prince".
Alliberat dels seus compromisos amb les discogràfiques, a partir del tombant de segle el músic va començar a crear àlbums a un altre ritme i amb un èxit menys aclaparador que en els seus inicis.
Durant la seva trajectòria va gravar una quarantena de discos. Entre els seus èxits més destacats hi ha "Let's go crazy", "When Doves cry", "Purple rain", "Little red corvette", "1999", "Raspberry Beret", "Kiss", "Batdance" o "Controversy".
El també músic Miles Davis el va definir com una barreja de Marvin Gaye, James Brown i Jimi Hendrix. Al llarg de la seva carrera, va guanyar set premis Grammy, un Globus d'Or i un premi Oscar per la pel·lícula "Purple rain" (1984), aquí coneguda com a "Pluja roja".
L'alquimista púrpura
Coincidint amb el desè aniversari de la seva mort, la periodista cultural Montse Frisach ha publicat un assaig que reivindica el geni de Minneapolis i la icona pop des d'un vessant de fan absoluta. Es titula "Prince. El alquimista púrpura" (Sílex Ediciones). Per Frisach:
Prince estava compromès amb la música. Jo crec que va viure i gairebé va morir per això. Era una raça musical, era un paio que vivia per això".
Amb la periodista repassem les vistes del músic a Barcelona. El juliol del 1990, a l'Estadi Olímpic, la ciutat tastava l'huracà Prince per primer cop. Aquella gira en principi era austera, però la seva presència no ho va ser mai. En els seus directes, segons Frisach:
Es creava un ambient, una energia, que anava in crescendo. No es pot explicar en paraules. S'havia de viure.
L'agost del 1993 tornava a la capital catalana, aquest cop a un Palau Sant Jordi sufocant amb una assistència històrica de 24.000 persones. Després de més de dues hores de concert i de fer-ne un altre per sorpresa en una sala, Prince encara va tenir forces per passejar-se pels carrers de Barcelona de matinada.
I a la façana del naixement de la Sagrada Família va deixar enllestida la coberta del seu disc "Come" (1994). "És l'única portada dels gairebé 40 discos oficials de Prince feta en un exterior," explica Montse Frisach.
Per la periodista, Prince va ser un prodigi: "Compositor de tot el que feia, cantava molt bé, ballava increïblement --encara que li fa ombra en el seu moment Michael Jackson--, tocava pràcticament una trentena d'instruments amb molta mestria, sobretot la guitarra, el piano i també la bateria. I després la posada en escena, que era molt espectacular..." I afegeix que el de Minneapolis en el seu moment trenca:
Totes les fronteres del gènere entre masculí i femení. Quan crea un símbol d'ell mateix, crea un símbol androgin.
L'última visita a Barcelona va ser l'any 1998, eclipsat precisament per l'embolic amb el seu nom. No va tornar més. El 2015 havia de tocar al Liceu, però va cancel·lar el concert. Un any després va morir.
