Cinc "gastropel·lícules" per devorar durant el confinament i la desescalada
No sabem si som un caníbal indiscret, una finestra caníbal en forma d'oliva estratificada o una truita de patates desconstruïda, però avui els dos programes compartim pla seqüència. Hi ha pocs mons que despertin tanta devoció com la cuina i el cinema. Hi ha persones que relacionen moments de felicitat o de pau quan gaudeixen d'un bon àpat i/o d'una bona pel·lícula. Són petits grans plaers que la vida et regala. Aquests dies que som més a casa, ens venia de gust preparar-vos un menú especial de pel·lícules en què la cuina és protagonista. Al capdavant dels fogons, l'excepcional xef Àlex Gorina, que amb sensibilitat, humor i una mica de provocació ha creat un menú cinematogràfic d'allò més suggerent. Per un dia, el caníbal i la finestra es fonen en aquestes línies per escriure de passions compartides, la del cinema i la cuina.
1."Julie i Júlia", de Nora Ephron (2009)
És l'adaptació d'una història real. Dues dones, dues vides separades en el temps, però una mateixa obsessió: l'amor per la cuina. La protagonista de la pel·lícula, Julie Powell, decideix reinventar la seva avorrida vida laboral i començar un blog diari. Però no us penseu que és un blog qualsevol. En 365 dies vol cuinar les 524 receptes del llibre de cuina francesa escrit per Child! Una bogeria "made" in America. A la dècada dels 60, Julia Child va ser molt popular perquè va ser una dona pionera: xef, escriptora i estrella de la televisió. Els americans van descobrir gràcies a Child que més enllà de les hamburgueses i les patates fregides existia, entre altres, la cuina francesa amb plats com, per exemple, el "boeuf bourguignon".
Uns dels atractius del film és veure dues actrius meravelloses de les quals mai ens cansem: Meryl Streep i Amy Adams. Ara potser esteu pensant que la directora no us sona gaire... Però, recordeu els films "Quan en Harry va trobar la Sally" i "Tens un e-mail"? Doncs la Nora Ephron n'era la guionista. "Julie i Júlia" és una pel·lícula que ens resulta simpàtica, tot i que ens queda una mica curta. És com si cuinéssim un extraordinari pollastre rostit en forma d'Adams i Streep, però les patates que l'acompanyen es cremessin totes! Quina pena, oi? Dit això, és una pel·lícula que parla de l'autosuperació, de perseguir els somnis, però, sobretot, de l'esforç i el sacrifici que comporten. En certa manera, és un film avançat al seu temps perquè parla del boom de les xarxes socials, de la importància dels bloguers i d'un món hiperconnectat. Els plats que cuinen les nostres admirades muses reconeixem que són una mica antiquats, però són un bon aperitiu per aquests dies de confinament i desescalada.
2. "La gran comilona", de Marco Ferreri (1973)
Si "L'últim tango a París" de Bertolucci va escandalitzar tres quartes parts del món, "La gran comilona" no va quedar curta. No us enganyarem, no és una pel·lícula fàcil. Com tampoc ho és el director Marco Ferreri, que podríem definir com un epicuri amb un imaginari molt Bigas Luna. Ferreri va començar a Espanya dirigint films com "El pisito" o "El cochecito" molt de l'estil Berlanga, i va continuar treballant amb el guionista Azcona, però va acabar seduït per la "dolce vita" italiana.
"La gran comilona" parla de dos dels grans pecats capitals: la gola i la luxúria. La trama gira al voltant d'un grup d'amics que es tanquen en una casa per passar-se tot el dia menjant. Però no us penseu que són uns amics qualssevol... Parlem dels italians Marcello Mastroianni i Michel Piccoli a més dels francesos Philippe Noiret i Ugo Tognazzi. La primera part del film és un banquet infinit de plats suculents regats amb abundant alcohol! Una curiositat: Ugo Tognazzi també era cuiner i va preparar bona part del menjar de la pel·lícula. Però què falta en aquesta recepta cinematogràfica hedonista perquè tot quedi ben lligat? Un element clau: el sexe. Els quatre amics arrodoneixen aquesta orgia dels sentits amb la contractació d'unes prostitutes. En definitiva, una bacanal gastronòmica i sexual similar a les de la Roma antiga. Una pel·lícula producte d'una època que ara seria impossible de rodar.
A la segona part de la pel·lícula, no obstant, veiem que si menges sense control ni límits pots explotar! Les panxes dels protagonistes comencen literalment a rebentar i la càmera filma sense cap mena de mirament l'escatologia del moment. Quan la pel·lícula es va passar a Canes, la nostra admirada i estimada Ingrid Bergman, presidenta del jurat d'aquell any, va sortir de la sala de projecció cridant que allò era una porqueria!!! Admetem que la pel·lícula que no és apta per a estómacs delicats, és un primer plat potent que pot causar alguna indigestió. Però ens recorda que els excessos són perillosos i que massa plaer sense límit pot destruir.
3. "El olor de la papaya verde", de Tran Anh Hung (1993)
És una d'aquelles pel·lícules molt "finestra indiscreta". Una deliciosa història d'abnegació, de passió i amor expressada a través del menjar d'un Vietnam que ha desaparegut. Un matrimoni que acaba de perdre la seva filla contracta una nena de 10 anys perquè els ajudi amb les taques de la casa. Però falta el tercer en discòrdia perquè la trama quadri: un amic de la família de la mateixa edat de la nena del qual, òbviament, ella s'enamora perdudament des del primer dia. Parlem, per tant, de l'evolució al llarg dels anys d'una història d'amor. Però no és un film tan convencional com pot semblar a primera vista. La pel·lícula és una carta d'amor a un paradís perdut. Una oda a un Vietnam que ja no existeix. A més, el director juga hàbilment amb els nostres sentits. El color verd, omnipresent en tot el film, és un cant a la bellesa natural del país. A més, la discreta i silenciosa protagonista ens sedueix a foc lent amb els seus suaus moviments a la cuina: bullint l'arròs, tallant les verdures o saltant-les. La pel·lícula aconsegueix un impossible com és que ens arribin els dos sentits que el cinema és incapaç de recrear: l'aroma i el gust del que passa en aquella cuina, i ho fa a través dels sorolls, els colors i el fum. Increïble, però cert. Una exquisidesa per als paladars més delicats.
4. "Tampopo", de Juzo Itami (1985,) i "Una pastelería en Tokio", de Naomi Kawase (2015)
Als amants de la cuina japonesa, en especial del "ramen" i dels "dorayakis", us hem preparat un colofó delicadíssim, dues pel·lícules japoneses que et transporten al país nipó. Dos directors obsessionats, com a bons japonesos, amb la rectitud i aconseguir la perfecció. Les dues pel·lícules són una reivindicació en sentit ampli de la cultura japonesa, que va molt més enllà dels llibres, el teatre o la pintura. Al Japó, com en la majoria de països, no es pot entendre l'herència cultural sense la gastronomia. Aquestes dues pel·lícules en són un bon exemple. "Tampopo" ens explica la història d'un conductor de camions que ensenya a una dona d'un restaurant humil com es cuinen uns bons "ramen", perquè els d'ella són senzillament un desastre. Una pel·lícula de fideus que va ser un èxit als Estats Units! Sabeu què? Nova York va sucumbir a la febre dels fideus japonesos i va obrir el primer restaurant de "ramen" de la ciutat amb el mateix nom que el de la pel·lícula: Rai Rai Ken.
Però no podíem acabar el menú d'aquesta finestra caníbal sense endolcir el paladar. "Una pastelería en Tokio" ens parla de com fer un bon "dorayaki" (una mena de pastisset farcit de mongeta dolça). El protagonista de la pel·lícula és un home que té un petit local on fa uns "dorayakis" de dubtosa qualitat. Com a "Tampopo", li cal un mestre. Una dona gran, en aquest cas, serà qui li ensenyarà l'art de fer uns "dorayakis" gairebé perfectes. El film és un cant a la generositat. Un cant a respectar la gent gran. Un cant a les tradicions, a deixar de ser tan egoistes i a la felicitat de compartir amb tothom que ens envolta. Un film que, en definitiva, emociona.
Hem començat aquest recorregut gastrocinematogràfic amb l'opulència culinària de "Julie i Júlia", en què la protagonista cuina les 524 receptes d'una xef de renom mundial. Nosaltres ens estressem només de pensar-hi! Acabem, però, a l'altre extrem, en el minimalisme japonès concentrant tot l'esforç a fer un sol plat. Dues visions que recullen dues filosofies de l'autosuperació diametralment diferents.
Els de la finestra caníbal som una mica japonesos, perquè preferim la qualitat a la quantitat. Podríem dir-vos un munt de pel·lícules en què es parla de cuina, però preferim definir-nos i apostar per aquestes cinc. Us hem ofert un menú fusió i divers amb ressopó inclòs, i recordeu que també podeu optar per mig menú gastrocinematogràfic... Ara només falta que el gaudiu i que no us descuideu de mirar sempre per la finestra caníbal!
Tots els articles d'Àlex Gorina.
