D'Orbán a Dodik: els sis mandataris aliats de Putin a l'oest del Volga que desestabilitzen Europa

La celebració aquest divendres, 9 de maig, del 80è aniversari de la victòria soviètica en la II Guerra Mundial ha permès visualitzar el gran nombre d'aliats amb què compta el president rus, Vladímir Putin. Fins a 27 mandataris han estat presents a Moscou convidats pel Kremlin per celebrar l'efemèride.

Al viatge a terres russes de presidents com Nicolás Maduro, Xi Jinping o Lula da Silva, cal afegir-hi la presència de diferents mandataris europeus com el president serbi, Aleksandar Vucic; el president bielorús, Aleksandr Lukaixenko; el president de la República Srpska de Bòsnia, Milorad Dodik i, fins i tot, el líder d'un país membre de la Unió Europea, el primer ministre eslovac, Robert Fico. 

Si el context global multipolar cada cop més conflictiu i ple d'incerteses esperona els estats a buscar aliats estratègics, la invasió russa d'Ucraïna i les seves conseqüències --sancions econòmiques, per exemple-- encara han incrementat més la necessitat del Kremlin d'establir aliances a l'oest del Volga per dificultar una política unitària a Brussel·les. 

El rebuig hongarès i eslovac d'aquesta setmana al pla de la Unió Europea per aturar les importacions de gas rus a finals del 2027 és el darrer episodi de com Vladímir Putin està explotant aquestes aliances per desestabilitzar, des del mateix cor de la UE, l'únic i gran aliat amb què compta Ucraïna després de les darreres decisions de Donald Trump.

Més enllà d'aconseguir contrapartides de Moscou en matèries com l'energia, Viktor Orbán i Robert Fico també aprofiten aquesta entesa amb Putin per pressionar les institucions europees i obtenir rèdits comunitaris per als seus governs. 

En plena cursa per establir àrees d'influència, fem una radiografia de qui són els sis mandataris d'estats o regions que mantenen forts vincles amb Vladímir Putin. 

Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria 

En el poder des del maig del 2010, el primer ministre hongarès és el màxim exponent dels estrets vincles entre l'extrema dreta europea i el Kremlin.

Des de la invasió russa d'Ucraïna el febrer del 2022, Orbán ha estat un dels pocs mandataris de la Unió Europea que ha viatjat a Moscou per reunir-se amb el seu homòleg rus. Especialment significativa va ser la seva visita a la capital russa el juliol del 2024, setmanes després que Hongria assumís la presidència de torn del Consell d'Europa. 

"Mentre la Unió Europea es bolcava amb el suport militar a Ucraïna, aprovava sancions i es produïa aquest distanciament entre Rússia i bona part dels països europeus, Hongria feia tot el contrari. Durant aquests anys, Budapest ha intensificat el seu partenariat estratègic amb Rússia", assenyala Abel Riu, politòleg especialitzat en l'espai postsoviètic i president del Catalonia Global Institute. 

L'analista explica que líders com Orbán exploten la creixent hostilitat entre Rússia i els països occidentals pel bé del seu interès nacional i en defensa dels interessos de les elits polítiques i econòmiques hongareses. 

"Aquest rol de cavall de Troia o d'actor que va per lliure molts cops acaba provocant que Orbán es converteixi en un portaveu fàctic dels interessos de països com Rússia, la Xina o Turquia en el si de les institucions europees, i això té uns rèdits", subratlla Abel Riu. 

El politòleg indica que l'estat magiar s'ha oposat en nombroses ocasions a determinades sancions de la UE contra Rússia o l'aprovació, per part de Brussel·les, de paquets d'ajuda militar, financera o humanitària a Ucraïna. 

Mentre Orbán veu com Brussel·les és menys hostil i intrusiva amb les polítiques hongareses en matèries com els drets LGTBIQ+ o la immigració, per una altra banda obté avantatges econòmics de Moscou, tal com detalla Riu: 

"Quan bona part dels països europeus han reduït substancialment el volum de gas rus que reben a través de gasoductes, Hongria en continua important a un preu molt econòmic." 

En aquest sentit, l'expert en l'espai postsoviètic també assenyala com Orbán està permetent que Rosatom, l'empresa estatal rusa en matèria d'energia atòmica, estigui invertint en infraestructures en territori hongarès per augmentar la seva capacitat de generació d'energia nuclear, fet que permet a Hongria tenir una electricitat molt més barata. 

"Més enllà d'interessos geopolítics i econòmics, les forces ultraconservadores i d'extrema dreta comparteixen amb el Kremlin una agenda pròpia contra els drets individuals i col·lectius que representen els valors fundacionals de la Unió Europea", explica Carme Colomina, investigadora sènior del CIDOB especialitzada en Unió Europea, desinformació i política global. 

"Aquestes forces han anat guanyant poder a les urnes en tots els estats membres i també a les institucions europees, i per tant, la Unió Europea està sent contestada des de dins", assenyala Colomina. 

Robert Fico, primer ministre d'Eslovàquia

Amb la seva assistència als actes de celebració del 80è aniversari de la victòria soviètica en la II Guerra Mundial, el primer ministre eslovac s'ha convertit fortuïtament en el representant honorífic de la Unió Europea a Moscou, en ser l'únic mandatari d'un estat membre present. 

Amb tres mandats a les espatlles, del 2006 al 2010, del 2012 al 2018 i des del 2023 fins a l'actualitat, el polític d'extrema dreta exemplifica, de la mateixa manera que Orbán, la divisió interna en el si de la Unió Europea entre els partidaris d'un apropament amb el Kremlin i els defensors de sancions i mà dura.

En aquest sentit, Fico ha afirmat que Vladímir Putin ha estat "injustament demonitzat" per Occident i ha criticat les sancions imposades a Rússia. 

Tot i que el 2009 va celebrar l'adopció de l'euro a Eslovàquia i el va qualificar com a "decisió històrica", durant la campanya electoral del 2023 va carregar contra Brussel·les i l'OTAN. 

El febrer del 2024, quan es commemorava el segon aniversari de la invasió russa d'Ucraïna, Fico va reiterar la seva oposició a la política occidental d'armar Kíiv. En aquest sentit, el primer ministre eslovac ha defensat el dret rus de quedar-se amb Crimea i el Donbàs i ha encoratjat Kíiv a deposar les armes i signar un acord de pau. 

El seus mandats també s'han caracteritzat per polítiques migratòries severes. El 2015, davant la gran arribada de refugiats, principalment sirians, el polític eslovac es va negar a "donar acollida" a la comunitat musulmana i va criticar el programa de quotes de la UE per distribuir els nouvinguts que fugien de conflictes.

Aleksandar Vucic, president de Sèrbia

"La guerra d'Ucraïna ha fet canviar la significació geopolítica de tot l'est d'Europa. De cop i volta, la necessitat d'establir aliances, de ser més forts, de posicionar-se tant als països de l'Est com, sobretot, als Balcans occidentals, fan que aquesta confrontació amb Rússia guanyi altres terrenys de jocs", explica Carme Colomina. 

La investigadora del CIDOB destaca com després de la invasió russa s'ha tornat a posar sobre la taula l'ampliació de la Unió Europea als Balcans occidentals, així com a Ucraïna i Moldàvia, regions, totes, la influència de la qual Brussel·les es disputa amb Rússia. 

En aquest context, Aleksandar Vucic, president serbi des del maig del 2017 i molt qüestionat per les manifestacions multitudinàries contra la seva figura per presumpta corrupció, és un referent del camaleonisme polític i del joc d'equilibris entre Moscou i Brussel·les. 

"Des del 2022, Sèrbia està jugant de forma molt hàbil la carta de la multilateralitat pel que fa a la seva política exterior i la seva acció diplomàtica", detalla Abel Riu. 

Tot i les estretes relacions de Belgrad i Moscou des de fa segles en l'àmbit diplomàtic, militar i econòmic, i la simpatia d'un gruix important de la població sèrbia pels vincles ètnics i religiosos amb Rússia, Vucic mesura molt bé cada passa que dona per les possibles repercussions a una banda i l'altra del Volga. 

Pel que fa a l'esfera militar, Abel Riu assenyala que en els darrers anys Sèrbia ha reduït la cooperació amb Rússia per la possibilitat de crear tensions amb els països europeus i els Estats Units.

"Des de l'any 2010, Sèrbia havia participat en diversos assajos militars conjunts, no només amb Rússia, sinó també amb Bielorússia, i s'havien establert diferents tipus d'acords pel que fa a la intensificació de la cooperació en l'àmbit de defensa, seguretat i d'intel·ligència", explica el politòleg del Catalonia Global Institute. 

Riu remarca que una part d'aquests acords es mantenen, però d'altres han quedat congelats des de la invasió russa d'Ucraïna "perquè les autoritats sèrbies són perfectament conscients dels riscos que això implica". 

Sèrbia, que va començar a negociar la seva adhesió a la Unió Europea el 2014, es va declarar formalment estat neutral el desembre del 2007.

Segons detalla Abel Riu, el manteniment d'aquesta neutralitat en la lògica del joc multivectorial imperant ha portat l'executiu d'Aleksandar Vucic a condemnar l'annexió de territoris del sud i est d'Ucraïna per part de la Federació Russa. 

"És un precedent que a Sèrbia no li interessa, tenint en compte, sobretot, el cas de Kosovo." 

Milorad Dodik, president de la República Srpska de Bòsnia

Tot i l'ordre de cerca i captura emesa per la Fiscalia de Bòsnia i Hercegovina, el president serbobosnià, Milorad Dodik, és conscient de la immunitat que gaudeix en territori rus. La seva assistència a la celebració russa del 80 aniversari de la victòria soviètica en la II Guerra Mundial s'ha convertit en l'enèsim gest d'agraïment del líder de la regió balcànica cap al seu aliat, Vladímir Putin.

L'ordre de detenció activada al mes de març va arribar després de l'esborrany de nova Constitució aprovat per les autoritats de la República Srpska --territori de majoria sèrbia i una de les dues entitats que formen Bòsnia i Hercegovina--, que amplia la seva sobirania i suposa un clar trencament amb els Acords de Dayton, que l'any 1995 van posar fi a la guerra civil bosniana.

Des que els 27 estats membres de la Unió Europea van decidir obrir negociacions d'adhesió amb Bòsnia i Hercegovina el març del 2024, Milorad Dodik, president i primer ministre serbobosnià en diferents mandats, ha incrementat la retòrica de la confrontació. 

"Tot i que els indicis apunten que les tensions aniran a més, dubto molt que s'acabi produint un esclat de violència, sobretot pel que fa a la possibilitat d'un nou conflicte militar", assenyala el politòleg Abel Riu. 

L'expert en l'espai postsoviètic indica que "a Vucic no li interessa ara mateix obrir una nova falla de conflicte geopolític en què puguin participar directament o indirectament Rússia i la Unió Europea". 

Riu subratlla que aquesta conjuntura dificultaria que Sèrbia pogués mantenir la lògica d'aquests equilibris cada cop més difícils que fins ara li ha funcionat, sobretot tenint en compte la forta onada de contestació interna que viu Vucic des de fa mig any. 

"Rússia tampoc disposa de mecanismes ni de mitjans convencionals per intervenir de forma activa en un potencial conflicte que es pogués produir en el territori de Bòsnia i Hercegovina, entre altres qüestions perquè ara mateix la seva prioritat principal passa per consolidar els objectius militars a Ucraïna", explica Abel Riu.

"Rússia farà el que sigui per aprofitar aquest litigi per promoure la desestabilització dels Balcans i, per tant, tot i que no sigui per la via convencional, no es poden descartar accions híbrides." 

Aleksandr Lukaixenko, president de Bielorússia

Aleksandr Lukaixenko, que ostenta el càrrec de president bielorús des del 1994, és l'aliat amb majúscules de Vladímir Putin. En la supervivència de l'estat autocràtic dirigit per Lukaixenko, sacsejat el 2020 per massives protestes antigovernamentals, l'ajut de Moscou hi juga un paper fonamental. 

Arraconat diplomàticament a nivell internacional, aquesta relació de dependència ha estat explotada pel Kremlin a diferents nivells, sobretot militar, i tal com apunta Abel Riu, "ha provocat, de facto, que Bielorússia hagi perdut gran part de la seva sobirania". 

"Aquesta situació permet el 2022 a Rússia utilitzar el territori bielorús com a plataforma per llançar part de la seva ofensiva contra Ucraïna i, que a dia d'avui encara el segueix utilitzant per dur a terme atacs aeris contra territori ucraïnès", detalla Riu. 

El politòleg assenyala que "des de l'inici de l'agressió russa a gran escala contra Ucraïna, la presència militar russa tant temporal com permanent en territori sobirà de Bielorússia s'ha incrementat, així com el desplegament d'armament nuclear". 

Vadim Krasnoselski, president de Transnístria 

"L'estabilitat de la Unió Europea no només es decideix dins de la UE, sinó també per l'estabilitat del seu veïnatge", indica Carme Colomina. La investigadora del CIDOB subratlla que ara en el si de la Unió Europea ja no es parla d'ampliació des de l'autopercepció d'exportadora de processos democràtics. "Es fa des del punt de vista de la seguretat i l'estabilitat", afegeix l'analista. 

En aquesta lluita per la influència, Moldàvia i, per extensió, Transnístria, és una altra de les places que es disputen Moscou i Brussel·les. Sense anar més lluny, al mes d'octubre la presidenta moldava, Maia Sandu, va denunciar la ingerència russa en el referèndum celebrat per decidir sobre l'adhesió del país a la Unió Europea. El sí es va imposar per un estretíssim marge amb el 50,38% dels suports.

La República Moldava Pridnestroviana, popularment com coneguda com a Transnístria, es va independitzar de Moldàvia el 1990, fet que va provocar l'esclat d'una guerra civil que va durar prop de dos anys i mig i en la qual les autoritats secessionistes van comptar amb el suport de Rússia. 

En el càrrec des del desembre del 2016, el president de Transnístria, Vadim Krasnoselski, és qui té la difícil tasca de gestionar aquest empobrit estat autoproclamat --no reconegut oficialment ni tan sols per Rússia-- submergit en un conflicte congelat des de fa més de tres dècades. 

"Un dels efectes de l'agressió militar russa contra Ucraïna pel que fa a Transnístria, ha sigut incrementar-ne l'aïllament i, en conseqüència, la vulnerabilitat geopolítica, tenint en compte la gran dependència que sempre ha tingut de Rússia", explica Abel Riu. 

Aquest elevat grau de dependència de Moscou es va visualitzar perfectament a finals del 2024 quan Ucraïna va deixar de transportar gas rus cap a l'oest i Transnístria es va quedar sense subministrament i sumida en una greu situació humanitària. Després de rebutjar l'ajuda de la Unió Europea, Moscou va aconseguir restablir el flux de gas a través del gasoducte TurkStream. 

Abel Riu explica que la relativa neutralitat mantinguda per Moldàvia durant anys ha canviat arran de la invasió d'Ucraïna: 

"Sota la presidència de Maia Sandu, les autoritats moldaves estan mirant cada cop més cap a l'oest, sobretot cap a la Unió Europea, també en l'àmbit de la defensa."

El politòleg del Catalonia Global Institute assenyala que el gir de Moldàvia sorgeix de la necessitat després d'observar la forma com s'ha comportat Rússia amb Ucraïna. "El fet que Rússia no hagi aconseguit el control de la regió d'Odessa, fronterera amb Transnístria, i la reduïda presència d'efectius russos a la regió separatista –entre 1.500 i 2.000 efectius-- minimitzen la possibilitat d'un escenari de confrontació militar a Transnístria", subratlla Riu.