La bretxa educativa és la veritable distància social a les escoles

Ja fa un mes des de l'inici del curs i, fins ara, els estudis que s'han fet confirmen que això no ha tingut un efecte propagador del virus de la Covid. Un argument més a favor de la presencialitat a unes aules, que van viure el període més fosc durant l'últim trimestre del curs passat. Els tres mesos de confinament van evidenciar que el dret a l'educació no s'ha garantit arreu de la mateixa manera. Més enllà de ràtios i separació entre els alumnes, la crisi de la Covid ha destapat la bretxa existent entre les escoles. La veritable distància social entre els alumnes A Catalunya, una de cada quatre escoles és d'alta o de màxima complexitat. O el que és el mateix: hi ha dos-cents mil alumnes escolaritzats en aquests centres. Un percentatge molt alt, com ho és també l'índex de pobresa infantil, que a Catalunya s'enfila, segons algunes fonts, entre el 26 i el 30%. Moltes d'aquestes escoles complexes, com ara La Mercè de Tortosa, van passar el confinament sense poder fer classes en línia, perquè no havien pogut localitzar els alumnes (els canvis de domicili són molt freqüents) o perquè les famílies no tenien dispositius, connectivitat o cap de les dues coses. "Aquí no existeix la bretxa digital, directament no hi ha dispositius digitals, no hi ha connectivitat per poder arribar a les famílies", afirma Josep Ferré, cap d'estudis de La Mercè. A La Mercè, la feina prioritària dels docents quan van localitzar les famílies es va centrar a mantenir-hi el vincle, acompanyar-les emocionalment. També els van procurar el material bàsic, com ara folis i llapis, i van repartir dispositius com ara tauletes i ordinadors als més grans. Tot plegat ha suposat un esforç titànic de l'equip del centre i ha reforçat el lligam amb unes famílies que poques vegades participen en la comunitat educativa. Ara esperen poder mantenir i enfortir encara més aquests lligams per combatre l'absentisme escolar. L'última conseqüència d'aquest absentisme sol ser l'abandonament escolar prematur, que a Catalunya arriba al 19%, el doble que la mitjana europea. Les xifres d'assistència a classe d'aquest setembre són, de moment, baixes però han anat millorant. Tot i l'esforç del claustre, a La Mercè, una de cada tres famílies no va portar els fills a l'escola el 14 de setembre. Amb la feina activa i feta sempre en clau positiva dels docents es confia que es podran revertir aquestes xifres. Ho explica el director, Carlos Blanch. "Pensem que ara és més important fer pedagogia sobre la situació i demostrar que han de confiar i han d'entendre la importància que té l'escola per als seus fills, i, a través d'aquest missatge, anar perdent la por, anar-los recuperant." Uns problemes que no s'han viscut a l'Institut Pla Marcell de Cardedeu, al Vallès Oriental, digitalitzat des de fa més de deu anys i on tots els alumnes tenen ordinador des del primer dia de classe. El centre, molt innovador també en termes pedagògics, demostra que la segregació escolar que hi ha a Catalunya es viu també dins del sector públic. El confinament els va agafar per sorpresa, com a tot arreu, però molt més preparats. Així ho explica el director, Àlex Salleras. "El dia 12 tancàvem i el dia 16 ja teníem una proposta, fins i tot amb un horari de connexió del professorat, amb propostes pel que fa a reptes per dinamitzar una miqueta la vida confinada." Alguns joves de l'institut, fins i tot van aconseguir, durant aquest període, cultivar algun interès particular que el dia a dia de l'escolarització abans de la pandèmia no els permetia. Una noia explicava que havia pogut fer un curs d'Egiptologia a Harvard i que això li havia agradat molt més que les classes rutinàries, on s'avorria. Així i tot, la majoria de nois i noies són molt més partidaris d'anar a classe. Al Pla Marcell creuen que l'excepció els ha servit per aprendre'n. "Una escola en situació d'emergència és vàlida? Sí, i hem d'aprofitar tots els aprenentatges d'aquest període i incorporar-los en aquesta nova etapa, però ens hem de veure, eh?" (Àlex Salleras, director del Pla Marcell) El problema de l'espai ha estat un veritable maldecap en moltes escoles. Algunes ja venien de moltes estretors. A l'Escola Carme Guasch, de Figueres, fa quinze anys que treballen en barracons i tant la direcció de l'escola com les famílies fa molt temps que batallen per tenir un edifici en condicions. Ara, els nous criteris de la Covid encara els ho posen més difícil, com admet el director, Albert Oliveras. "És la nostra principal preocupació de cara al setembre: com organitzem l'alumnat perquè dins la nostra escola hi tinguem els espais suficients per atendre'ls a tots." Les noves normes de separació i distanciament han tombat projectes de l'escola com els grups mixtos de diversos cursos, que havien flexibilitzat les metodologies del centre. Com explica una de les mestres de sisè curs, Carla Domènech, el nou model, de tan rígid, es fa difícil d'aplicar. "Costa molt d'imaginar una escola així. L'escola és contacte i els nens han d'estar en contacte, i totes les metodologies són per estar en contacte. Fan activitats i constantment s'aixequen, van a tocar l'altre, no? Els és molt difícil, molt difícil." Alguns estudiants han viscut moments molt difícils. La Camila Peñaranda, de l'Institut Maria Rúbies de Lleida, de màxima complexitat, es va haver de preparar el final de segon de batxillerat i les proves PAU mentre estava convalescent de la Covid. La seva mare se'n va contagiar treballant a l'aparcament de l'Hospital Arnau de Vilanova. "Jo he viscut un mes a la meva habitació, menjant, sopant, tot a la meva habitació Havia d'intentar practicar molts exàmens, havia d'intentar fer moltíssimes coses i no podia físicament. Això em va provocar molta ansietat... i molts nervis." La lluita contra l'abandonament escolar té un front molt actiu en les escoles de segones oportunitats. Una és la Fundació El Llindar del Baix Llobregat. Per les seves instal·lacions hi passen molts nois i noies que el sistema educatiu actual "centrifuga" després d'anys de fracassos i repeticions. Aquí treballen molt el lligam entre els tutors i els alumnes per descobrir què hi ha darrere d'aquests fracassos. Com ho explica Mohamed Ibrahim, un noi que als catorze anys va fugir del Marroc i va tenir problemes amb la justícia i que ara fa un curs de restauració i viu en un pis de la fundació. "La diferència és que aquí es preocupen moltíssim per tu, saps? Arribes, no vens i es preocupen moltíssim, saps? 'Ai, on és?' Truquen al teu pare, a la teva mare, als teus amics. I pregunten per tu i tot això. Imagina't, jo, que ningú es preocupava per mi, que hi ha gent, ara, que es preocupa per mi." La fórmula de proximitat que utilitzen al Llindar fa imprescindible veure's amb els estudiants. El confinament ho va posar en risc i, ara, la possibilitat que el curs es torni a aturar preocupa la directora, Begonya Gasch. "Com acompanyem sense la veu, sense el cos? Això és molt important per a aquests joves, que ja venen de recorreguts d'un anonimat brutal." (Begonya Gasch, directora d'El Llindar) L'escola té una missió de correcció de les diferències socials que sense la presencialitat es perd. A Catalunya, les conseqüències han estat més greus, perquè la segregació ja existia abans de la irrupció de la Covid, i la pandèmia el que ha fet és eixamplar la bretxa entre els alumnes més privilegiats i els que han tingut el dret a l'educació qüestionat. No es tracta només de dotar de més pressupost els centres complexos. El que cal és combatre més durament les desigualtats entre els centres per garantir les mateixes oportunitats a tots els infants. Ho sentencia d'aquesta manera la sociòloga de l'educació de l'UAB Aina Tarabini. "No podem tenir una societat justa i, per tant, una societat democràtica si tenim escoles que funcionen a una velocitat profundament desigual. És una experiència desigual. I això és una injustícia tremenda."