Gastar el 5% del PIB en defensa: el win-win de Trump i de la indústria militar dels EUA

Tot i les reticències expressades pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, la cimera de l'Aliança Atlàntica celebrada a la Haia, als Països Baixos, va finalitzar aquest dimecres amb un acord per incrementar la despesa militar.

Segons la declaració final de la coalició militar, els 32 països de l'OTAN han aprovat destinar el 5% del seu PIB en defensa d'aquí al 2035 i presentar plans anuals que demostrin "un camí creïble i progressiu per aconseguir aquesta fita".

Un acord que arriba en un context de gran inestabilitat al nord-est d'Europa per l'amenaça russa i al Pròxim Orient pels conflictes a l'Iran, Palestina i el Líban, on Israel i també els Estats Units tenen una implicació directa. Una conjuntura geopolítica cada cop més inestable, volàtil i incerta, també gràcies a la imprevisible política aranzelària de Donald Trump.

Enmig d'aquest caos --descontrolat per alguns i volgudament controlat per altres--, cal plantejar-se algunes qüestions sobre l'augment de la despesa militar dels membres de l'OTAN fins al 5% del PIB. Qui en surt beneficiat econòmicament? És necessari per sentir-se més segurs? És una fita assumible per als països europeus sense renunciar a l'estat del benestar?

Les empreses nord-americanes, les grans beneficiades

Entre el 2020 i el 2024, els països europeus membres de l'Aliança Atlàntica van duplicar les seves importacions d'armes en comparació amb el període 2015-2019. Són dades de l'últim informe del SIPRI, l'Institut Internacional d'Estocolm de Recerca sobre la Pau, una organització independent que es dedica, des de l'any 1966, a la investigació dels conflictes i l'armament.

Aquest rearmament massiu del Vell Continent a causa de la invasió russa d'Ucraïna el 2022 revela també l'augment de la dependència dels Estats Units com a proveïdor d'armament. Entre el 2020 i el 2024, el 64% de les importacions de membres europeus de l'OTAN provenien dels EUA, davant el 52% del període anterior.

En aquest sentit, cal destacar que les cinc empreses d'armament del món que més van facturar el 2023 són nord-americanes.

"L'acord de l'OTAN per incrementar la despesa militar encara farà augmentar més aquesta dependència de les empreses nord-americanes ", explica a TV3 José Luis Gordillo, investigador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau.

L'analista subratlla la importància de "la interoperabilitat" per explicar la gran dependència que els membres de l'aliança tenen de la tecnologia militar fabricada als EUA.

"Per assegurar-se que els diferents exèrcits de l'OTAN poden operar de forma coordinada, tothom compra els components i la tecnologia dels sistemes d'armes a les mateixes empreses, que principalment són nord-americanes."

"És hora de començar a reduir aquesta dependència tant com sigui possible perquè els EUA no són un soci fiable. Hem vist com els Estats Units han amenaçat, fins i tot, països de l'OTAN com Groenlàndia (territori danès) i el Canadà", assenyala Frank Slijper, expert en comerç d'armes i desarmament de l'organització neerlandesa Pax.

En aquest sentit, l'analista neerlandès creu que per rebaixar el grau de dependència dels EUA els països europeus necessitarien, com a mínim, "un parell de dècades, perquè no tenen prou capacitat industrial".

La substitució dels sistemes nord-americans de defensa per europeus a Ucraïna és una qüestió que ja s'està debatent. Sobretot, després que al març la Casa Blanca prohibís a l'empresa Maxar compartir part de les seves imatges per satèl·lit amb el govern ucraïnès.

Un altre símptoma de la intenció europea per reduir aquesta dependència és la negociació que quatre empreses europees, entre les quals la francesa Eutelsat, estan mantenint amb la Unió Europea per oferir alternatives al servei d'accés a internet nord-americà Starlink.

Quant depèn dels Estats Units cada país?

L'increment de la dependència europea dels Estats Units en matèria d'armament és molt desigual entre els països membres de l'OTAN. Alemanya, per exemple, ha passat d'un 9% d'importació d'armes nord-americanes entre el 2015 i el 2019 a un 70% en els darrers cinc anys.

De la mateixa manera, en el darrer quinquenni Suècia ha incrementat les seves importacions dels EUA un 82%, Romania, un 45%, i Espanya, un 44%. Contràriament, en el mateix període de temps Bulgària ha reduït les compres a empreses nord-americanes un 67%, Croàcia, un 35%, i França, un 31%.

En aquest sentit, Gordillo destaca que "Israel podria veure's beneficiat d'aquest augment de la despesa militar", perquè és un dels principals proveïdors de tecnologies de seguretat dels països europeus.

A molta distància dels Estats Units, els altres principals proveïdors d'armes als membres europeus de l'OTAN són França i Corea del Sud amb un 6,5% cadascun, Alemanya amb un 4,7% i Israel amb un 3,9%.

Crítiques per sucumbir a l'estratègia de Trump

"És una vergonya veure com el nostre exprimer ministre i actual secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, així com el nostre govern, han fet tot el possible per complaure Donald Trump", critica Frank Slijper amb relació a la posició de l'executiu neerlandès.

"La primera i principal finalitat que persegueix Trump amb aquest augment és recaptar diners per mantenir els Estats Units com a primera potència mundial. Tenen un gran problema amb el dèficit i estan buscant finançament per resoldre els seus problemes econòmics interns", indica José Luis Gordillo.

L'investigador del Centre Delàs considera que "els EUA són una superpotència en declivi" i amb aquest acord les classes dirigents i empresarials nord-americanes volen intentar revertir-ho.

"Ja no vivim en el món unipolar de fa 30 anys."

Citant Stephen Mirren, un economista cap del Consell d'Assessors Econòmics de la Casa Blanca, Gordillo tracta d'entendre la lògica que hi ha darrere de l'estratègia de l'administració Trump: "El seu argument és que els Estats Units han proporcionat al món dos béns públics globals: el desplegament de les seves forces armades per garantir un ordre determinat i el dòlar com a moneda de refugi i de referència a les transaccions internacionals. Llavors, si el món vol continuar gaudint d'aquests dos béns, ha de pagar amb aranzels, comprant armes o recursos energètics com gas liquat."

En aquest sentit, José Luis Gordillo afegeix: "Trump vol tornar a fer Amèrica gran a costa de les nostres pensions, de la nostra despesa social."

Despesa militar a costa de benestar social

"Aquest acord és un absolut desgavell i crec que la majoria dels ciutadans no són conscients del que significa augmentar la despesa militar del nivell acordat anteriorment, el 2% del PIB, al 5%. És dues vegades més", remarca Frank Slijper.

L'investigador neerlandès assenyala que un debat sensat podria girar entorn d'incrementar la despesa fins al 2,5% o el 3% i subratlla que aquest increment de la despesa en defensa s'haurà d'afrontar amb diners públics.

"Són milers de milions d'euros que hauran de pagar els contribuents i és probable que vagin a costa d'altres serveis públics."

Per la seva banda, José Luis Gordillo contempla que en aquests deu anys hi haurà canvis de govern i, per tant, cada estat farà el que pugui per complir el 5% en funció de la seva economia: "També dependrà de la resistència social que es trobi cada govern, perquè aquest augment de la despesa suposarà retallar brutalment l'estat del benestar."

L'investigador del Centre Delàs apunta que les hipotètiques retallades podrien ser superiors a les imposades arran de la crisi econòmica del 2008: "Veurem si els governs se'n surten, perquè una cosa és la declaració i una altra és portar-ho a la pràctica."

I tot per fer front a quina amenaça?

"Aquest 5% és completament exagerat tenint en compte les potencials amenaces", assenyala Frank Slijper. "Tot i que nosaltres som una organització que promovem la pau, defensem el dret d'Ucraïna de comprar armes per defensar-se. Però no podem oblidar que Rússia actua majoritàriament com un exèrcit convencional", recorda l'expert en comerç d'armes de Pax.

"Moscou no ha estat capaç d'ocupar les parts d'Ucraïna que desitja i, per tant, Rússia no representa una amenaça territorial per a la resta d'Europa", explica Frank Slijper per ressaltar la "desproporcionalitat de l'acord".

"Pot fer accions de ciberguerra, però no enviarà avions de combat ni tancs a les profunditats d'Europa."

Slijper apunta que en els darrers tres anys la majoria dels països europeus han duplicat el seu pressupost militar a causa de la invasió russa d'Ucraïna, però no han incrementat el nombre de tropes: "Tot l'enfocament s'està centrant en la compra d'armes, però sense prou personal que pugui fer-les servir. Tot plegat és desproporcionat."