Una nit dins la guàrdia dels palestins que vigilen els atacs dels colons: el poder de les llanternes
A la vora d'un foc a terra, asseguts en un sofà atrotinat, amb un got de cafè en una mà, el mòbil a l'altra, un cigarret a la boca i la mirada fixa al turó del davant. Així passen cada nit, des de fa dos anys, la vintena de veïns de Sinjil que es reuneixen als afores d'aquest poble palestí de Cisjordània envoltat d'assentaments i punts d'avançada de colons jueus.
Han començat a arribar quan queia el sol, cap a dos quarts de vuit del vespre, i s'hi quedaran fins a les cinc de la matinada, en funció de com avanci la nit. S'organitzen per torns, però a l'hora de la veritat els veïns van arribant i marxant sense un patró clar, més enllà del que marca el cansament, la disponibilitat o les ganes de fer-la petar.
Perquè, en essència, les guàrdies nocturnes de Sinjil són això: un grup d'amics comentant la jugada a la vora del foc. Fins i tot canten cançons de tant en tant per amenitzar l'estona. Això sí, encara que no ho sembli, tots tenen un ull posat a l'horitzó fosc, per on saben que, tard o d'hora, apareixeran els colons jueus.
En constant comunicació
A Sinjil han establert un sistema d'alertes instantànies cada vegada que algú albira moviments sospitosos als afores del poble. Pràcticament tot el poble és en un grup de WhatsApp per on es va informant de cada novetat. Les notes de veu se succeeixen una rere l'altra.
"Tot tranquil per la zona de Dahra", diu l'últim àudio que escolta el Moataz Tawafsha abans d'atendre'ns. És l'alcalde de Sinjil i de tant en tant també se suma a les guàrdies nocturnes, que considera absolutament indispensables: "Què han perdut els colons els últims anys? Res! La gent de Sinjil, en canvi, hem perdut molt. Cinc morts, centenars de ferits i més de 85 cases cremades i destrossades".
No som herois, simplement aportem als veïns allò que necessiten.
El poder de les llanternes
El primer vehicle dels colons entra en escena cap a les onze. És negra nit, i els focus del 4x4 s'identifiquen perfectament a negra nit. La reacció immediata dels voluntaris és enfocar el cotxe amb les potentíssimes llanternes que tenen a mà, preparades des de fa estona.
Les encenen i les apaguen a un ritme frenètic per dificultar la visió del colon que condueix. Després d'avançar uns metres, i veient que els han enxampat, el grup de colons fa marxa enrere i torna a desaparèixer entre la foscor.
Orgullós, el Fuad cepat, gorra negra, francès impecable explica que enfocar amb les llanternes és un mètode que sol funcionar: "És la manera que tenim de comunicar-los que som aquí. Que si intenten res, ens trobaran. Sempre acaben fent marxa enrere".
A l'encontre dels colons
Unes hores més tard, en un moment en què el Fuad enfoca el turó gairebé per avorriment, hi albirem uns punts negres que es mouen. Amb l'ajuda de dues llanternes més focalitzant el mateix punt, identifiquem un grup de sis colons que avancen a peu.
La llum no els atura, així que el Fuad i uns quants més s'aixequen del sofà i comencen a baixar pel vessant del turó. Quan veuen que els acompanyo, m'avisen: "Pots córrer, no?". "Sí" responc. I afegeixo: "Que haurem de córrer?". "Depèn", responen entre rialles. Jo no li acabo de trobar la gràcia, tenint en compte que els colons porten armes de foc i els voluntaris de Sinjil només porten el mòbil a la mà.
De sobte, a un d'ells li sona el telèfon. Li truquen des de la zona del foc a terra: que el grup de colons han girat cua. Les llanternes, doncs, han fet efecte; això sí, amb una mica de retard.
La nit de la marmota
La resta de la nit avança sense sobresalts, més enllà d'un parell de cotxes que treuen el cap i immediatament fan marxa enrere. A mesura que passen les hores, baixen els decibels de les converses i el nombre de presents al voltant del foc.
Passar la nit en vetlla és un esforç que els voluntaris intenten compensar durant el dia com bonament poden. Saben, però, que no poden fallar ni una sola nit. Demà serà una altra nit, igual que les anteriors. I és que la nit en què les llanternes no els deixin en evidència, els colons avançaran fins al poble. I aleshores ja serà massa tard.
