Pedro Sánchez a la Xina: mapes, dret internacional i com saltar la muralla comercial
La quarta visita en quatre anys de Pedro Sánchez a la Xina s'ha completat amb una jornada de contingut cent per cent econòmic per recordar-nos que és el segon PIB del món i, amb tota seguretat, la primera potència en ambició per imposar al món la seva capacitat industrial, tecnològica i comercial.
En ple desfici per multiplicar la producció de tot allò que la resta del món no té en tanta quantitat --terres rares-- o no fabrica --cotxes elèctrics i plaques solars--, Pequín es troba amb el regal d'un Donald Trump que retalla en universitats i recerca, que vol tornar a fabricar massivament cotxes amb motor de combustió, que nega el canvi climàtic, que captura presidents de països -Maduro-, que ataca l'Iran il·legalment, que vol arrabassar territoris autònoms d'estats europeus --Groenlàndia--, que té l'ull posat a Cuba.
És difícil, en aquesta conjuntura, no voler mirar a altres mercats emergents menys exposats o més resilients a l'abast de les polítiques disruptives de Trump. I la Xina és el més destacat.
Als anteriors presidents del govern sempre se'ls ha criticat, en particular des de sectors empresarials de l'estat, la insuficient presència i suport institucional a les empreses espanyoles instal·lades a la Xina.
Si Angela Merkel venia pràcticament cada any a la Xina, també els presidents francesos es trobaven anualment amb els líders xinesos. Els presidents espanyols venien menys i pocs dies.
Si els alemanys es feien acompanyar per tot el poder dels seus grans grups industrials o els francesos arribaven amb els Airbus sota el braç, l'economia espanyola poca cosa podia oferir a aquest nivell. Empreses del volum i la importància mundial d'Inditex no jugaven la carta de ser conegudes com a espanyoles per falta d'imatge de país.
Ara que Pedro Sánchez ve un cop l'any per reforçar l'empara institucional, és a dir, fa el que sempre s'havia reclamat a Madrid, el context polític el situa com una mena de sospitós aliat de la Xina a ulls de la premsa anglosaxona i també de la capital espanyola, on qualsevol moviment de Sánchez és interpretat en funció de la trinxera ideològica, amb una majoria de mitjans escorats a estribord.
La lliçó del mapa de Matteo Ricci
Aquesta visita començava dilluns amb una conferència a la Universitat de Tsinghua, una de les més prestigioses del país i de la capital, on han estudiat molts dels líders xinesos. El degà havia omplert l'auditori per a l'ocasió amb uns quatre-cents estudiants, només una vintena dels quals capaços de parlar castellà.
Sánchez va pronunciar un discurs moderat en la durada, però buscant l'emotivitat. Va parlar de la vella relació entre un gran imperi, la Xina, i un altre gran imperi, l'espanyol. El fil conductor de com el món s'ha d'adonar de la importància de la Xina, música celestial per a estudiants i professors, va ser l'error d'apreciació del jesuïta italià Matteo Ricci, que va arribar a l'imperi d'Orient a finals del segle XVI amb un mapa amb la Vella Europa al centre i la Xina perduda en els confins de la Terra.
I els que van anar entrant en contacte amb la Xina de l'època, es van anar adonant que el mapa no representava bé la grandesa del país que havia inventat la brúixola, per exemple. Per a la cultura xinesa, el centre del món era la Xina. Matteo Ricci va refer el mapa amb l'ajuda xinesa, des de la perspectiva del Pacífic.
El primer comerç que es pot considerar globalitzat va ser el de la corona de Castella amb l'Imperi Ming, via la ruta de l'anomenat galeó de Manila, que enllaçava Sevilla o Cadis amb la capital de les Filipines via Mèxic, el que aleshores s'anomenava Nova Espanya. Plata i bitxo mexicans --la raó per la qual molts plats xinesos piquen tant-- a canvi de porcellana xinesa, te i seda, productes molt apreciats a Europa.
La referència al mapa erroni de Matteo Ricci va servir a Sánchez per argumentar que encara ara hi ha qui continua veient el món com el jesuïta italià, amb Europa al centre.
El reconeixement de la Xina com a gran imperi del passat i gran potència del futur, a més de gestos com voler reconsiderar els aranzels europeus als cotxes elèctrics xinesos o enfrontar-se a Donald Trump per la guerra de l'Iran, han fet que Xi Jinping rebés Sánchez distès i somrient.
El costat correcte de la història...
Sánchez és un cap de govern europeu amb qui el totpoderós líder xinès pot exhibir sintonia en l'escena internacional.
"La Xina i Espanya són països amb principis i moral, compromesos en ser al costat correcte de la història. Hem d'enfortir la comunicació, consolidar la confiança mútua, cooperar estretament, oposar-nos a qualsevol regressió del món a la llei de la selva, salvaguardar conjuntament el multilateralisme genuí i protegir la pau i el desenvolupament globals." Paraules de Xi davant Sánchez.
El costat correcte de la Història... Aquesta és una de les frases preferides i habituals de Xi Jinping. De fet, la frase original és "La Xina és en el costat correcte de la història". Quan altres països s'alineen o senzillament estan d'acord amb la Xina en qualsevol escenari geoestratègic, això els situa a la banda correcta, al costat de Pequín.
Xi també ha destacat en aquesta visita de Sánchez que Madrid i Pequín respecten i defensen el dret internacional. Òbviament, la lectura és que Donald Trump i Israel no el respecten, amb una guerra il·legal contra l'Iran que fa tornar el món a la llei de la selva.
Més enllà de les solemnes declaracions de Xi Jinping quan rep els mandataris estrangers, Pequín no ha condemnat mai la invasió russa d'Ucraïna i tots els països riberencs del Mar de la Xina meridional l'acusen de voler imposar, violentament si cal, el seu control sobre la zona amb la construcció sobre els atols i esculls de bases militars, amb ports i aeroports.
Pedro Sánchez ha reclamat a Xi Jinping una implicació més gran de la Xina en la solució dels conflictes, com a gran potència que és. Una altra cosa és que Pequín, més enllà de reiterar crides a l'aturada de les hostilitats, de reclamar diàleg i defensar genèricament el concepte de la pau, no se li coneixen passos efectius per pressionar Putin o el règim dels aiatol·làs, dos bons aliats de la República Popular.
Per a Ucraïna va proposar un pla de pau totalment favorable a Moscou. Per a l'Iran, va donar suport a la proposta del mediador pakistanès.
Sánchez ha apel·lat a Xi perquè s'impliqui en el que el president espanyol defineix com l'afany constructiu en front de la suma zero: "Em sembla molt difícil trobar altres interlocutors que puguin desencallar aquesta situació provocada a l'Iran i a l'estret d'Ormuz, més enllà de la Xina," va dir en roda de premsa.
Hipòtesis per la tendència de la Xina a opinar i instar els actors dels conflictes però mantenir-se'n al marge o beneficiar-se'n, com en el cas de la compra de petroli rus a més bon preu?
Falta de voluntat d'influir, estratègia per deixar que Trump destrueixi ell sol l'hegemonia occidental, sense capacitat efectiva de pressionar, potser tot alhora.
El caos geoestratègic generat pel president dels Estats Units permet a la Xina presentar-se com la potència estable, però també posa en evidència el poc marge d'actuació i influència que li queda més enllà de l'economia, l'altra gran pota del viatge de Pedro Sánchez.
Acords, inversions i dèficit comercial
El president del govern espanyol ha mantingut diverses trobades d'àmbit empresarial, amb visites a gegants tecnològics com Xiaomi, amb companyies espanyoles de múltiples sectors presents a la Xina i amb inversors xinesos als quals ha instat a obrir més fàbriques en territori espanyol per crear riquesa i llocs de treball conjuntament.
La bona sintonia entre Pequín i la Moncloa s'ha concretat amb la firma d'un acord de diàleg estratègic, el mecanisme que estableix la Xina per als països amb el nivell més alt de relació.
S'han segellat 19 acords i memoràndums d'entesa, des de la cooperació universitària a l'entrada del festuc i la figa seca al mercat xinès, passant pel transport o la protecció de les denominacions d'origen espanyoles.
L'estratègia de les autoritats econòmiques espanyoles és intentar combatre, rebaixar, compensar, reequilibrar l'ingent superàvit comercial xinès. "Perquè se'n facin una idea --deia Sánchez a Tsinghua--, el nostre dèficit comercial amb la Xina suposa ja el 74% del dèficit total del nostre país." El desequilibri de la balança bilateral ha crescut un 60% en cinc anys.
És una situació que Sánchez ha reclamat corregir: "Que la Xina s'obri perquè Europa no s'hagi de tancar, que ens ajudi a corregir l'actual dèficit comercial que hi tenim", va afirmar.
Expressava el sentiment de molts empresaris catalans i espanyols. Sánchez ha tancat la visita amb una reunió amb el president de la Cambra de Comerç Xina-UE.
Aquesta institució adverteix de cinc grans esculls en la relació amb la segona economia del món: comerç bilateral que s'ha convertit en una via d'un sol sentit, cap a Europa esclar; restriccions xineses a l'exportació, sobre les terres rares, per exemple; inseguretat regulatòria; demanda interna dèbil i competència desigual, per les subvencions públiques a les empreses xineses i altres barreres internes.
La Gran Muralla és alhora un dels símbols de la Xina, una visita obligada, i una metàfora de l'estratègia xinesa de murs invisibles que mantenen sans i estalvis els seus interessos econòmics, mentre busca la superioritat industrial i tecnològica, quantitativament i qualitativament.
Sánchez, com demostra l'assiduïtat de les visites i el propòsit explícit, vol aprofitar aquest impuls que considera imparable i irreversible, malgrat que l'immaculat relat xinès diu una cosa, pau i multilateralisme, i la modernització de l'exèrcit i els controls proteccionistes, una altra.
