Dins la fira armamentista més gran d'Espanya: eufòria sense complexos

Les fires són el gran aparador de qualsevol sector, i com passa a qualsevol aparador, cada producte està posicionat per enlluernar i endur-se totes les mirades. Passa a les fires de cotxes, mòbils o turisme, on en aquest cas, els estands són la particular carta de presentació que les empreses utilitzen per destacar per sobre de la competència.

Però la FEINDEF (Fira de Defensa i Seguretat d'Espanya), que s'ha celebrat aquesta setmana a IFEMA, a Madrid, no és una fira més, ni exposa un producte qualsevol. És una fira d'armes, on els productes superen en mida els mateixos estands. Des d'obusos, carros de combat, blindats fins avions de combat, on és ben difícil destacar un o altre quan per moments tot plegat sembla una pantalla del Call of Duty.

Aquelles parades on el pressupost és més limitat, l'esquer són "souvenirs" com un clauer en forma de míssil i les inicials de l'empresa amanit amb una safata de croissants per als visitants que s'apropin. Des de banquers, militars, periodistes fins a delegacions governamentals. 

El sector es frega les mans

De fet, cal destacar més el com que no pas el què. Sona música a l'entrada, és l'orquestra de l'exèrcit de l'aire. S'hi respira eufòria, paradoxalment, perquè la retòrica d'un possible atac rus, la desídia dels Estats Units amb l'OTAN o la suposada debilitat armamentista europea fa que tota aquesta indústria cotitzi a l'alça.

Enrere queden els temps on la tecnologia era el subterfugi, l'embolcall, sota el qual s'amagava que, en realitat, s'estaven venent armes al recinte firal més important de Madrid. Sense embuts.

"Sense complexos", comentava el representant d'una empresa en veure el canvi d'actitud de tot el sector, veient que ara ja no estan en qüestió, que van sense complexos. Perquè el dit del mateix govern espanyol els marca el camí, van de bracet. Espanya, com la resta d'Europa, prioritza augmentar la despesa militar.

No és casualitat que la ministra de Defensa, Margarita Robles, ja no sigui l'única representant pública a inaugurar el certamen, ara l'acompanyen el ministre d'Indústria, Jordi Hereu, i la secretària d'Indústria, Rebeca Torró. De fet, durant el seu recorregut es troben amb un vell conegut, Raül Blanco, exsecretari de la mateixa cartera, i l'últim president de Renfe, que ara és una de les cares visibles del fabricant basc de defensa Sapa.  

Encaixades de mans i tractes milionaris

La fira és més gran que mai, ha passat de dos a quatre pavellons, pels quals s'han passejat més de 44.000 visitants, més del doble que la darrera edició i sense obrir cap dia al públic. Abunden els homes uniformats, de l'armada o de l'exèrcit de l'aire, que es barregen, parlen i negocien -majoritàriament- amb homes encorbatats que van des de comercials fins a banquers.

No falta ni una de les grans del sector: Rheinmetall Thales, Leonardo, Escribano o Santa Bárbara, a excepció de les israelianes, vetades pel govern espanyol. Una mesura que també va prendre el certamen francès Eurosatory. Tot i que col·lectius pacifistes denuncien com bona part del que sosté aquestes empreses europees es basa en tecnologia o components israelians.

La delegació de l'armada del Congo es creua amb la de Guatemala i Tailàndia a l'estand de Navantia, fabricant de fragates i vaixells de guerra. És inevitable, perquè, de fet, totes passen revista en reunions amb el ministeri per possibles nous contractes.

El cap de la delegació tailandesa, Vadm Wijit, ens ho explica amb tots els ets i uts:

"Venim convidats pel govern d'Espanya i ho agraïm, perquè és una bona oportunitat per buscar nova tecnologia, comprar armes, i ja hi ha un parell de projectes pendents de signar."

L'encaixada de mans amb un dels comercials d'una empresa d'armes és constant, amb un intercanvi de bosses amb souvenirs i compliments. Un dels comercials li comenta a l'únic enllaç que sap parlar castellà: "No me'ls perdis, que tornin". I van tornar.

Les empreses parlen

Amb tot detall, les empreses expliquen les característiques dels seus productes, des de projectils per entrenar míssils balístics, vehicles amb un obús on el retrocés és més curt, fins a vaixells amb metralletes per "dissuadir sense fer mal a ningú", en paraules del seu creador.  

Sobre el fet que hi hagi una forta oposició al Congrés dels Diputats, les empreses no se n'amaguen. Entenen que una part de la societat rebutgi augmentar la despesa militar, però encara consideren més important "protegir les nostres fronteres i ser autosuficients amb el nou panorama geopolític".

Tots els discursos utilitzen les mateixes paraules que es repeteixen una vegada i una altra: "Seguretat, defensa, estratègia, independència". Tot i haver-hi menys complexos, parlar d'artefactes mortals tampoc és decorós. Hi ha qui ho veu com eufemismes, com Enrique Quintanilla, de Desarma Madrid, que assegura que "no queda bé parlar de segons què, i per això s'utilitzen paraules com defensa o seguretat, quan en realitat estan venent armes que maten".

En la mateixa línia, l'investigador del centre Delàs per la Pau Pere Ortega recorda com "l'amenaça russa no és una realitat per a Espanya, seria una guerra mundial amb tota l'OTAN, que és qui marca l'augment de pressupost militar, amb els Estats Units darrere".

El negoci de la guerra: el més lucratiu

Si fa uns anys el fet que un banc financés armes era motiu d'escàndol, aquesta sensació d'alarmisme quan es parla del sector de les armes s'ha apaivagat.  Les empreses viuen un moment d'eufòria, i això no només és patent a la fira. Als mercats, empreses com la italiana Leonardo han multiplicat el seu valor per set, o la fabricant de blindats alemanys Rheinmetall, que gairebé com els pans i els peixos a la Bíblia, ha fet que el seu valor s'elevi disset vegades des de l'inici de la guerra d'Ucraïna.

Això, sumat a l'impuls de l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca per segon cop, i la constatació que la UE haurà d'invertir més en defensa.

D'entrada, per apaivagar les exigències de Trump als membres de l'OTAN, a qui demana elevar la despesa militar fins al 2% del PIB com a mínim. Però, sobretot, un cop ha quedat clar que els Estats Units s'estan repensant els seus compromisos i el "paraigua de seguretat" que han proporcionat en els últims vuitanta anys està a punt de desaparèixer.

En definitiva, un mercat que ara funciona a tota màquina amb l'onada armamentista que travessa Europa amb l'objectiu de reindustrialitzar el continent amb indústria bèl·lica. I per això moltes d'aquestes empreses estan signant aliances, com la de Sapa i Navantia amb la mateixa Rheinmetall.

A les portes de la fira i fora de la bombolla que s'ha creat entre les moltes parets del recinte d'Ifema, hi ha una desena d'activistes que tirant-se una galleda de pintura vermella per sobre denuncien el que significa el negoci armamentístic: "Benefici d'uns quants a costa de la destrucció i sofriment de molts". És el negoci de la guerra.