30 anys de l'assassinat de Yitzhak Rabin i de la partició de Palestina

Leah Rabin es va casar amb Yitzhak durant un alto el foc de la primera guerra que va mantenir Israel --acabat de proclamar-se estat-- i els països àrabs. El 1948 ella era reportera militar i ell ja era comandant en el traspàs que es va fer sobre la marxa entre les milícies sionistes de Palestina i l'exèrcit d'Israel.

El van acabar assassinant "els seus" tres anys abans que poguessin celebrar els 50 anys d'un matrimoni carregat de complicitats personals i polítiques.

En el funeral, Leah es va resistir a donar la mà del condol a qui aleshores era el cap de l'oposició, Benjamin Netanyahu. El va considerar, i ho ha dit repetidament en públic, el responsable intel·lectual d'aquell assassinat clarament polític.

Un sabra

Rabin va ser el primer cap de govern israelià nascut a Palestina, el 1922, i en concret a Jerusalem. Fill d'immigrants jueus sionistes d'Europa de l'Est, vinculats al moviment laborista del qual acabaria sent el líder en deixar l'exèrcit.

Tot un sabra, com es coneixen a Israel els nascuts a Palestina abans de la creació de l'estat. Sabra, pel nom que rep la fruita d'un cactus, que punxa per fora, però per dins dona un gust dolç i suau.

La vida de Rabin, en certa manera, hauria pogut fer realitat aquest simbolisme.

Rabin va transicionar des de la participació en la neteja ètnica de palestins el 1948, la Nakba (catàstrofe) com l'anomenen les víctimes, fins al reconeixement de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina i la firma dels Acords de pau d'Oslo amb Yasser Arafat 45 anys després, el 1993.

Tot passant per les ordres del "puny de ferro" que va donar com a ministre de defensa durant la primera intifada a finals dels 80. Consistien a trencar els braços dels joves palestins que protestaven amb pedres contra l'ocupació israeliana.

Shir LaShalom

Adust, profundament antipàtic amb els que menystenia, que no eren pocs, Rabin es va mantenir dins la cuirassa d'un cactus pràcticament fins al vespre de la seva mort.

Tres bales li van deixar un paper ensangonat a la butxaca interior de l'americana. Escrit amb la lletra de la cançó "Shir laShalom" ("Cançó per la pau"), que l'havia portat a cantar, tímidament i per primera vegada en públic. Acompanyava desenes de milers de persones congregades per donar suport als Acords d'Oslo a la plaça dels Reis de Tel-Aviv, rebatejada des d'aquell dia Plaça Yitzhak Rabin.

Yigal Amir, un sionista ultraradical, va impedir saber amb els tres trets, per sempre, fins on hauria arribat Rabin en el que s'anomena "solució dels dos estats", és a dir, en la retirada israeliana dels territoris ocupats el 1967 per crear-hi un estat palestí.

Arafat havia firmat els Acords d'Oslo sense cap especificació escrita al respecte.

Traïdor

Si Arafat no havia obtingut cap garantia sobre un estat palestí més enllà d'una autonomia depenent d'Israel a Gaza i Jericó (a Cisjordània), tot passava a dependre de la bona voluntat de l'estat jueu per traçar unes fronteres acceptables per als palestins.

No se sabran mai les intencions últimes de Rabin. Havia fet declaracions contemporitzadores i eren temps de suport majoritari als acords tant entre els palestins com entre els israelians.

Però el cert és que Arafat no havia exigit ni la congelació de noves construccions en els assentaments als territoris ocupats il·legalment. Tan cert com que Rabin no havia desmantellat ni una casa israeliana a Cisjordània.

I, malgrat tot, el dimoni de la intransigència, de l'irredemptisme, corria entre els que s'oposaven fins i tot a la idea, a la mateixa paraula "acord".

La llavor de l'odi

La mateixa cerimònia a la Casa Blanca, i notablement l'encaixada entre Rabin i Arafat, va suposar el primer alè per la llavor de l'odi.

I no només en el bàndol israelià. Hamas havia nascut a l'inici de la primera intifada per reivindicar tot Palestina.

L'oposició als laboristes de Rabin tenia una aliança fàcil en l'oposició a Oslo amb el sionisme més radical que imperava als assentaments dels territoris palestins.

Els colons sentien amenaçat el seu projecte de portar les fronteres israelianes als límits de la Palestina històrica: del riu Jordà al mar Mediterrani. I van demostrar que estaven disposats a tot. El magnicida Yigal Amir formava part dels grupuscles més radicals atrinxerats als assentaments.

El líder de l'oposició política a l'acord i cap del Likud era Benjamin Netanyahu. Als seus actes públics hi sovintejaven cartells amb la foto de Rabin vestit de nazi.

Homicidi i suïcidis

L'assassinat de Rabin i l'assenyalament del Likud donava gairebé la victòria garantida al que era el seu número dos i també històric del laborisme, Shimon Peres.

Per això va convocar eleccions anticipades el maig del 1996. I amb la novetat que, per primera vegada, els israelians podrien escollir directament un primer ministre.

Però a partir del gener va ser Hamas qui va entrar en joc amb una campanya d'atemptats suïcides a Israel sense precedents.

Per Netanyahu va ser fàcil responsabilitzar-ne el procés de pau. Les enquestes es van capgirar i el Likud va tornar al poder amb l'objectiu primer de torpedinar qualsevol entesa amb l'Autoritat Palestina d'Arafat.

L'assassinat de Rabin havia capgirat el curs de la política israeliana... i palestina. Netanyahu ja és el primer ministre amb més anys al càrrec de la història d'Israel.

I Hamas ha aconseguit situar-se en el centre de la resistència palestina contra Netanyahu.

El camí fins a l'actual crisi de Gaza estava traçat des d'aquell 4 de novembre del 1995.