Les (escasses) relacions entre Catalunya i el Vaticà marquen les visites papals
Aquesta setmana s'ha posat en qüestió la sensibilitat del Vaticà respecte a la llengua i la cultura de Catalunya davant la visita de Lleó XIV. La polèmica ha sorgit, sobretot, a les xarxes socials, però no exempta de raonaments, perquè la gènesi de la queixa és per l'escassa presència de català prevista en la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família.
Polítics i clergues hi han dit la seva i es dona per fet que l'entorn papal ha decidit ampliar l'ús de la llengua pròpia del territori que visita. Però per entendre el grau de sensibilitat en aquests i altres aspectes de la relació entre el Vaticà i qualsevol dels llocs on viatja, cal entendre el gran nombre d'influències que pot rebre el pontífex.
Visites institucionals
Des que el 1978 es va recuperar la Generalitat, pràcticament tots els presidents catalans han visitat el papa.
Ho va fer Jordi Pujol just després de guanyar les eleccions del 1980. Com la resta de visitants, Pujol va dir sentir-se impactat per la trobada de 40 minuts que va mantenir amb Karol Wojtyla. Anys després, i especialment arran de la visita que va fer Joan Pau II a Barcelona el 1982, va admetre que l'havia decebut la poca sensibilitat que havia tingut amb la realitat catalana, tot i que el papa polonès també va fer servir el català després, el 1988, en una salutació als pelegrins a la plaça de Sant Pere.
Curiosament, el govern de Jordi Pujol, catòlic confés, no va mostrar un interès específic per ser a Roma. Només al final del mandat s'hi va obrir una oficina de la Generalitat, que de seguida va tancar el tripartit. Pujol va preferir deixar els llaços amb el Vaticà en personalitats rellevants de l'època, com el pare Miquel Batllori, el bisbe Carreras o Hilari Raguer.
Maragall, Montilla o Mas van tenir trobades més o menys públiques amb el pontífex. Les més recents són les dels presidents Aragonès i Illa, totes elles reunions institucionals que tenen un pes relatiu a l'hora d'explicar la realitat catalana.
Com influeix l'Església
El professor de Relacions Internacionals de Blanquerna Manuel Manonelles ens ajuda a copsar com es mou l'entorn vaticà.
Com tots els estats, el Vaticà —tot i ser minúscul, és un dels més influents del món— parla amb els seus ambaixadors i amb els seus "ciutadans" repartits pel món. Són els seglars, els capellans i els bisbes. Visiten el papa sovint, algunes vegades en actes institucionals i en altres de manera més discreta. Són ells els que poden ajudar a comprendre millor la realitat del seu país d'origen, o a desconèixer-la.
L'Església tampoc és una realitat unidireccional. També té les seves discrepàncies i maneres de viure i conèixer la realitat molt diferents. No sempre actua de manera coordinada. Dins de l'Església catalana no han actuat exactament igual els cardenals Jubany, Carles, Martínez Sistach i Omella, per posar exemples de la Barcelona dels últims 40 anys. Tampoc ha estat així en el si de l'Església espanyola i la Conferència Episcopal.
Però aquesta és la influència més important, perquè es reflecteix després en el nomenament de bisbes i cardenals. O en les relacions dels nuncis del Vaticà amb les institucions catalanes. O, com fa uns anys, en les dramàtiques divisions dels bisbats de Barcelona i Lleida, que van respondre a posicions polítiques dels anys 90 i de les negociacions dels nuncis que visitaven la Conferència Episcopal Espanyola, com va ser el cas de Mario Tagliaferri. Encara ara en veiem les conseqüències amb el litigi de Sixena.
Manonelles insisteix que "no hi ha una relació única, són diverses relacions, diversos actors que interactuen amb la voluntat de tenir la màxima incidència política amb la Santa Seu".
Les institucions religioses
Després també hi ha el paper de totes les institucions. Abadies, convents, temples... A Catalunya, el monestir de Montserrat és un referent i un lloc de pelegrinatge obligat.
Fundat pels primers comtes sobirans i per l'abat Oliva ara fa mil anys, els seus posicionaments se solen tenir molt en compte. Cal destacar especialment el paper d'un temple icònic com la Sagrada Família, la construcció catòlica més important del segle XXI, que s'eleva en una de les ciutats més secularitzades d'Occident.
Això ha portat a Barcelona tres papes en 40 anys, un fet poc habitual en el context europeu.
El paper dels seglars
Ni els capellans de base, els mossens, ni els seglars que visiten el papa actuen coordinadament. Per exemple, Jordi Bartomeu, del Dicasteri per la Doctrina de la Fe, encarregat d'investigar casos de pederàstia i abusos sexuals a diferents països; Valentí Miserachs, canonge de Santa Maria Major, o Armand Puig, que vetlla per la qualitat de les universitats eclesiàstiques, entre d'altres.
Els catalans que viuen i treballen a l'entorn del Vaticà i poden tenir certa ascendència en les dependències vaticanes també tenen interessos i maneres diferents de viure la realitat catalana. De fet, en una reunió que va impulsar el Departament de Justícia (d'on depèn la Direcció General d'Afers Religiosos) el març de l'any passat, alguns d'aquests catalans reconeixien que havien estar més en contacte.
...i la història
El paper més influent davant un estat com el Vaticà és el del poder estatal. I en aquest sentit, l'estat medieval català va tenir una relació difícil amb el Vaticà.
La relació del poder català amb el papat es remunta als primers comtes sobirans de Barcelona. Sovint visitaven Roma per confirmar la seva autoritat o per negociar privilegis i donacions amb el cap de l'Església. Fins i tot, Pere I el Catòlic es va fer coronar a Roma per Innocenci III per mirar de pacificar els conflictes als dominis comtals de la Provença durant el segle XIII.
Una relació complicada que es va mantenir amb tots els reis de la Corona d'Aragó pels dominis a la Mediterrània. La imatge de Pere I encara avui decora una de les parets de la famosa Capella Sixtina.
"Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!"
Això va dir, segons diuen, el cardenal venecià Pietro Bembo quan va ser escollit primer dels papes de la família Borja, al segle XV. Alfons de Borja (Calixt III), escollit el 1456, i Roderic de Borja (Alexandre VI), escollit el 1492, eren de Xàtiva, parlaven català i es van envoltar d'assessors originaris de la Corona d'Aragó.
Van haver de passar 500 anys perquè un papa, Joan Pau II, tornés a utilitzar la llengua de la família Borja.
En definitiva, Manonelles ens recorda el següent: "El papa ve a Barcelona. Se'l va convidar a anar a altres llocs i ha dit que no. D'invitacions en rep constantment. Per tant, d'influència, n'hi ha. Si no, el pontífex no vindria aquí."
