El mestre Joaquim Carbó
Fa uns quants dies l'editorial La Galera celebrava, fen un símil enològic, una anyada espectacular pel que fa a la literatura infantil. Va ser la convocatòria del premi Folch i Torres de 1968
Fa uns quants dies l'editorial La Galera celebrava, fen un símil enològic, una anyada espectacular pel que fa a la literatura infantil. Va ser la convocatòria del premi Folch i Torres de 1968. El guanyador, Rovelló, de Josep Vallverdú i els finalistes, Viatge al país dels Lacets, de Sebastià Sorribas; Berta i la màquina de lligar boira, d'Emili Teixidor i La colla dels deu, de Joaquim Carbó. Se n'han fet 107 edicions i han venuts més de 400.000 exemplars.
No cal ni dir que en qualsevol altra cultura, sobretot les saxones, aquests autors serien autèntics mites, reverenciats i coneguts arreu. Aquí, a casa nostra, ja sabeu que les coses són molt més complicades i que sovint no es tracta els grans com es mereixen.
Avui Sebastià Sorribas ja no hi és i que Josep Vallverdú acaba de rebre un més que merescut homenatge al darrer Congrés de Literatura infantil, vull reivindicar la figura del MESTRE JOAQUIM CARBÓ, així, en majúscules, com es mereix una personalitat com ell. És un dels grans, un d'aquells personatges que honoren un país, un d'aquells autors que moltes cultures voldrien tenir i que, pels atzars de la vida va néixer aquí, a Caldes de Malavella l'any 1932.
Meravellós com a persona i com a escriptor, s'ha sabut guanyar el respecte i l'admiració de tothom. Tots els qui l'han conegut en un moment o altre de la seva vida l'estimen i el consideren un amic i jo, abusant d'aquesta amistat, l'hi he demanat quatre ratlles per tal de copsar la visió que té de les seves obres quaranta anys després d'escriure-les, convertides en companyes fidels de moltes generacions de nens i de joves que han aprés a estimar la literatura gràcies a la saviesa de Carbó, un home que amb la seva activitat com a creador i la dedicació a la millor revista infantil i juvenil que mai ha tingut aquest país, Cavall Fort, ha demostrat que no hi ha tasca complexa si es fa amb el cor.
Reflexió sobre uns llibres que encara funcionen quaranta anys després.
En el curs dels dos o tres últims anys he tingut ocasió de pensar què passava ara en fa ja més de quaranta quan vaig publicar La casa sota la sorra a Estela (1966) i La colla dels deu a La Galera (1969).
De la primera novel·la se n'han fet setanta-cinc edicions en el format original i diverses en còmic: a Cavall Fort, l'Avui i El Correo Catalán, a part de cinc o sis en àlbums de l'editorial Casals que encara circulen. I, de la segona, una quarentena.
Aquests dies, precisament, he tingut ocasió de parlar-ne a la premsa, la ràdio i la televisió amb Josep Vallverdú i Emili Teixidor, autors de Rovelló i Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, respectivament.. Aquests tres llibres, junt amb Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribes que malauradament, no s'ha pogut afegir a la festa perquè ens va deixar fa molt poc, van concórrer al premi Folch i torres de l'any 1968 el jurat del qual va decidir atorgar-lo a Josep Vallverdú pel seu famós i, posteriorment, televisiu Rovelló. Tots quatre han merescut ara mateix una esplèndida edició commemorativa.
En el IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil que s'acaba de celebrar a Mollerussa he tingut ocasió de reflexionar en veu alta sobre aquest fet - llibres que al cap de quaranta anys encara es venen i llegeixen! -, quan la majoria dels que s'editen avui per primera vegada tenen una vida molt curta, encara que els seus autors siguin molt més madurs i carregats d'experiència i ofici.
No em puc estar de reproduir alguna de les coses que hi vaig dir per comentar que en aquells anys seixanta del segle passat no hi havia res de res...
"El personal que s'hagi incorporat els últims anys a imaginar i escriure històries per als infants, les noies i els nois - la millor professió del món -, és fàcil que s'hagi sentit atret per alguna tendència concreta: la moda, l'estil dominant del moment o algun corrent que li pot ser més propici, còmode o interessant, perquè ara hi ha de tot. Per això és ben difícil que es faci càrrec de la falta de referents que vam trobar aquells que ens hi vam iniciar per voluntat, per esperit de servei o, potser perquè no ens vèiem amb cor d'actuar en altres àmbits, quan es pot dir que recomença la nostra història. Les bombes que van ensorrar tantes cases i segar tantes vides al llarg de la guerra civil també havien acabat amb les revistes i els llibres infantils en català. Un desert que va durar vint-i-tres anys!
A finals de 1961 apareix de manera semiclandestina la revista Cavall Fort que representa l'inici de la represa. Fora d'alguna excepció gloriosa com El venedor de peixos, de Josep Vallverdú (Editorial Arimany, 1960), no hi havia hagut res més, a part d'alguns llibres de rondalles il·lustrades per Arthur Rakham que l'editorial Joventut reimprimia amb peu d'impremta de 1935 per tal que l'autoritat cregués que es tractava de restes de sèrie d'abans de la guerra, és a dir, que no s'havien imprès en aquells moments.
Vint-i-tres anys són molts anys. Tants, que els qui s'hi havien dedicat abans, s'havien exiliat, havien mort, els havien tapat la boca per sempre o ja eren massa vells".
L'aparició de Cavall Fort (1961) i de les editorials La Galera, Estela i les PAM va representar un estímul per a escriure contes, entrevistes, guions i articles, també ho va ser per a la redacció de tota mena de novel·les, així com la convocatòria dels premis Folch i Torres i Joaquim Ruyra
És molt possible que un mateix, que no ha deixat d'estar al peu del canó, sigui incapaç de saber com ha evolucionat el procés creatiu i que ho pugui explicar amb claredat en el cas indiscutible que ho hagi fet.
La pregunta que m'és impossible contestar amb precisió és per què aquells llibres interessen al públic més que no pas els que escrivim avui els mateixos autors...
Possibles raons:- Primera: és evident que aquests llibres, en el seu moment, van suposar un impacte entre la gent que els esperava amb candeletes perquè no hi havia res de res. L'edició commemorativa que se n'ha fet, amb pròlegs aclaridors, va més dirigida als qui els han llegit fa quaranta, trenta, vint o deu anys que no pas als seus fills o néts... Esperem que aquests, és a dir, els infants d'avui, continuaran llegint-los a través de les edicions normals o habituals que no s'han aturat en cap moment. S'entén que el avis o pares d'aquests infants, i aquelles persones que han exercit de mestre en aquest llarg període, els recordin amb afecte i en recomanin la lectura.
Segona raó: amb tot el risc d'equivocar-me, puc pensar que en aquell 1968 va explotar la creativitat continguda de quatre autors prou joves, encara, llavors, que acabaven de descobrir la felicitat que proporciona treballar en una feina que pot ser molt útil al jovent d'una societat que fins aquell moment n'havia estat privada.
Tercera raó: els motius que porten a la connexió entre l'autor i el públic són un misteri que no és ni tan sols a l'abast dels crítics, si és que n'hi ha algun que s'hi vol trencar el cap per descobrir-lo.
Quarta raó: La sort, l'atzar, la màgia..., encara que es tracti de llibres en què no apareix en varetes màgiques.
Gràcies MESTRE!. Una abraçada, Joaquim.
No cal ni dir que en qualsevol altra cultura, sobretot les saxones, aquests autors serien autèntics mites, reverenciats i coneguts arreu. Aquí, a casa nostra, ja sabeu que les coses són molt més complicades i que sovint no es tracta els grans com es mereixen.
Avui Sebastià Sorribas ja no hi és i que Josep Vallverdú acaba de rebre un més que merescut homenatge al darrer Congrés de Literatura infantil, vull reivindicar la figura del MESTRE JOAQUIM CARBÓ, així, en majúscules, com es mereix una personalitat com ell. És un dels grans, un d'aquells personatges que honoren un país, un d'aquells autors que moltes cultures voldrien tenir i que, pels atzars de la vida va néixer aquí, a Caldes de Malavella l'any 1932.
Meravellós com a persona i com a escriptor, s'ha sabut guanyar el respecte i l'admiració de tothom. Tots els qui l'han conegut en un moment o altre de la seva vida l'estimen i el consideren un amic i jo, abusant d'aquesta amistat, l'hi he demanat quatre ratlles per tal de copsar la visió que té de les seves obres quaranta anys després d'escriure-les, convertides en companyes fidels de moltes generacions de nens i de joves que han aprés a estimar la literatura gràcies a la saviesa de Carbó, un home que amb la seva activitat com a creador i la dedicació a la millor revista infantil i juvenil que mai ha tingut aquest país, Cavall Fort, ha demostrat que no hi ha tasca complexa si es fa amb el cor.
Reflexió sobre uns llibres que encara funcionen quaranta anys després.
En el curs dels dos o tres últims anys he tingut ocasió de pensar què passava ara en fa ja més de quaranta quan vaig publicar La casa sota la sorra a Estela (1966) i La colla dels deu a La Galera (1969).
De la primera novel·la se n'han fet setanta-cinc edicions en el format original i diverses en còmic: a Cavall Fort, l'Avui i El Correo Catalán, a part de cinc o sis en àlbums de l'editorial Casals que encara circulen. I, de la segona, una quarentena.
Aquests dies, precisament, he tingut ocasió de parlar-ne a la premsa, la ràdio i la televisió amb Josep Vallverdú i Emili Teixidor, autors de Rovelló i Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, respectivament.. Aquests tres llibres, junt amb Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribes que malauradament, no s'ha pogut afegir a la festa perquè ens va deixar fa molt poc, van concórrer al premi Folch i torres de l'any 1968 el jurat del qual va decidir atorgar-lo a Josep Vallverdú pel seu famós i, posteriorment, televisiu Rovelló. Tots quatre han merescut ara mateix una esplèndida edició commemorativa.
En el IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil que s'acaba de celebrar a Mollerussa he tingut ocasió de reflexionar en veu alta sobre aquest fet - llibres que al cap de quaranta anys encara es venen i llegeixen! -, quan la majoria dels que s'editen avui per primera vegada tenen una vida molt curta, encara que els seus autors siguin molt més madurs i carregats d'experiència i ofici.
No em puc estar de reproduir alguna de les coses que hi vaig dir per comentar que en aquells anys seixanta del segle passat no hi havia res de res...
"El personal que s'hagi incorporat els últims anys a imaginar i escriure històries per als infants, les noies i els nois - la millor professió del món -, és fàcil que s'hagi sentit atret per alguna tendència concreta: la moda, l'estil dominant del moment o algun corrent que li pot ser més propici, còmode o interessant, perquè ara hi ha de tot. Per això és ben difícil que es faci càrrec de la falta de referents que vam trobar aquells que ens hi vam iniciar per voluntat, per esperit de servei o, potser perquè no ens vèiem amb cor d'actuar en altres àmbits, quan es pot dir que recomença la nostra història. Les bombes que van ensorrar tantes cases i segar tantes vides al llarg de la guerra civil també havien acabat amb les revistes i els llibres infantils en català. Un desert que va durar vint-i-tres anys!
A finals de 1961 apareix de manera semiclandestina la revista Cavall Fort que representa l'inici de la represa. Fora d'alguna excepció gloriosa com El venedor de peixos, de Josep Vallverdú (Editorial Arimany, 1960), no hi havia hagut res més, a part d'alguns llibres de rondalles il·lustrades per Arthur Rakham que l'editorial Joventut reimprimia amb peu d'impremta de 1935 per tal que l'autoritat cregués que es tractava de restes de sèrie d'abans de la guerra, és a dir, que no s'havien imprès en aquells moments.
Vint-i-tres anys són molts anys. Tants, que els qui s'hi havien dedicat abans, s'havien exiliat, havien mort, els havien tapat la boca per sempre o ja eren massa vells".
L'aparició de Cavall Fort (1961) i de les editorials La Galera, Estela i les PAM va representar un estímul per a escriure contes, entrevistes, guions i articles, també ho va ser per a la redacció de tota mena de novel·les, així com la convocatòria dels premis Folch i Torres i Joaquim Ruyra
És molt possible que un mateix, que no ha deixat d'estar al peu del canó, sigui incapaç de saber com ha evolucionat el procés creatiu i que ho pugui explicar amb claredat en el cas indiscutible que ho hagi fet.
La pregunta que m'és impossible contestar amb precisió és per què aquells llibres interessen al públic més que no pas els que escrivim avui els mateixos autors...
Possibles raons:- Primera: és evident que aquests llibres, en el seu moment, van suposar un impacte entre la gent que els esperava amb candeletes perquè no hi havia res de res. L'edició commemorativa que se n'ha fet, amb pròlegs aclaridors, va més dirigida als qui els han llegit fa quaranta, trenta, vint o deu anys que no pas als seus fills o néts... Esperem que aquests, és a dir, els infants d'avui, continuaran llegint-los a través de les edicions normals o habituals que no s'han aturat en cap moment. S'entén que el avis o pares d'aquests infants, i aquelles persones que han exercit de mestre en aquest llarg període, els recordin amb afecte i en recomanin la lectura.
Segona raó: amb tot el risc d'equivocar-me, puc pensar que en aquell 1968 va explotar la creativitat continguda de quatre autors prou joves, encara, llavors, que acabaven de descobrir la felicitat que proporciona treballar en una feina que pot ser molt útil al jovent d'una societat que fins aquell moment n'havia estat privada.
Tercera raó: els motius que porten a la connexió entre l'autor i el públic són un misteri que no és ni tan sols a l'abast dels crítics, si és que n'hi ha algun que s'hi vol trencar el cap per descobrir-lo.
Quarta raó: La sort, l'atzar, la màgia..., encara que es tracti de llibres en què no apareix en varetes màgiques.
Gràcies MESTRE!. Una abraçada, Joaquim.
