Mercè Aránega: "Ser pobre no hauria de fer vergonya, hauria de fer ràbia"
Nascuda a l'Argentina i establerta a Catalunya des de petita, Mercè Aránega, una de les cares més reconeixibles de la televisió i el teatre català, visita el plató de "Col·lapse". El gran públic l'ha vist créixer a la pantalla en sèries com "Estació d'enllaç" o "El cor de la ciutat", però darrere la seva trajectòria hi ha una història vital marcada per la precarietat dels inicis i una manera molt clara d'entendre la professió i la vida.
Reivindicar la dignitat
Arànega tenia només 10 anys quan va arribar a Catalunya amb la seva mare i el seu germà. Venien d'una vida estable a l'Argentina, on regentaven un petit negoci, però aquí la realitat va ser molt diferent: van viure rellogats en una habitació, sense dret a cuina.
"No ho vam passar bé econòmicament", recorda, però matisa ràpidament: "Teníem una mare meravellosa". Malgrat les dificultats, conserva records feliços, com els dies que anaven al cinema amb un entrepà i un refresc o les paelles improvisades a l'ampit de la finestra. Per això és contundent amb la mirada actual sobre la pobresa:
Abans podies ser pobre i ser feliç. Ara és impossible: ser pobre no és una pena, és una vergonya, i això no pot ser".
Per l'actriu, la diferència és clau:
La pobresa ha de fer ràbia, per poder lluitar i tirar endavant, però mai vergonya".
Una vocació sense concessions
Amb gairebé tota una vida damunt dels escenaris, Aránega manté intacta la passió per la seva feina. "Intento fer cada dia la millor funció", explica, independentment de qui hi hagi al pati de butaques.
Rebutja frontalment la idea de treballar per prestigi:
El prestigi, si ve, ve de fora. Jo faig teatre perquè m'agrada i perquè és la meva feina.
Aquesta coherència l'ha portat a prioritzar projectes petits que li interessaven per damunt d'altres de més grans i visibles.
Ara bé, també reivindica la realitat material de l'ofici: "Has de pagar el lloguer, l'electricitat, el menjar". Per això ha acceptat feines menys estimulants, però amb una línia vermella molt clara:
El que no he fet mai per diners és res que sigui contrari a les meves conviccions.
Un thriller sobre identitat
Actualment, l'actriu porta als escenaris "La meitat de l'ànima", adaptació de la novel·la de Carme Riera guardonada amb el Premi Sant Jordi. L'obra, dirigida per Ramon Simó i Magda Puyo, condensa la història original mantenint-ne l'essència.
El muntatge segueix una escriptora que, durant una diada de Sant Jordi, rep unes cartes i fotografies que apunten a un secret familiar: potser el seu pare no és qui ella creia. Ambientada en la postguerra, la peça es construeix com un thriller íntim sobre la identitat i la necessitat de saber d'on venim.
Aránega, que continua en actiu sense parar, també a televisió, afronta el repte amb la mateixa exigència de sempre, fins i tot quan això implica hores de feina a casa no visibles:
Aprendre un monòleg de 25 minuts són moltes hores que ningú veu.
Amb una trajectòria sòlida i una veu clara, Mercè Arànega no només parla d'interpretació, sinó també de dignitat, memòria i coherència.
