Cinc anys de la covid: del patiment als hospitals i residències a la cursa per trobar una vacuna

Cinc anys després de la pandèmia de covid que va deixar 30.000 morts i va obligar a un confinament inèdit, els sanitaris que van lluitar a primera línia per atendre els malalts encara recorden aquell escenari amb una barreja de sentiments. 

Fèlix Crespo, un dels infermers de l'UCI de l'Hospital Clínic, que va viure en primera línia la lluita contra el virus, assegura que ho van passar "molt molt malament".

"Vaig trigar gairebé un any a dormir mitjanament bé. Jo sé que he perdut anys de vida. Em va 'matxacar' molt, va afectar també la meva relació de parella, va afectar la relació amb la meva filla." 

Que aquella allau de malalts a les urgències, amb patologies respiratòries greus, no era normal ho va detectar de seguida la doctora Mireia Puig, cap del servei d'Urgències de l'Hospital de Sant Pau.

"La visió que tinc d'aquell moment és tenir pacients intubats a les dues bandes dels passadissos. No ho havia viscut mai", recorda.

La solitud de les residències de gent gran

Els centres sanitaris van ser la zona zero de la pandèmia, com també les residències de gent gran. Allà la covid hi va deixar 10.000 morts. 

Molts d'ells van perdre la vida dins els mateixos centres, perquè no se'ls va derivar als hospitals. Encara ara ho reviu Soraya Real, directora de la Residència Nostra Senyora del Remei.

"Un pacient no se'l van voler endur, van dir que no tenia criteris de derivació. Me'n recordaré tota la vida. Amb una pneumònia bilateral. I van dir que el tractéssim aquí. Aquell senyor, al cap de quatre o cinc dies, es va morir."

Sílvia Vázquez, psicòloga de la residència d'Arenys de Munt, també recorda aquesta experiència i explica que va ser tot "molt dur".

"Recordo les cares de la gent. Ens miràvem, amb els ulls plorosos, però no ens dèiem res. Era ràbia, impotència i por."

La Fiscalia va investigar més d'un centenar de residències per les morts de gent gran, però avui només queden oberts dos processos judicials.

El confinament de la conca d'Òdena, una mesura inèdita

Per fer front a la propagació de la malaltia, es van aplicar mesures severes per limitar la mobilitat de les persones i es van implantar els confinaments.

Aquesta iniciativa inèdita a tot l'Estat va començar el 12 de març del 2020, quan el govern de la Generalitat va decretar el tancament de la conca d'Òdena.

La llavors portaveu del govern, Meritxell Budó, va ser l'encarregada de comunicar la mesura i explica a Catalunya Informació que aquesta era l'"única solució" per contenir el brot declarat a l'Hospital d'Igualada.

"La vacuna era una barrera, però en aquell moment no hi era. Per tant, havíem de recórrer a barreres físiques, que en aquell moment passaven per aïllar i confinar."

Dies després, el confinament es va generalitzar amb l'entrada en vigor del decret d'alarma del govern espanyol. Els desplaçaments no imprescindibles van quedar prohibits.

La cursa per trobar fàrmacs: "No estàvem preparats"

Mentre les mesures de confinament miraven de pal·liar la transmissió de la pandèmia, es va desfermar la cursa per trobar medicaments per tractar la malaltia i una vacuna que previngués el contagi.

La comunitat científica va sumar esforços a la recerca contra rellotge per fer front a una malaltia nova, contra la qual els metges desconeixien com havien de procedir.

El cap de malalties infeccioses de l'hospital Germans Trias i Pujol, Roger Paredes, recorda com es van provar diferents compostos per tractar la malaltia, com ara la hidroxicloroquina, alguns amb més efectivitat que d'altres.

"No estàvem preparats i sempre passa el mateix: ningú creu que viurà una pandèmia, com ningú creu que viurà una guerra. Realment es va fer el que es va poder amb el que es tenia."

Paral·lelament a la recerca de fàrmacs, des del primer moment es van començar a dissenyar les futures vacunes. Es va aprofitar tota la recerca prèvia contra altres coronavirus com el SARS i el MERS, i també els anys d'assajos sobre una nova tecnologia: l'ARN missatger, que s'havia demostrat que era segura.

Tot plegat va permetre l'impensable: disposar d'una vacuna en només un any.

La iniciativa Covax i el repte de fer arribar les vacunes a tothom

La primera vacuna de la covid es va desenvolupar en 333 dies, un rècord històric, sobretot si tenim en compte que el període mitjà per a fabricar-les és de diversos anys d'investigació i testatge.

La primera persona que la va rebre va ser una dona de 90 anys a Coventry, al Regne Unit. Aquella imatge va desfermar la cursa per vacunar la població mundial i acabar amb els confinaments. Era el 8 de desembre del 2020.

Malgrat això, la vacuna no va arribar a tothom en igualtat de condicions. La majoria dels països més empobrits no van poder començar les campanyes d'immunització fins pràcticament un any més tard.

La iniciativa Covax, coliderada per l'Organització Mundial de la Salut, va néixer amb l'objectiu de fer arribar les vacunes als països que tenien més dificultats per aconseguir-ne. En total es van fer arribar dos mil milions de vacunes a 146 països, i es calcula que es van salvar entre 10 i 18 milions de persones.