Dillus, a "Segle XX", el segon capítol del documental "La Primera Guerra Mundial"
Dilluns, "Segle XX" emet el segon capítol del documental "La Primera Guerra Mundial, que es titula "Ieper i el gas infernal".
Després d'haver-nos explicat la batalla de Verdun, dilluns "Segle XX" emet la segona entrega del doble documental europeu titulat "La Primera Guerra Mundial", que en aquesta ocasió reconstrueix un episodi bèl·lic menys conegut, però molt representatiu dels horrors de la guerra moderna: el que els llibres d'història anomenen la segona batalla de Ieper.
Arran de la invasió alemanya de la Bèlgica neutral, l'agost del 1914, només un petit bocí d'aquest país s'havia escapat de l'ocupació i resistia, amb les restes del seu exèrcit i el rei Albert I al capdavant: el territori comprès entre la ciutat flamenca de Ieper i la costa del canal de la Mànega. L'indret, doncs, posseïa una càrrega simbòlica i, a més a més, formava una mena de falca aliada que penetrava una desena de quilòmetres a les línies alemanyes. Per tot plegat, les tropes del kàiser ja havien intentat conquerir-lo l'octubre de 1914, i ho van provar de nou el 22 d'abril de 1915.
Aquest cop, però, l'atac alemany es va ajudar d'una novetat terrible: el gas de combat; concretament, el gas de clor, conegut des d'aleshores com a iperita, que va ser llançat a favor del vent sobre les trinxeres aliades. En termes militars, i lluny de ser l'arma absoluta que alguns havien somiat, el gas va donar uns resultats francament mediocres, gens ni mica decisius. Tanmateix aquell dia d'abril, als afores de Ieper, la humanitat va baixar un graó més en l'escala moral: es va violar la convenció de la Haia, que prohibia les armes químiques; es va certificar la militarització de la ciència, la subordinació de la recerca científica a la voluntat de força dels governs, en una cursa que conduiria, tres dècades després, a la bomba atòmica; aquella arma intangible, silenciosa, letal i perversa que era el gas va deshumanitzar definitivament la guerra.
Naturalment, els aliats britànics i francesos van trigar a llançar gas contra els alemanys el temps just de produir-ne a gran escala. I aleshores va començar entre els dos bàndols una competició cientificotècnica demencial per veure qui fabricava gasos més mortífers, qui desenvolupava elements de protecció més eficaços per a persones i animals (màscares, antídots...) i qui aconseguia un altre gas més potent encara que fes inútils les màscares de l'enemic. En un darrer escrúpol de consciència, ningú no va gosar, durant la Gran Guerra, fer servir gasos contra la població civil. Però, a l'espera que la guerra següent deixés enrere aquesta línia vermella, entre el 1914 i el 1918 prop d'un milió de soldats de tots els exèrcits es van veure afectats pels gasos, i uns 80.000 en van ser víctimes mortals.
Arran de la invasió alemanya de la Bèlgica neutral, l'agost del 1914, només un petit bocí d'aquest país s'havia escapat de l'ocupació i resistia, amb les restes del seu exèrcit i el rei Albert I al capdavant: el territori comprès entre la ciutat flamenca de Ieper i la costa del canal de la Mànega. L'indret, doncs, posseïa una càrrega simbòlica i, a més a més, formava una mena de falca aliada que penetrava una desena de quilòmetres a les línies alemanyes. Per tot plegat, les tropes del kàiser ja havien intentat conquerir-lo l'octubre de 1914, i ho van provar de nou el 22 d'abril de 1915.
Aquest cop, però, l'atac alemany es va ajudar d'una novetat terrible: el gas de combat; concretament, el gas de clor, conegut des d'aleshores com a iperita, que va ser llançat a favor del vent sobre les trinxeres aliades. En termes militars, i lluny de ser l'arma absoluta que alguns havien somiat, el gas va donar uns resultats francament mediocres, gens ni mica decisius. Tanmateix aquell dia d'abril, als afores de Ieper, la humanitat va baixar un graó més en l'escala moral: es va violar la convenció de la Haia, que prohibia les armes químiques; es va certificar la militarització de la ciència, la subordinació de la recerca científica a la voluntat de força dels governs, en una cursa que conduiria, tres dècades després, a la bomba atòmica; aquella arma intangible, silenciosa, letal i perversa que era el gas va deshumanitzar definitivament la guerra.
Naturalment, els aliats britànics i francesos van trigar a llançar gas contra els alemanys el temps just de produir-ne a gran escala. I aleshores va començar entre els dos bàndols una competició cientificotècnica demencial per veure qui fabricava gasos més mortífers, qui desenvolupava elements de protecció més eficaços per a persones i animals (màscares, antídots...) i qui aconseguia un altre gas més potent encara que fes inútils les màscares de l'enemic. En un darrer escrúpol de consciència, ningú no va gosar, durant la Gran Guerra, fer servir gasos contra la població civil. Però, a l'espera que la guerra següent deixés enrere aquesta línia vermella, entre el 1914 i el 1918 prop d'un milió de soldats de tots els exèrcits es van veure afectats pels gasos, i uns 80.000 en van ser víctimes mortals.
